Declaració conjunta de la Xarxa i dels autors culturals sobre la LPI #canonAEDE

Si vols coŀlaborar difonent aquesta informació,

còpia aquesta declaració al bloc i fes-la teua!

canonAEDE_logo_trans

DECLARACIÓ CONJUNTA DE LA XARXA I ELS AUTORS CULTURALS SOBRE EL PROJECTE DE REFORMA DE LA LLEI DE PROPIETAT INTEĿLECTUAL

El passat 14 de febrer de 2014 el Consell de Ministres va aprovar el projecte de reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual (text publicat al B.O.C.G. el 21 de febrer).

Aquest projecte de Llei, arcaic en la seua concepció, retalla nombrosos drets en Espanya, afecta molt negativament a diversos sectors de la societat, posa en perill la cultura lliure i qüestiona el funcionament d’internet, limitant la cita i l’enllaç a una activitat merament mercantil.

Açò ha generat un rebuig immediat i quasi unànim des de tots els àmbits possibles pels motius que exposem sintèticament a continuació.

1. La protecció de la propietat intel·lectual en internet no es garanteix imposant cànons o taxes arbitràries. Pel bé de l’economia espanyola, ha de garantir-se la sostenibilitat dels creadors digitals en la seua totalitat, no només d’una part. Un sector es desenvolupa fomentant els nous models de negoci digitals, enlloc de destruir-los. Qualsevol dret naix del diàleg entre totes les parts afectades.

2. La Constitució Espanyola consagra, en el seu article 20, el dret fonamental “a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió”, la qual cosa ha de compatibilitzar-se amb qualsevol dret a la propietat, però no mai anular-lo.

3. A més, aquesta llei impedeix la realització d’altres drets fonamentals, afecta a valors democràtics essencials i limita el lliure accés a la informació i a la cultura. Ignora la declaració dels Drets Humans, trepitja Drets constitucionals com la llibertat d’expressió i la lliure creació, viola el secret de les comunicacions, és un atac directe a la neutralitat de la xarxa i no respecta un dret individual bàsic: que cadascú oferisca la seua obra sota les condicions que considere oportunes.

4. La figura del “dret irrenunciable” derivat de citar textos en internet afectaria sense excepció a tots els creadors i els impediria renunciar voluntàriament a aquest dret. Açò posarà en seriós perill les llicències Creative Commons, àmpliament esteses i que a l’actualitat ofereixen cobertura jurídica als drets d’autors d’una part molt significativa dels continguts de la xarxa. Ens trobem davant d’una imposició del “copyright” sobre els partidaris del “copyleft” que vulnera drets e interesos col·lectius en lloc de garantir-los i afavoreix que la recaudació es concentre en unes poques mans.

5. Lluny de ser una amenaça, els agregadors de notícies i altres eines digitals que enllacen i citen al mitjà d’origen, com per exemple buscadors, xarxes socials o blogs, afavoreixen el lliure accés al ciutadà a la informació i generen molt de tràfic cap als mitjans de comunicació. A més, sent el dret de cita l’essència del Periodisme, aquesta llei amenaça frontalment el seu exercici. Criminalitzar els enllaços genera una inseguretat jurídica que posa en dubte els fonaments i l’ús d’internet. Garantir-los, respectant els drets, beneficia a tots: usuaris, ferramentes i mitjans de comunicació.

6. Eixa mal nomenada “taxa Google” ha sigut impulsada només per una part del col·lectiu d’editors, aquells integrats en AEDE. Altres associacions i editors s’oposen a aquesta mesura. AEDE hauria de considerar les conseqüències econòmiques que suposarà per als seus socis eixir dels indexadors i les conseqüències desastroses per als seus treballadors: retalls salarials i pèrdues de llocs de treball. Aquest cànon d’AEDE augmentarà encara més la precarietat d’un sector excepcionalment castigat per la crisi.

