Panadons d’espinacs

Amb aquest apunt encete una nova categoria al bloc, la culinària. No sé si tindrà seguiment o què, però l’altre dia se’m va ocórrer de fer-ne. Tot va ser perquè el 25A celebràvem una tancada a l’escola Alba amb motiu del #25APrenElTeuCentre i quan ens vam trobar a l’escola dos dies abans per la festa de Sant Jordi, vam estar organitzant els últims detalls i a mi se’m va acudir de portar panadons d’espinacs per compartir per a sopar. En principi no m’havia plantejat fer-los jo, però això trencava l’esperit d’aportar cadascú alguna cosa «pròpia», així que em vaig posar a remenar per la xarxa a veure què hi trobava.

D’entre tota l’oferta que hi ha vaig estar remenant tres propostes, entre les quals la de la Rosa, que va ser la que més vaig seguir junt amb una altra. De les tres receptes vaig fer una barreja, la qual cosa va servir per fer la recepta una mica meua… i per fer alguna cosa malament fruit de les presses i el poc temps de què disposava, espere resoldre-ho en la següent ocasió que en faça. Per cert si us mireu l’apunt que fa la Rosa al seu bloc de cuina aprendreu una mica què són els panadons, de quins tipus se’n pot fer i també una mica d’història 🙂

Aproximadament la recepta que vaig fer va quedar de la següent manera:

Ingredients:

  • 1 kg d’espinacs frescos
  • Julivert fresc
  • 250 g de farina de força (aproximadament)
  • 1 dauet de llevat fresc (25 g)
  • Panses (250 g)
  • Pinyons (60 g)
  • 2 grans d’all grossos tallats el més petit possible
  • Aigua (200 ml)
  • Oli d’oliva verge extra de les Garrigues
  • Sal

Elaboració:

D’una banda treballarem la massa dels panadons i d’una altra el farcit (espinacs amb panses i pinyons):

Pel que fa a la massa vaig barrejar en un bol 200 g de farina de força amb 200 ml d’aigua, 25 g de llevat i una mica de sal. Ho vaig estar pastant durant 5-10 minuts i vaig anar afegint més farina mentre anava pastant fins que ja no se m’enganxava als dits. Arribat aquest punt es tracta de tapar el bol amb la pasta amb un drap i posar-lo a prop d’alguna font de calor, deixant-ho reposar al menys 1 hora fins que augmente bastant de volum (com més estona ho deixem reposar més augmentarà de volum i més fàcilment s’estirarà després).

Massa dels panadons preparada.

Massa dels panadons preparada.

Mentre esperem que puge la massa podem preparar el farcit:

En una cassola gran saltegem els espinacs poc a poc fins que reduïsquen el seu volum, amb una mica de sal i oli. Quan ja els tenim cuits els passem per un escorredor i traiem l’excés d’aigua; ho tornem a passar a la cassola (amb el foc apagat) i hi afegim la resta d’ingredients: les panses, els pinyons, el julivert tallat ben prim, així com l’all (que també tenim tallat ben prim); hi afegim un rajolí d’oli d’oliva i ho barregem bé. Sembla que hi haja moltes panses i pinyons… però és la clau (una) de l’èxit 😉

Farcit dels espinacs preparat.

Farcit dels espinacs preparat.

En aquest moment ens disposem a preparar els diferents panadons a partir de la massa que tenim en repòs. El primer que hem de fer, però, és encendre el forn i que vaja escalfant-se a 230º

Per tal de fer els panadons només cal enfarinar bé el marbre i el corró per a què no s’enganxe la pasta. Agafem una porció de massa i l’estirem amb el corró donant-li forma ovalada. Depenent de com vulguem tancar els panadons (per un costat o pel mig) hi posarem el farcit. Si volem tancar-los pel costat, en un dels costats hi posem una porció de la mescla que hem preparat pel farcit i un rajolí d’oli, tapem el farcit amb l’altra part i pessiguem les vores perquè no s’obrin al forn; si volem tancar-los pel mig, posem una porció del farcit pel mig i tanquem per dalt la massa, pessigant-la perquè no s’obri al forn. En qualsevol cas, hi posem un altre rajolí d’oli per sobre i ho posem al forn a 230º durant… dependrà de com ho vulguem, en el meu cas vaig esperar una  hora i mitja aproximadament perquè s’enrossís bé la superfície. Ah, me’n van eixir 5, però la massa no la vaig deixar reposar prou estona i no vaig poder estirar-la tot el que m’hagués agradat (tampoc no haguera tingut prou mescla per farcir-ne meś). 😦

Llàstima no haver fet fotos quan ja estaven acabats, la veritat és que van quedar bastant bé… potser és la sort del principiant!