7. L’entrada en vigor d’aquesta Llei suposa una taxa addicional per al coneixement. L’ens de gestió de drets CEDRO recapta actualment dels professionals de tot el sistema educatiu. La nova llei estableix que les Universitats paguen també pels continguts que els professors publiquen per als seus alumnes, i que fins al dia de hui s’acollien a llicències Creative Commons. CEDRO recaptarà en règim de monopoli un cànon de 5 euros per alumne. Considerem açò un atemptat contra l’Educació, la investigació i els textos acadèmics, que passaran a ser regnats pel “copyright”, en lloc de ser de domini públic.

8. Aquest cànon, amb càrrec als Presupostos Generals de l’Estat i amb quantia no determinada per la llei, actua en detriment de la justa recompensa als autors i suposa una subvenció encoberta als editors, a qui l’article 2 de la Directiva 2001 de Propietat Intel·lectiual NO INCLOU com a beneficiaris de drets de propietat intel·lectual, i que malgrat açò es duen el 45% de la recaudació de CEDRO. És significatiu que la redacció de la llei es referisca només a les “industries culturals” ignorant expressament “als autors”, agreujant una situació que ja es va iniciar amb la pèrdua de drets dels periodistes en favor dels editors per causa de la confecció de “clippings”, o resums de premsa.

9. S’elimina “de facte” el dret a la còpia privada”, vinculant a la còpia material d’un suport físic, pràctica aquesta marginal en l’era digital. La còpia privada d’una obra és un ús legítim que existia abans d’internet i seguirà existint després d’aquesta reforma. Gravar amb un cànon a la còpia privada equival a imposar una multa preventiva a cada ciutadà per un ús hipotèticament delictiu, encara que aquest mai no succeïsca. Criminalitzar al consumidor amb fins recaudatoris no és el camí.

10. No han de recolzar-se mesures de control de la “pirateria” que posen en perill l’essència mateixa de la xarxa. Oposar-se a aquestes mesures no implica recolzar la caricatura del “tot gratis”. És precís desenvolupar un nou marc de protecció de la indústria cultural que tinga en compte les particularitats de l’era digital i servisca per allò que va nàixer aquest tipus de legislació: fomentar la pràctica de la cultura oferint una compensació econòmica als autors.

11. Aquesta Reforma hauria d’incloure mesures d’acompanyament que recolzen el desenvolupament de nous models de negoci basats en internet, així com la milloria d’aquells que ja existeixen. Si no es fa, perjudicarà la innovació dels sectors afectats i perpetuarà un model de distribució cultural i d’accés a la informació que és manifestament caduc.

12. Aquesta reforma de la LPI sembla ser producte d’una dinàmica de corrupteles entre lobbies i el poder polític, qüestió ja evident pel recent relleu dels directius en els principals diaris nacionals i l’escenificació de la reforma de la llei presentant-la amb una foto del president de l’AEDE junt a la vicepresidenta del Govern. Açò posa sota sospita a uns i altres, si considerem com de prop estan els procesos electorals.

CONCLUSIÓ:

La reforma d’aquesta llei, de la manera que s’ha redactat, està destinada al fracàs i augurem un recorregut molt curt, doncs no s’adequa a la realitat ni cobreix les necessitats dels sectors i agents implicats. És un fre per al desenvolupament de la cultura lliure i la indústria, inassumible en temps de dificultats econòmiques, durant els quals és necessari primar la innovació i afavorir el sorgiment de nous mercats emergents, on Espanya demostra un potencial enorme.

A més, el text conté un número incomptable d’ambigüitats i indefinicions, que una llei d’aquesta envergadura no pot permetre’s, ja que obri la porta a una aplicació discrecional i a greus efectes col·laterals indesitjats.

Amb tots aquests motius, instem al Govern a reconsiderar i retirar aquesta reforma i a obrir amb tots els sectors afectats el diàleg que aquests reclamen des de fa mesos per a aportar solucions més adequades a la nova realitat que planteja la societat digital.

Al mateix temps, fem una crida a tota la societat per participar, aportar, comprometre’s i difondre la campanya de rebuig al #CanonAEDE difonent aquesta declaració i els seus actes, accions i iniciatives.

#canonAEDE

http://canonAEDE.org

La gent vol viure en pau. Josep Fortuny in memoriam

Tornaria a parlar tendrament d’aquesta terra
parlaria a tothom del seu alè constant
tornaria a parlar amargament de tanta guerra
parlaria a tothom dels gemecs del mar
cap on sigui que giro el cap i pertot on miro
veig la mateixa colla de porcs
potinejant el món i fent destrossa
sí, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
senyors que maneu tant:
si escopiu al cel, us caurà a la cara!
si pixeu cara al vent, us mullareu les cames!
ai, aquesta és una terra desconcertada
que dóna voltes sense parar
que sembla malalta i cansada,
trista i desanimada,
que sembla decidida a acabar amb la seva vida.

Tornaria a parlar tendrament d’aquesta terra
parlaria a tothom del seu alè constant
tornaria a parlar amargament de tanta guerra
parlaria a tothom dels gemecs del mar
ai, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
són uns fills de puta acabats
sempre foten la punyeta
estats-carronya! bèsties de guerra!
les seves festes són criminals
alceu els cossos! l´hora ha sonat!
és la rauxa dels condemnats!
ballarem amb energia damunt tota la porqueria
perquè aquesta és una música tossuda i obstinada
música per a ferir-se els peus,
ballant-la al seu voltant.

Sí, han de caure les muralles. totes, totes, totes.
les trompetes estan preparades!

Primers tresmils en solitari: carena de Lliterola

Ja feia dies que volia fer la carena de Lliterola, i si podia el Perdiguero; després d’algun intent frustrat amb el Centre Excursionista de Lleida, em vaig decidir a anar-hi sol el passat diumenge 21 de juliol. Com deia el Moustaki «je ne suis jamais seul avec ma solitude», i aquest cop em van acompanyar d’anada Kortatu i la Gossa Sorda, i de tornada Leonard Cohen 😉

Vista de la carena de Lliterola, farcideta de neu.

Vista de la carena de Lliterola, farcideta de neu.

Vaig eixir de Lleida amb nit fosca, a les 4:30 de la matinada, perquè volia començar a caminar el més aviat possible, ja que es tractava d’un recorregut llarg. Arribant al Ru i a Castilló de Sos ja començava a clarejar el dia, i quan vaig arribar on comença el camí de Remunye ja hi havia llum… tot i que a les primeres fotos que hi vaig fer es nota que encara no hi ha llum (les podeu veure totes ací).

Volia pujar per Remunye i baixar per Lliterola, i això suposava unes 10 hores (com finalment va ser). Em vaig calçar les botes sermirígides i em vaig carregar la motxilla a l’esquena i començava a caminar cap a les 7:00 aprox. Vaig estar una bona estona caminant amb ombra, no va ser fins passades les 8:30 que vaig veure que s’apropava l’hora que em tocaria el sol, així que em vaig fer una parada i em vaig posar crema protectora, la gorra i les ulleres de sol. Al cap de no res ja em va tocar el sol, i cap a les 9:00 ja vaig començar a trepitjar neu (de fet abans havia creuat alguna clapeta però poca cosa), així que em vaig posar els grampons, i vaig canviar els pals pel piolet.

Vaig estar caminant molta estona per neu pujant per la vall de Remunye amb la Forca de Remunye sempre a la vista, i la tenim al davant fins que fem la pujada forta al Portal de Remunye (a l’esquerra de la Forca). Una mica abans de fer aquesta pujada vaig trobar 3 tendes de campanya de gent que feia bivac per la zona). Com es pot veure a la foto la presència d’aquesta muntanya és impressionanat:

La Forca de Remunye és ben visible gairebé des del començament de la pujada.

La Forca de Remunye és ben visible gairebé des del començament de la pujada.