Escàner Epson Perfection 3490 Photo amb l’Ubuntu 12.04 (actualització)

Aquest apunt al bloc és una actualització del que vaig fer en el seu dia per la versió 11.10 de l’Ubuntu, ja que amb el canvi de versió hi ha hagut un canvi important pel que fa a la gestió dels grups d’usuaris… ha desaparegut 😦

Ara bé, com sempre, aquest canvi només suposa remenar una mica a la xarxa fins que trobem la solució, només cal instaŀlar el paquet «gnome-system-tools»:

sudo apt-get install gnome-system-tools

i seguir el manual que vaig fer al seu dia, és a dir:

1) El primer que cal fer és instal·lar el paquet «sane-utils»:

sudo apt-get install sane-utils

2) Després cal anar a «Usuaris i grups» i afegir els usuaris que vulguem que facin servir l’escàner al grup «scanner».

3) Sortir de la sessió i tornar a entrar (o reiniciar l’ordinador) per fer efectiu el pas anterior (2).

4) Crear el directori «snapscan» al directori compartit per tots els usuaris «sane»:

sudo mkdir /usr/share/sane/snapscan

5) Copiar-hi en aquest directori el controlador binari de l’escàner (si no l’han eliminat el podeu trobar ací):

sudo cp Esfw52.bin /usr/share/sane/snapscan

6) Donem els permisos necessaris al controlador:

sudo chmod 644 /usr/share/sane/snapscan/Esfw52.bin

i 7) Editem el fitxer de configuració per adaptar-lo al nostre controlador:

sudo gedit /etc/sane.d/snapscan.conf

Canviant-hi la línia «firmware» per:

firmware /usr/share/sane/snapscan/Esfw52.bin

Reiniciant la màquina ha de funcionar ;)

#escarni

#escarni, notes per un nou apunt al bloc:

L’altre dia revisava el famós documental d’Al Gore amb els alumnes de Salut Ambiental i pensava com de malament estem pel que fa als temes diguem-ne «ambientals» i com està davallant la consciència «ambientalista»… bé és cert que molta gent està patint greus problemes de feina, d’habitatge i d’altres que podríem anomenar de subsistència i que els impedeixen de preocupar-se per qüestions ambientals [ara mateix estic pensant que potser s’ha fet expressament per a desviar l’atenció d’altres problemes].

Pel que fa a aquests altres problemes estem presenciant una degradació conscient dels serveis públics (l’altre dia parlava dels #1198acomiadaments a #RTVV, i ara està passant el mateix a #TV3, per exemple).

Amb els nostres impostos s’ha construït tot el sistema públic de serveis que ara s’està desmantellant.

Es fa públic el deute i en canvi no es fa el mateix amb els beneficis, cada vegada hi ha més separació entre els qui més tenen i els qui menys.

S’ha promogut (també des de les administracions públiques) la construcció d’habitatges, i ens trobem amb un munt d’habitatges buits mentre hi ha un munt de gent que és desnonada… això no té cap sentit!

Ara mateix s’està volent fer que tots els usuaris de bicicleta portin casc en els seus desplaçaments… també urbans. S’està dient que aquests ciclistes hauran d’anar sempre per la calçada tret que a la vorera hi haja un carril-bici ben delimitat… tot, suposadament, per la seguretat dels usuaris de la bici. Per què no s’implanten altres mesures que potser serien més efectives? Vull dir, per què no es «pacifica» el trànsit? Per què no es fa un canvi en el codi de circulació que prioritze sempre al més feble? Doncs no es fa, és més fàcil tallar el problema de soca-rel amb una mesura sancionadora que no pas intentar abordar-lo en profunditat i d’una manera més «pedagògica» que donaria fruits a més llarg termini.