Fins que no s’assoleix el Portal de Remunye no s’albira l’objectiu de l’excursió, això sí , la seua aparició és imponent:

Primer contacte visual amb la carena de Lliterola.

Primer contacte visual amb la carena de Lliterola.

La primera visió panoràmica del lloc també em va impactar:

Panoràmica del Perdiguero i la carena de Lliterola.

Panoràmica del Perdiguero i la carena de Lliterola.

Després de refer-me de l’impacte d’aquesta visió, vaig flanquejar la vora occidental del llac de Lliterola mirant de no perdre gaire alçada per atacar la pujada al coll inferior de Lliterola, per on vaig començar la carena. Arribat a aquest punt la vista de la cara nord és espectacular, es veu a baix el llac d’Oô, amb el refugi del portilló allà mateix, a més d’uns quants dels tresmils de la zona:

Vista de l'«altre costat» de la carena.

Vista de l’«altre costat» de la carena.

Un cop arribat al coll vaig treure’m els grampons i el piolet i vaig començar a grimpar per la carena. Hi ha algun pas una mica aeri però res gaire exposat; es veu més d’un «camí» per on anar.  Mica en mica vaig arribar a la base de l’Agulla de Lliterola que no vaig pujar perquè el temps s’estava complicant i volia fer tota la carena (calia fer una grimpadeta d’uns 5 metres, i realment és un petit ressalt que no apareix a les llistes de tresmils més dignes, com la del Feliu Izard). Arribat a aquest punt calia encarar la pujada a la Punta de Lliterola, i el camí anava passant d’un vessant a l’altre, sobretot per la cara nord (com tot el tros fins ara); però al cap d’una estona ja es fa la carena per la part de dalt i és molt més fàcil, amb les millors vistes del circ de Lliterola i de la vessant nord:

Vista del llac de Lliterola amb les Maladetes al fons.

Vista del llac de Lliterola amb les Maladetes al fons.

Panoràmica des del Pic Roio del Perdiguero i la carena del Seil dera Baquo, amb el Posets emboirat al fons.

Panoràmica des del Pic Roio del Perdiguero i la carena del Seil dera Baquo, amb el Posets emboirat al fons.

A tot això vaig decidir fer-me una foto per deixar constància que hi havia estat, amb el Perdiguero al darrere:

Al darrere meu es pot veure el Perdiguero... i el temps :(

Al darrere meu es pot veure el Perdiguero… i el temps 😦

Després de fer el Roio i la Tuca de Lliterola vaig baixar al coll superior de Lliterola, on vaig haver de tornar-me a posar els grampons i agafar el piolet, i sense menjar res (tenia previst fer-ho al cim), posar-me l’impermeable i posar la funda de la motxilla i baixar cap al fons del circ el més ràpid possible perquè estava començant a ploure (al cim del Perdiguero hi havia gent que també estava baixant de pressa). La baixada d’aquesta pala de neu la vaig fer una estona relliscant, però anava accelerant-me així que vaig haver de frenar-me amb el piolet, després ho vaig fer més a poc a poc, perquè el pendent era important (no sé ben bé, però podria ser d’uns 45º o així). Abans d’arribar a baix ja no plovia, per sort; però vaig decidir continuar baixant una estona més fins que el terreny fos més practicable i dinar més tard. Tot i això vaig aprofitar per fer una altra panoràmica des d’aquesta perspectiva:

Panoràmica de la carena i el llac de Lliterola feta des de baix.

Panoràmica de la carena i el llac de Lliterola feta des de baix.

Un cop arribat a baix tenia dues opcions: tornar a pujar al Portal de Remunye i desfer el camí que havia fet al matí o baixar per la vall del Lliterola, opció que em temptava des del començament. Tenint en compte que la méteo no m’era gaire favorable, vaig pensar que sempre seria millor baixar per Lliterola i arribar abans a la carretera, el problema és que no coneixia el camí. Tot i això, com que hi havia petjades de grampons recents, vaig decidir-me finalment per la vall de Lliterola, la veritat és que no me’n penedisc perquè també és una vall ben guapa, com la de Remunye. El primer que vaig veure per aquesta vall és el Perdigueret:

Perdigueret vist de baixada per la vall de Lliterola.

Perdigueret vist de baixada per la vall de Lliterola.

Això sí, el primer que em vaig trobar és una altra pala de neu amb força pendent, aquesta diria que sí que era de 45º, però les petjades anaven pel mig, així que m’hi vaig llançar i la vaig baixar. A baix de tot, a l’alçada del «ibonet» de Lliterola em vaig trobar amb quatre excursionistes aragonesos que són els que havien estat deixant les petjades que jo havia seguit (de fet són les que també havia seguit al matí, ja que havien fet el mateix recorregut que jo però pujant al Perdiguero). Vam xerrar una mica i vaig aprofitar per fer una bona parada, treure’m l’impermeable i els grampons i guardar el piolet… i dinar!

Ibonet de Lliterola, encaixat al costat del Perdigueret.

Ibonet de Lliterola, encaixat al costat del Perdigueret.

A partir d’aquest moment ja no tornaria a xafar neu, tot el camí el vaig fer seguint el camí sense cap pendent important, però de pressa perquè el temps no estava gens clar, de fet em va ploure en diversos moments però poca cosa, jo anava fent camí… pel que poguera ser 😉

Les vistes també són magnífiques en aquesta vall, com es pot comprovar a les fotos:

Una de les vistes que hi ha a la vall de Lliterola.

Una de les vistes que hi ha a la vall de Lliterola.

Tot i que no podia recrear-me gaire, perquè el temps estava complicant-se per moments, com pot veure’s en aquesta imatge de les Maladetes:

Vista de les Maladetes des de la vall de Lliterola amb temps amenaçador.

Vista de les Maladetes des de la vall de Lliterola amb temps amenaçador.

Al cap d’una estona, va començar a ploure ja sense parar, i al cap de no res va començar a pedregar, per sort ja era gairebé a la carretera (em va agafar al bosquet) i vaig decidir arribar a baix el més aviat possible. En ser a la carretera vaig posar-me una altra vegada l’impermeable (i posar la funda a la motxilla) i començar a pujar per la carretera fins el cotxe. Per sort només posar-me a caminar el primer cotxe que va baixar es va aturar i va oferir-se a portar-m’hi; gràcies a aquesta família anònima d’aragonesos no em vaig mullar gaire, perquè pel sol fet de passar del seu cotxe al meu vaig acabar tot xopat 😦

Una vegada arribar al cotxe vaig obrir el maleter i vaig passar als seients del darrere la roba de recanvi que portava i em vaig asseure una estona mirant la que estava caient i refent-me una mica… aquest cop no vaig fer estiraments 😦

Passada una estoneta em vaig canviar de roba i vaig aturar la gravació del track (el que passa és que no sé si amb les presses o què no ho vaig fer bé o què però he estat incapaç de trobar el track; així que us deixo una captura de la pantalla del mòbil on es veu el recorregut que vaig fer però sense dades que poder compartir 😦

Captura de pantalla del mòbil mostrant el recorregut que vaig fer (la línia recta que ressegueix la carretera és el tros que vaig fer en cotxe).

Captura de pantalla del mòbil mostrant el recorregut que vaig fer (la línia recta que ressegueix la carretera és el tros que vaig fer en cotxe).