En un altre ordre de coses, ens volen fer creure que estem patint una crisi; és cert que hi ha una crisi, però més que això estem davant d’una estafa! Els bancs han fet el que han volgut amb els nostres diners (pocs o molts), han estat jugant al «casino» posant-ne on han cregut que els donaria més rendiment, i han perdut. Com que si fèien fallida nosaltres perdíem els diners que hi teníem dipositats els hem rescatat; però els hem rescatat amb la intenció que facilitessin crèdit a la gent, i això no ho han fet. No només no ho han fet sinó que han continuat enriquint-se (l’altre dia el BBVA repartia 30000€ de beneficis entre els seus accionistes) i la gent ha continuat empobrint-se… això tampoc no té cap sentit!

… i l’«experiment» de Xipre? Com acabarà? Acabarà a Xipre, o també ens arribarà a nosaltres?

En vista de tot plegat no és estrany que la gent faça #encalç dels polítics que poden decidir sobre les seues vides pel que fa a la tramitació de la ILP sobre el desnonament, com bé s’explica en aquest article (cast.). No tenen vergonya! Com de greu serà que fins i tot el SUP considera una barbaritat que es vulgui identificar i sancionar els qui facin encalç! Estan intentant deslegitimar tota dissidència (no només en el cas de la PAH) per poder continuar abusant com fins ara.

Front a totes aquestes impressions negatives he de dir que tinc esperança, ja que cada vegada veig més gent organitzada intentant tirar endavant la seua vida, sovint al marge de les institucions; i ja hem vist que de vegades ens en sortim força bé sense cap mena de suport, ni institucional ni de cap tipus d’organisme. Amb la força de la gent. És la força de la gent front a la dels mercats… i en som més!

Com diuen els Pirat’s Sound Sistema a la cançó Rapataplam: Som peixos petits però junts ens menjarem el gran!

Us deixo la cançó (des del YouTube)… i fins una altra!

EDICIÓ: En el sentit del que he comentat sobre l’encalç a polítics i els desnonaments, acabe de llegir un article de Ferran Sanz a «la veu del País Valencià» que em sembla imprescindible: «Jo també sóc un terrorista».

#1198acomiadaments a #RTVV. Vergonya!

Tot i que fa molt temps que sóc a Lleida (gairebé mitja vida) i em sent com a casa, no puc deixar de sentir-me meues les coses que passen al meu País Valencià; i avui ha estat un dels dies més tristos que recorde darrerament. Els #1198acomiadaments executats pels #lladrEROs de #RTVV m’han colpit d’una manera que no m’esperava. Els que manen a la Generalitat Valenciana han balafiat tot el que han volgut/pogut i per estalviar i aplicar la maleïda austeritat que tant pregonen han decidit destruir la radiotelevisió pública de qualitat i en valencià que suposadament havia de ser la #RTVV. Després d’haver-nos acostumat d’una banda a què Canal9 manipula, d’una altra a què la qualitat en general cada vegada era menor, a què la producció pròpia i en valencià cada vegada també era menor; ara apliquen una neteja ideològica carregant-se tots els professionals més qualificats que han estat crítics amb les polítiques dutes a terme per la direcció i pel govern. Com en tants altres camps (educació, sanitat, etc.) estan degradant els serveis públics per tal que qui puga accedisca als mateixos serveis per la via privada (en mans dels seus amiguets), o bé l’estan degradant tant que quan no tinga cap valor la puguen comprar aquests amiguets a preu de saldo per enriquir-se més endavant. La mateixa estratègia que apliquen a tots els àmbits. Com diu Rafa Xambó, els qui han enfonsat RTVV es queden als seus llocs de treball mentre els qui l’han dignificada no tornaran. Vergonya, cavallers, vergonya!

Espere que aviat es faça justícia i els professionals de #RTVV tornen i puguen convertir-la en el que hauria d’haver estat, mentre que els #lladrEROs paguen pel mal que estan fent… el problema és que caldrà pagar amb diners de l’administració, és a dir, de tots els valencians el mal que han fet els que malgovernen actualment.

Ànims des de la distància!