Els meus 5 ¢ sobre la diglòssia digital

Arran d’una conversa mantinguda amb dos grans amics a la xarxa social Diaspora sobre la diglòssia digital (terme molt ben encunyat pel Jordi), i vist que tot i l’extensió permesa per aquesta xarxa social pel que fa al contingut exposat, el Jordi i el Josep han dit la seua als seus respectius blocs, hi faltava jo. De manera que allà va:

Fa molt temps que hi done voltes a aquesta idea, que anomenaré amb permís del Jordi «diglòssia digital». Crec que estem d’acord en què l’ús que fa el gran (pel nombre d’usuaris) públic de les xarxes socials és restringit a feisbuc i túiter ( i entenc d’aquesta manera tan incorrecta políticament, aquells usuaris que no es plantegen l’origen de les eines digitals que empren ni què hi pot haver al darrere). Doncs bé, he observat que aquells que ens anomenem usuaris (no sé si també defensors) del programari lliure i de codi obert (FLOSS per les seues sigles angleses) fem un ús no gaire «natural» d’aquestes eines, en el sentit que els equivalents en programari lliure al feisbuc (Diaspora) i túiter (identi.ca) només són emprats per a parlar sobre temes relacionats amb el programari lliure i el codi obert, de manera que només per això ja resulta preocupant pel que té d’endogàmic. I és aquest punt el que trobe que més impediments pot portar a què les eines lliures puguen arribar al gran públic, ja que si per casualitat arriben a veure què és el que es cou en aquestes xarxes, tret que siguin uns masoques o que els puga resultar interessant algun dels temes allà exposats, la immensa majoria eixiran corrents per cames.

Per tant, si una de les finalitats que ens plantegem (si és que ens la plantegem) és la difusió d’aquestes eines entre el gran públic, em sembla que ens equivoquem del tot amb l’ús tan restringit que en fem. És per això que en les converses mantingudes al respecte sempre he defensat que aquells qui creiem en les bondats del programari lliure hem de fer un ús molt més normalitzat del que fem d’aquestes xarxes socials i mirar d’evitar aquest ús diglòssic que acostumem a fer segons el qual el vessant més tècnic de la nostra vida 2.0 té lloc a les xarxes lliures mentre que el vessant més «general» té lloc a les xarxes privatives (aquest terme el preferisc al de propietari perquè dóna informació de com d’enganxats podem quedar a les teranyines que s’amaguen al darrere d’aquest programari, l’última versió que hem conegut és el #PRISM).

Mapa conceptual del programari lliure

Mapa conceptual del programari lliure (*)

Ara podem discutir si a títol personal fem un ús general o no de les xarxes lliures o de si hi som o no al feisbuc; però en general crec no equivocar-me en aquesta anàlisi sobre la diglòssia digital (i tampoc és aquest el tema que vull tractar ara). Podríem dir que aquesta és la diagnosi del problema, però caldria veure quines són les causes; perquè si bé és cert que els usuaris del programari lliure practiquem la diglòssia digital (en les xarxes socials) no és menys cert que això no ho fem amb altres tipus d’eines digitals: podrem discutir hores sobre les bondats de l’última versió de Debian, o sobre com s’està venent Canonical amb les últimes versions de l’Ubuntu, o de com l’han encertada a Linkat en deixar l’OpenSuse i passar a Ubuntu, o de si ens convenç més aquest entorn d’escriptori o aquest altre, o… però sempre estarem parlant de diferents distribucions de GNU/Linux i farem servir una o una altra (o unes quantes), però mai cap sistema operatiu privatiu (i el mateix podríem dir dels processadors de text, o dels navegadors, o…). Quin és (o pot ser) el problema, doncs?

Com bé apunta el Josep (sempre apunta bé… i dispara millor :P) un problema associat a aquestes eines és la usabilitat, potser pel fet que no hi ha tants usuaris no hi ha clients (eines) d’aquestes xarxes tan usables com a les altres (personalment desconec què hi ha pel feisbuc, tot i que per l’identi.ca n’hi ha unes quantes que van força bé… al menys per l’ús que jo en faig); ja que al final la militància si no és gratificant acaba per ser abandonada… si més no temporalment. De manera que em sembla bastant plausible l’anàlisi que en fa el Josep d’una de les causes d’aquest problema; no sé si té a veure el que acabe d’apuntar de la manca d’usuaris per tal de desenvolupar clients adients (en altres àmbits del programari lliure els clients són ben efectius i usables i el nombre d’usuaris també és molt menor que als equivalents privatius).