Debian Wheezy i Dell mini9, la Broadcom BCM4312

Aquest serà el tercer apunt que faig sobre Debian Wheezy, que serà estable durant el 2013. I és que a cada màquina que l’he instaŀlada he tingut el mateix inconvenient: la tarja de xarxa sense fils; cosa que, com ja he comentat abans, era previsible donat que Debian no inclou programari privatiu. En aquest cas, a l’hora d’instaŀlar-la al Dell mini9 de la MariaJo també ha passat el mateix; i com les altres vegades, ha estat qüestió de remenar una mica per la xarxa fins que he trobat la solució.

El primer que m’ha calgut fer és esbrinar quina era la tarja de xarxa concretament, cosa fàcil amb la comanda lspci:

$ lspci

03:00.0 Network controller: Broadcom Corporation BCM4312 802.11b/g LP-PHY (rev 01)

En aquest cas, el Dell mini9 em deia que la tarja de xarxa sense fils és una Broadcom Corporation BCM4312 802.11b/g LP-PHY (rev 01). Ara es tractava de veure què hi trobava per la xarxa sobre com instaŀlar-hi els controladors adients, i la resposta la vaig trobar a un problema semblant que havien tingut la comunitat de LinuxMint. Segons això només calia tenir actualitzat el sistema (ja n’estava) i instaŀlar-hi el paquet amb el controlador LP-PHY:

# apt-get install firmware-b43-lpphy-installer

Després de la qual cosa  només ha calgut reiniciar i navegar sense fils… com les altres vegades, automàgic 😉

Muntanya per Tuixent

Som a 29 de gener i és el segon apunt que escric al bloc del llit estant en el que portem de curs. Torne a estar de baixa; al novembre va ser una gastritis i ara una conjuntivitis que espere que no se’m complique amb l’herpes com ja m’ha passat alguna vegada (m’he fet una foto aquest matí però no la posaré perquè és un pèl gore) 😦

Aquest apunt l’escric amb una tauleta que m’han deixat prestada, i la veritat és que per escriure estirat al llit és bastant còmoda perquè no pesa però només puc escriure amb una mà i sense fer servir tots els dits, la qual cosa alenteix el procés. En qualsevol cas, és gràcies a la baixa que tinc una estona per escriure.

Tornant a l’apunt he de dir que el cap de setmana hem estat la MariaJo i jo sols per Tuixent, dissabte fent raquetes (podeu veure el track aquí) i diumenge fent esquí de fons. Diumenge van pujar el Quique i la Magda (amb qui havíem quedat) i també el Joan Ramon, que va marxar escopetejat… i també em vaig trobar amb l’Àlex i l’Alba que venien des de Solsona amb uns amics (sembla que hages de marxar lluny per trobar gent coneguda)… Doncs bé, com deia, vam passar el cap de setmana per Tuixent, entre les pistes de fons i els voltants, allotjats al refugi Coll de Port (el menjar és una passada!).

Pujant per dins del bosc.

Pujant per dins del bosc.

Pel que fa a l’excursió amb raquetes va ser una passada, ja que dóna la volta a l’estació però per dins del bosc, creuant les pistes molt de tant en tant, i potser perquè era dissabte no ens vam trobar gairebé a ningú, de fet, com deia la MariaJo, si ens callàvem no se sentia res… bé sí, el silenci 😉 A més, el recorregut no només era bonic per anar per dins del bosc, a més quan eixíem del bosc i el paisatge s’obria les vistes eren espectaculars, tant del Pedraforca com de la Tossa Pelada com també del Cadí i més enllà es veia tant el Turbó com un tros dels Pirineus.

El Pedraforca vist des del punt més alt del recorregut.

El Pedraforca vist des del punt més alt del recorregut.

Vista del Cadí.

Vista del Cadí.

El Turbó a la llunyania.

El Turbó a la llunyania.

Vam estar seguint una ruta que tenen marcada a les pistes, però la gent només havia trepitjat la primera part, fins el punt més alt, i per pujar la Tossa Pelada (nosaltres havíem sortit de Lleida a les 10:15 i no podíem pujar-hi, érem a la part més alta de l’estació a hora de dinar, com vam fer)… la segona part de la volta la vam fer seguint les marques però per neu verge! És cert que t’enfonses més però la sensació de llibertat i de comunió amb la natura és més gran.

La MariaJo trepitjant neu verge.

La MariaJo trepitjant neu verge.

A la baixada el circuit surt fora de les pistes i fa una cruïlla, a l’esquerra se’n va cap al refugi de Sangonelles; vam intentar anar-hi però se’ns feia tard i vam girar cua.

La MariaJo baixant per un dels barrancs ple de neu.

La MariaJo baixant per un dels barrancs ple de neu.

Vam passar per algun barranc molt bonic però ja feia hores que caminàvem,l’última estona enfonsant-nos més del compte i ja teníem ganes d’arribar… ens vam alegrar molt en veure el refugi de l’Arp que és al costat de l’estació.

Per fi veiem el refugi de l'Arp.

Per fi veiem el refugi de l’Arp.

A partir d’ací ja ho estic escrivint amb dues mans i deu dits, a l’ordinador. He aprofitat per inserir-hi fotos i justificar el text (l’editor de WordPress per Android no ho permet… o no he sabut veure-ho).

Anava dient que havíem arribat a l’estació i vam anar fins al cotxe. En aquest moment va ser quan per primera vegada vaig notar una xicoteta molèstia a l’ull (diumenge a la tarda seria ja un ull ben unflat). Ens vam treure les raquetes i les botes i vam anar cap a Coll de Port. Ens hi vam presentar, ens va donar habitació, ens vam dutxar (va renovar-nos) i vam baixar a la cafeteria-sala. Ens vam trobar als del refugi dinant (eren les 18:00 però quan vam arribar encara hi havia gent dinant); val a dir que darrerament es dediquen més al restaurant que al refugi, tot i que per 36 € mitja pensió sopes i esmorzes de meravella!

L’endemà no vam poder esmorzar fins les 9:00 (una mica tard pel nostre gust, ja que no vam poder arribar a pistes fins les 10:00) i vam anar cap a pistes. Ens vam posar els esquís i vam començar a pujar cap a dalt de l’estació, pujant els diferents «pisos» fins arribar a dalt de tot, al mateix punt on vam estar el dia abans amb raquetes. Vam baixar fins l’arbre on hi havia les campanes (ara no hi són) i vam parar una estoneta. Allà ens vam trobar amb un parell que coneixen bé l’estació i ens van parlar de les novetats que han introduït enguany: han eliminat la baixada per la zona de Sangonelles però han ampliat el circuit a la zona alta, de manera que pots fer bucles per allà i «amortitzar» l’esforç de la pujada. La veritat és que aquella zona ha guanyat molt ja que hi ha racons nous pel mig del bosc que són molt bonics. La baixada porta al «pis» del mig (el marcat al plànol de l’estació de color groc) que permet creuar cap a l’altre costat i baixar pel mateix lloc per on s’ha pujat… ja que quan arribem al pis de baix (el blau) podem creuar només fins al mig, al tallafocs… i no estem preparats per baixar-lo esquiant 😉

Ja veieu, volia parlar de tot una mica i he acabat parlant de muntanya… com sempre darrerament. I això que hi ha un munt de temes de què parlar… entre #corruPPteles i #corrupCiU n’hi ha per no parar, per no dir dels embolics del PSC-PSOE i d’altres temes; però ja m’agafa cansat. Un altre dia 😦

Ascensió al Penyagolosa (1813 m)

Espectacular imatge del Penyagolosa des de Vistabella (de la viquipèdia).

Espectacular imatge del Penyagolosa des de Vistabella (extreta de la viquipèdia).

El passat 23 de desembre, mentre els amics del Centre Excursionista de Lleida muntaven el tradicional Pessebre a la Muntanya, vam anar tota la família amb la del meu germà (inclosos Vicky i Dani) a pujar el Penyagolosa… en el que ja s’ha convertit en la nostra excursió muntanyera habitual per aquestes dates.

Part més dura de la pujada, amb el meu germà carragant a Dani (únic tros on no va caminar) i Vicky davant d'ells.

Part més dura de la pujada, amb el meu germà carregant a Dani (únic tros on no va caminar) i Vicky davant d’ells.