D’altra banda, mentre estàvem en plena discussió, el Josep torna a apuntar-nos que el Diaspora tampoc no és aigua clara, i això sí que m’ha decebut 😦

Si hi ha alguna cosa que fa gran el programari lliure és la confiança, ja que sovint arriba sense cap garantia al darrere, sovint no hi ha cap empresa que se’n faça responsable del producte, i quan hi ha alguna empresa al darrere, només es fa responsable previ pagament d’una quota… lògicament. Si és cert el que es diu allà, Diaspora ha malmès la confiança. De manera que ara que estava tornant-la a fer servir me la miraré amb ulls crítics, i continuaré fent-la servir mentre no es confirmi aquell rumor, però dubte que torne a ser el mateix 😦

Total que, d’ara endavant, l’ús que faré de les xarxes socials serà el que ja he estat comentant a les converses abans esmentades: per esplaiar-me sense límit de caràcters, a banda d’aquest bloc (em costa això del blog), que tot i que permet els comentaris no és tan interactiu (i per tant no tan social), faré anar el Diaspora, i per les piulades l’identi.ca i el túiter, mentre que per estar al cas del que passa em va bé sobre tot el túiter. A diferència del que comentava el Jordi, no em donaré de baixa del feisbuc perquè no hi tinc compte, i no tindria cap gràcia donar-me d’alta només per poder dir després que m’hi he donat de baixa 😛

Aquests són els meus 5¢ sobre la diglòssia digital.

(*) El mapa conceptual del programari lliure és obra del René Mérou.

#escarni

#escarni, notes per un nou apunt al bloc:

L’altre dia revisava el famós documental d’Al Gore amb els alumnes de Salut Ambiental i pensava com de malament estem pel que fa als temes diguem-ne «ambientals» i com està davallant la consciència «ambientalista»… bé és cert que molta gent està patint greus problemes de feina, d’habitatge i d’altres que podríem anomenar de subsistència i que els impedeixen de preocupar-se per qüestions ambientals [ara mateix estic pensant que potser s’ha fet expressament per a desviar l’atenció d’altres problemes].

Pel que fa a aquests altres problemes estem presenciant una degradació conscient dels serveis públics (l’altre dia parlava dels #1198acomiadaments a #RTVV, i ara està passant el mateix a #TV3, per exemple).

Amb els nostres impostos s’ha construït tot el sistema públic de serveis que ara s’està desmantellant.

Es fa públic el deute i en canvi no es fa el mateix amb els beneficis, cada vegada hi ha més separació entre els qui més tenen i els qui menys.

S’ha promogut (també des de les administracions públiques) la construcció d’habitatges, i ens trobem amb un munt d’habitatges buits mentre hi ha un munt de gent que és desnonada… això no té cap sentit!

Ara mateix s’està volent fer que tots els usuaris de bicicleta portin casc en els seus desplaçaments… també urbans. S’està dient que aquests ciclistes hauran d’anar sempre per la calçada tret que a la vorera hi haja un carril-bici ben delimitat… tot, suposadament, per la seguretat dels usuaris de la bici. Per què no s’implanten altres mesures que potser serien més efectives? Vull dir, per què no es «pacifica» el trànsit? Per què no es fa un canvi en el codi de circulació que prioritze sempre al més feble? Doncs no es fa, és més fàcil tallar el problema de soca-rel amb una mesura sancionadora que no pas intentar abordar-lo en profunditat i d’una manera més «pedagògica» que donaria fruits a més llarg termini.