Vam sortir de la Vall d’Uixó cap a les 9:00 i vam començar a caminar cap a les 11:00, una mica tard però com que no feia calor (fins que no vam fer la part més dura de la pujada) es va suportar bé.

Tota la família al cim del Penyagolosa.

Tota la família al cim del Penyagolosa.

I les vistes que vam tenir van ser immillorables… si no fos perquè hi havia una mica de boira que anava entrant de la mar cap a la plana.

Vista des del cim de la boira cobrint la Plana i endinsant-se cap a l'interior.

Vista des del cim de la boira cobrint la Plana i endinsant-se cap a l’interior.

Tot i això va ser molt agradable l’excursió, que vam començar seguint el PR-CV 79 que va des de St Joan de Penyagolosa a Llucena, pel coll de la Banyadera, on vam resseguir la ruta «normal» al cim, com podeu veure al track de l’excursió.

Tota la família baixant tranquiŀlament pel tram més pendent.

Tota la família baixant tranquiŀlament pel tram més pendent.

La baixada va ser molt més ràpida, sense comptar la parada per dinar, i la vam fer per la pista que va fins a l’aparcament on havíem deixat els cotxes. En l’últim tram de la baixada, després de l’àrea d’acampada, vam veure l’inici de la ruta que transcorre pel barranc de la Pegunta, que tenim entès que és una zona molt interessant des del punt de vista botànic i paisatgístic, i que queda pendent per una altra vegada.

Pont de desembre a Pineta

Quan ja passa una setmana que vam anar a la Vall de Pineta tinc una estona per posar-me amb aquest apunt sobre el pont passat. Vam sortir de Lleida dijous 6 de desembre i vam tornar diumenge 9, com altres vegades vam estar al refugi de Pineta, aquesta vegada hi havia de guarda el Quique, per nosaltres el més simpàtic dels tres guardes del refu.

Imatge de la paret de Pineta, al fons de la vall (foto presa diumenge quan marxàvem que va sortir un bon dia).

Imatge de la paret de Pineta, al fons de la vall (foto presa diumenge quan marxàvem que va sortir un bon dia).

Dijous vam sortir amb molta tranquiŀlitat de Lleida i arribàvem a Pineta cap al migdia, a hora de dinar, però com que feia bastant fred, cap a les 16 h ja vam anar al refu; ens hi vam instaŀlar i encara vam fer una volteta amb raquetes per la vall… ens va sorprendre molt la quantitat de neu que hi havia (uns 20 cm de gruix), no ens ho esperàvem! La veritat és que fins i tot hi havia marcades les traces de la pista d’esquí de fons!

DSC_0283

Vista de la vall de Pineta des del desviament que va al refugi (foto presa diumenge quan marxàvem).

Ens hi vam estar una estona i cap a les 17:30 ja vam tornar al refu. Ens vam treure les raquetes i les botes i ens vam estar una estona tranquiŀlament a la sala/bar del refu gaudint d’una bona companyia, tant de la gent que s’hi allotjava com del guarda.

L’endemà vam anar a fer raquetes a la Vall de Barrosa, és una vall paraŀlela a la de Pineta però més al nord; de fet és l’última que hi ha abans del túnel que creua els Pirineus, i que connecta Bielsa amb l’occità Aranhoet. Li teníem moltes ganes a Barrosa, havíem intentat fer aquesta vall alguna altra vegada i no vam poder, per la pluja,… aquesta vegada, en canvi, vam poder fer la vall sense cap problema, hi anàvem preparats i només baixar del cotxe ens vam posar les botes i les raquetes i ja des d’allà mateix les vam començar a fer servir.

DSC_0035

L’Ona i la Pau pujant per la pista de Barrosa

Les vistes de la zona de l’hospital de Parzan eren espectaculars:

Vista de l'hospital de Parzan des del camí que va a la vall de Barrosa.

Vista de l’hospital de Parzan des del camí que va a la vall de Barrosa.

Però el més espectacular estava per arribar. Fins aquí encara no havíem entrat a la vall de Pineta. Quan hi vam arribar ens vam trobar una primera part frondosa que es camina per la pista i té unes parets imponents als dos costats, sobre tot al costat nord. Val a dir que en aquest tros només vam creuar-nos amb un gos, i amb un trencalòs que va passar volant molt a prop nostre i ens va mostrar el pit taronja característic… tota la vall va ser per nosaltres quatre tot el dia!