En un altre ordre de coses, ens volen fer creure que estem patint una crisi; és cert que hi ha una crisi, però més que això estem davant d’una estafa! Els bancs han fet el que han volgut amb els nostres diners (pocs o molts), han estat jugant al «casino» posant-ne on han cregut que els donaria més rendiment, i han perdut. Com que si fèien fallida nosaltres perdíem els diners que hi teníem dipositats els hem rescatat; però els hem rescatat amb la intenció que facilitessin crèdit a la gent, i això no ho han fet. No només no ho han fet sinó que han continuat enriquint-se (l’altre dia el BBVA repartia 30000€ de beneficis entre els seus accionistes) i la gent ha continuat empobrint-se… això tampoc no té cap sentit!

… i l’«experiment» de Xipre? Com acabarà? Acabarà a Xipre, o també ens arribarà a nosaltres?

En vista de tot plegat no és estrany que la gent faça #encalç dels polítics que poden decidir sobre les seues vides pel que fa a la tramitació de la ILP sobre el desnonament, com bé s’explica en aquest article (cast.). No tenen vergonya! Com de greu serà que fins i tot el SUP considera una barbaritat que es vulgui identificar i sancionar els qui facin encalç! Estan intentant deslegitimar tota dissidència (no només en el cas de la PAH) per poder continuar abusant com fins ara.

Front a totes aquestes impressions negatives he de dir que tinc esperança, ja que cada vegada veig més gent organitzada intentant tirar endavant la seua vida, sovint al marge de les institucions; i ja hem vist que de vegades ens en sortim força bé sense cap mena de suport, ni institucional ni de cap tipus d’organisme. Amb la força de la gent. És la força de la gent front a la dels mercats… i en som més!

Com diuen els Pirat’s Sound Sistema a la cançó Rapataplam: Som peixos petits però junts ens menjarem el gran!

Us deixo la cançó (des del YouTube)… i fins una altra!

EDICIÓ: En el sentit del que he comentat sobre l’encalç a polítics i els desnonaments, acabe de llegir un article de Ferran Sanz a «la veu del País Valencià» que em sembla imprescindible: «Jo també sóc un terrorista».

Diumenge 27 de maig #sobrencadires i #sobracinisme

Aquests dies se n’està parlant molt de la Marató per la pobresa de TV3, i no n’hi ha per menys; ja que sembla la Marató per la hipocresia (com bé diuen a enfocant.net) si ens fixem en la llista d’empreses que «subvencionen» l’esdeveniment… hom diria que són les que més pobresa provoquen entre peatges, desnonaments, hipoteques,…

D’entre tot el que podem llegir i veure crec que destaca el vídeo que parodiant la publicitat de la cadena televisiva ha aconseguit cridar l’atenció sobre el que s’amaga al darrere d’aquest esdeveniment i que reprodueixo tot seguit:

Crec que després d’això sobren les paraules, i és evident que #sobrencadires i sobre tot #sobracinisme. A més, em crida l’atenció el to d’aquesta marató, enlloc de solidària és caritativa; és a dir, també en aquest tipus d’esdeveniments hem retornat a l’època del dictador, o com deia aquell, enlloc d’ensenyar a pescar donem peix.

Com diu el vídeo:

A Catalunya, una de cada 5 persones estem en risc de quedar fora de joc.
Sense casa, sense feina, sense menjar.

La ‘Marató per la Pobresa’ proposa fer front a aquesta xacra amb caritat.
Però no falten cadires, sobra cinisme.

La pobresa té responsables. Si recaptéssim els diners de l’evasió fiscal dels més rics obtindríem 9000 vegades els ingressos recaptats en una marató de tv3. Així que sobren capitalistes i sobra la violència que els empara.

No falten cadires.

La pobresa és íntrinseca al capitalisme i a la seva acumulació. La caritat potser neteja les consciències d’alguns. Però no ajuda, humilia. Aquesta falsa solidaritat tan sols perpetua les desigualtats.

El 27 de maig, nosaltres no jugarem el seu joc.
Caritat o solidaritat, consciència i lluita. Tu tries.

#sobrencadires

Ho deixo aquí, crec que ja n’hi ha prou.