El gos que ens vam creuar... tota la resta per nosaltres soles!

El gos que ens vam creuar… tota la resta per nosaltres soles!

Si la primera part era frondosa, la segona part, més amunt quan ja no hi havia arbres era més imponent encara. A la part més baixa ja hi vam trobar a la paret sud (obaga) algunes cascades glaçades…

DSC_0123

Una de les primeres cascades glaçades que ens vam trobar… al darrere la boira.

… però l’èxtasi va arribar quan vam ser al circ de Barrosa. Llàstima que estava tan emboirat tot l’ambient (de fet al circ nevava), però tot i això les vistes són magnífiques.

Les nenes i jo per la part final del circ, camí del refugi.

Les nenes i jo per la part final del circ, camí del refugi.

Ens trobàvem tan bé que no ens va importar que nevés, i ens vam arribar al nostre últim objectiu, el refugi de Barrrosa, a la part final del circ. Com es pot veure és una cabana de pastors, però ens va servir d’aixopluc per dinar tranquiŀlament.

Finalment, al cap de 3 hores, assolim el nostre objectiu: la cabana de Barrosa.

Finalment, al cap de 3 hores, assolim el nostre objectiu: la cabana de Barrosa.

Des d’allà la vista de la vall és impressionant!

Vista de la vall de Barrosa des de fora del refugi.

Vista de la vall de Barrosa des de fora del refugi.

Ara quedava la tornada al cotxe, que vam fer en unes dues hores. Després vam anar cap al refu (el de Pineta) a descansar tranquiŀlament fins l’hora de sopar. El dia m’atreviria a dir que va ser immillorable, però vam estar unes 5 hores caminant per la neu amb raquetes i vam acabar cansats, així és que ens vam «regalar» unes cerveses al refu i després vam sopar i vam anar a dormir, ja que l’endemà volíem fer una altra excursió… més curta, l’opció va ser la pista de La Larri.

Per cert, també podeu descarregar-vos el track de l’excursió, per si us interessa.

A diferència del dia anterior, aquesta vegada estàvem molt acompanyats de gent. Tant és així que la neu estava molt trepitjada, i no calien les raquetes en absolut… tot i això les portàvem i ens van servir per sortir de la traça quan ens creuàvem amb gent que no en portava.

L’excursió a la Larri per la pista comença a la zona d’acampada (on hi ha el bar de les pistes d’esquí de fons) i per la part final de la vall de Pineta passa per una fageda molt bonica (ara estaven tots els arbres pelats) i comença a pujar per la part sud (obaga), on hi ha una cascada glaçada a tocar de la gent.

Cascada glaçada per la pista de la Larri.

Cascada glaçada per la pista de la Larri.

Després comença a pujar per la paret del fons de la vall cap a la zona nord, és a dir, la pista dóna la volta pel fons de la vall de Pineta mentre puja cap al pla de la Larri (al costat nord de la vall de Pineta, solana). En aquest camí creua el riu Cinca, que baixa per la paret de Pineta des del balcó cap a la vall.

El Cinca en el punt on creua la pista de la Larri.

El Cinca en el punt on creua la pista de la Larri.

Després de passar aquest punt vam seguir la pista però només vam arribar al punt on creua la baixada d’aigua que ve de la Llarri. Ja érem a prop del pla però feia molt vent i a dalt no era agradable d’estar-hi, les nenes estaven cansades i vam decidir fer mitja volta i baixar a dinar al pla de Pineta. La cascada que fa la baixada d’aigua de la Larri és molt bonica:

Salt de l'aigua que baixa de la Larri.

Salt de l’aigua que baixa de la Larri.

Després de dinar vam anar a veure el llogarret d’Espierba que es troba al vessant nord de la vall de Pineta, però ens vam trobar que es tracta d’unes quantes cases aïllades.

Panoràmica de la vall des de la paret del fons, a prop d'on creua el Cinca.

Panoràmica de la vall des de la paret del fons, a prop d’on creua el Cinca.

Diumenge ens vam alçar i després d’esmorzar vam recollir tranquiŀlament i vam decidir fer «turisme» per la vall de Gistau, on no havíem anat mai. Volíem visitar Plan, St Joan de Plan i Gistén, però finalment només vam visitar Gistén; és un poblet molt agradable de passejar, sobretot pels carrerons que té. Està en una solana que suavitza molt les temperatures a l’hivern, tot i que encara es notava pels carrers la neu caiguda els darrers dies. La vista que hi ha de la vall és molt bonica, però el que més em va impressionar va ser la vista de la cara nord del Cotiella.

Cim del Cotiella des de Gistén.

Cim del Cotiella des de Gistén.

 

 

Després d’això vam pujar al cotxe i vam tornar cap a Lleida, parant a dinar pel camí… i fins la propera!

Intel Corporation WiFi Link 5100 amb Debian al Toshiba Tecra A10

Després d’un temps fent servir diferents versions de l’ubuntu al Toshiba Tecra A10 que ens va fer arribar el Departament d’Ensenyament amb Linkat, m’he decidit a posar-li la Debian Wheezy que ve amb l’entorn d’escriptori Gnome3.

La instaŀlació ha funcionat perfectament, i ha reconegut tot el maquinari; fins i tot la tarja de xarxa sense fils; això sí, com que els controladors són privatius no l’ha configurada… i ha calgut fer-ho «a manilla». L’altra vegada que la vaig tenir instaŀlada em va costar més de trobar la solució, però aquesta vegada ha estat bastant senzill: només ha calgut anar al web del fabricant, i buscar el model concret. Quan l’he trobat he hagut de buscar els controladors per a sistemes GNU/Linux i triar l’adequat.

L’he descarregat i l’he descomprimit (#tar -zxvf iwlwifi-5000-ucode-8.83.5.1.-1.tar.gz) i mirant què hi havia a la carpeta m’he trobat un fitxer explicatiu (README.txt) que deia que només calia moure el fitxer iwlwifi-5000-5.ucode al directori  /lib/firmware Ho he fet, he reiniciat la màquina i ja m’han aparegut un munt de xarxes sense fils per triar… ha estat automàgic!

Reflexions post vaga #14N del llit estant

Ja té raó l’Eva quan l’altre dia em va comentar que feia molt temps que no escrivia cap apunt nou al bloc, ja ho vaig dir fa temps, però em temo que els microblocs estan matant els blocs. En qualsevol cas no és d’això del que volia parlar avui.

Resulta que porto tota la setmana de baixa i per tant ahir no vaig poder fer vaga, però m’he estat mirant les notícies i n’hi ha unes quantes d’esgarrifoses; evidentment que el nen de 13 anys atonyinat pels mossos s’ha convertit en la notícia del dia. El vídeo mostra clarament (al menys per a mi) que potser el primer cop de porra és fortuït, però no així els següents, ni els que se li donen a la noia que es queixa de l’actuació policial:

No puc entendre com els mossos honrats no exigeixen anar identificats perquè no puguem pensar que tots són iguals! Ha estat la decisió més desafortunada del Conseller d’Interior, que fa que pensem que tots els mossos són dolents perquè no podem distingir-los; a diferència del que passa a d’altres llocs:

Per tot això després d’aquesta petita reflexió només se m’acudeix demanar #PuigDimissió i agrair tothom qui ha participat a la vaga la demostració que un altre món és possible!

Espero que tota aquesta moguda tingui traducció el proper #25N perquè no podem ser un país nou fent servir mètodes tan vells.

EDITO: Per cert, la composició d’imatges de la policia alemanya i la catalana és d’Albano Dante (@_cafeambllet). redactor junt amb la Marta Sibina (@marta_sibina) de la revista Cafè amb llet famosa per haver destapat la #corrupCiU del negoci de la sanitat a Catalunya, i que en lloc de ser investigat es va traduir en una denúncia cap als redactors, de manera que els que feien els xanxullos continuen fent-los.

Encara més, demà divendres, a les 20:00 seran tots dos a Lleida, a l’edifici del Rectorat, plaça Víctor Siurana, 1; aula 2.13 per parlar del «Negoci de la sanitat catalana».