Pujada al Castell de Castro

Matinal feta en família, amb germans i el nebot més xicotet a un dels pics típics de la Serra d’Espadà. Molt tranquil·la i ràpida, de fet pensàvem que ens costaria més pujar (una hora i mitja)… el problema és la calor que feia, i que hi havia molta calitja i la visibilitat no era gran.

Com pot veure’s a la foto anterior, és una zona de pedra de «rodeno» (com l’anomenem per la zona), pedra típica d’Espadà que s’emprava molt per a fer lloses per a empedrar les cases i després també els jardins, i com a pedra per a esmolar ganivets, tisores i altres estris tallants. També va ser xulo veure que hi ha moltes sureres i que encara es treballen.

A part d’això va ser molt agradable trobar aigua corrent a la zona del bosquet (de sureres, òbviament), amb una quantitat important de falgueres:

… i algun margalló:

En fi, una excursió molt xula per un racó ben bonic del terme de Fondeguilla, al mig de la Serra d’Espadà… només em va saber greu veure que la surera mare, tan imponent fa uns anys, era morta:

El track es pot descarregar des d’ací 😉

Volta al Posets

L’últim cap de setmana de juliol vam fer la volta al Posets, que era una travessa que teníem parlada fa moooooooolts anys i per diferents motius encara no havíem fet. Hem fet la volta en sentit invers a com ho fa la majoria de la gent i no sé si és més pesada o què però és molt bonica. Tal com l’hem feta, començant de Biadós i anant en sentit horaria (Biadós > Estós > Ángel Orús) la segona etapa és la més pesada i l’última té la baixada amb més desnivell (uns 1000 metres des del coll de Grist fins a Biadós).

Dijous a la nit vam dormir a Biadós, on hi ha unes vistes magnífiques de la zona… entre altres de la «cresta d’Espades» (vista diürna i nocturna):

Tot i que la nit era tan neta que qualsevol foto quedava bé:

Al matí de divendres vam començar la caminada. La primera etapa comença amb unes vistes impressionants dels Eristes i les Forquetes… i s’intueix el coll de Grist per on passarem l’últim dia de tornada (a l’esquerra de la foto de baix):

Al cap d’una estona s’arriba a la zona d’Anyes Cruzes, amb la seua «aigüeta» característica, on hi havia unes clavellines ben xules:

A partir d’aquest punt comença la pujada al coll de Biadós (o d’Estós), des d’on es poden atacar els Gemelos, i on hi ha una vista espectacular del Perdiguero; el Cap, la Sella, etc. de la Vaca; tota la cresta dels Gourgs Blancs; junt amb el Gias i els Clarabides (al cap d’una estona podrem veure també totes les Maladetes):

Aquesta vista ens acompanyarà tota la baixada, fins que ens endinsem en el bosquet que hi ha poc abans d’arribar al refugi d’Estós, on arribem per dinar (aquesta és l’etapa més curta).

L’endemà ens alcem ben matí perquè tenim l’etapa més dura (i la més llarga), d’Estós a Ángel Orús. Una etapa molt lacustre, començant per l’ibonet de Batisielles (on hem perdut 200 m de desnivell que després haurem de recuperar):

Seguit de l’ibon de Batisielles, el més gran del dia… majestuós:

Després segueix una zona més rocallosa, amb molts llacs xicotets, alguns d’ells colmatats o colmatant-se, fins que arribem al coll de la Plana…

on per fi veurem per primera vegada el Posets, que dóna nom a la ruta i que només és visible des d’aquesta zona:

A partir d’aquest punt fem una baixada sostinguda pràcticament fins el refugi Ángel Orús (que veurem durant gran part del camí)… però fent uns quants flanqueigs que acaben «cansant»… sort que a l’arribada ens espera una bona dutxa i una bona cervesa (no sabria dir quina és millor). Durant l’estona que ens queda fins l’hora de sopar podrem fer trucades i connectar-nos a internet, ja que és l’únic punt del recorregut amb cobertura… 4G!

El tercer i últim dia de la ruta comencem desfent una mica el camí del dia abans fins la cruïlla que va cap a Estós, i seguim el munt de gent que vol pujar el Posets fins el desviament cap a la Canal Fonda… que enguany encara conserva alguna congesta de neu a finals de juliol (a l’esquerra de la foto es veu la Dent de Llardana, tot i que la imatge de «dent» es veu pel camí al Posets, després del coll que hi ha al fons de la imatge):

Seguim el GR i al cap d’una estona arribem a l’ibon de Llardana, probablement el més bonic de tot el recorregut, envoltat de bivacs on la gent que vol fer tota la cresta d’Espades pot fer nit:

Passat el llac hem de continuar una mica més i després girar a la dreta per encarar la pujada (dreta) al coll de Grist des d’on només queda la baixada final fins al refugi de Biadós. Arribats al coll de Grist es pot atacar les Forquetes (dos 3000s que hi ha just al costat), jo ho vaig intentar però vaig desistir (per això trobareu que el track puja cap allà i després fa un xicotet bucle que torna al coll)… això sí, vaig poder gaudir d’una espectacular vista de tota la cresta d’Espades amb el Posets al fons:

Després només ens cal fer la llarga (1000 m de desnivell) baixada (i pendent) fins a creuar el rierol per fer una xicoteta pujada i tornar al camí del primer dia, per desfer-lo una mica i tornar al refugi de Biadós:

La sensació d’alegria quan veiem el refugi… i sobretot quan hi arribem és indescriptible. Paga molt la pena haver fet aquesta ruta per aquest racó dels Pirineus 🙂

Més fotos de la volta a https://www.flickr.com/photos/siscogarcia/sets/72157687041568275

Track de la volta a https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=18931152

 

Excursions del 2016

Per acabar d’enllestir el que tenia pendent de publicar d’excursions, falten les de l’any 2016; faré com amb les del 2015, agafar-les dels apunts del wikiloc (també enllaçaré al títol el track):

Excursió al Congost de Montrebei des de Corçà i visita a les passeres de Montfalcó 2016-01-01 09:57

Per tal de començar l’any fent una mica d’exercici hem anat l’1 de gener de 2016 a fer el congost de Montrebei des de Corçà (és la versió llarga del congost) i just abans d’arribar al propi congost ens hem desviat cap a les passeres que han posat per anar a Montfalcó (encara no hi havíem estat mai). L’excursió al congost és molt bonica però al tema de les passeres no li acabem de veure el què, això sí la perspectiva que dóna del congost és diferent a la que estem acostumats i el pas pel pont tibetà que creua la Noguera Ribagorçana és divertit… si no es té vertigen 😉

Marque la ruta amb dificultat moderada no per cap qüestió tècnica (no té cap dificultat ni molt menys) sinó per la durada (que tampoc és res de l’altre món).

Excursió amb raquetes de l’Hospital de Benasc al Forau d’Aigualluts 2016-02-14 10:45

Excursió amb raquetes amb gent de l’insti… contentíssim de la companyia i de les noves coneixences :-*

Un dia fantàstic, tot i que pintava bastant malament per la méteo. L’excursió feia molt temps que tenia ganes de fer-la ja que és un lloc on he anat unes quantes vegades a l’estiu i volia anar-hi amb neu… i és una passada.

La propera podria ser als Uelhs deth Joèu, a veure eixir l’aigua que desapareix pel Forau d’Aigualluts 😉

Excursió al Congost de Montrebei 2016-03-26 11:01

Clàssica caminada pel congost de Montrebei des de Pont de Montanyana… és la 7a o 8a vegada que la faig, però ara tenia l’interès de portar al meu germà i família (i la meua) que volien veure-ho i arribar a les passeres; el problema és que aquest dissabte de setmana santa havíem tingut aquesta idea moltíssima gent, tanta que només vam creuar el pont penjat sense intentar anar a les passeres; a més, feia molta calor, va ser el dia que va canviar el temps (1r cap de setmana de primavera).

Per cert, si no hi heu estat no us ho podeu perdre, l’excursió paga molt la pena.

Ascensió al Cotiella 2016-07-03 07:19

Ascensió al Cotiella des del refugi de Labasar, al costat de la Bassa la Mora, acompanyat d’amigues del CEL… una excursió imprescindible a un pic mític dels Pirineus però que s’ha de guanyar amb molt de suor.

Vam fer la pujada per les agulles de Labasar, molt boniques, i després vam passar per l’Era de les Brúixes saltant el coll del Port. Una zona kàrstica molt àrida amb un sol de «justícia» que ens va portar finalment al coll anomenat «la Colladeta», on fa cap la ruta que puja des del refugi d’Armenya, ja molt a prop del cim (només ens queda la pala final).

El dia era fantàstic i ens va regalar unes vistes espectaculars, a més de tot el Pirineu, podíem veure el Moncayo i també el Pedraforca… una passada!

La baixada va ser llarga, de fet ens va costar tant pujar com baixar, perquè després d’arribar, baixant, a l’era de les Brúixes havíem de pujar el coll de Port; i a les 14:00 amb el sol que feia es va fer especialment pesat. Després ens quedava el flanqueig per baixar a la zona on coincideixen la ruta de pujada amb la de baixada, que vam fer per la vall de Ribereta… un pedregam impressionant que no ens va deixar en tot el camí i que ens tenia preparada una sorpresa d’última hora: la baixada final a la Bassa la Mora (Ibon de Plan) és per una canal després de la qual hi ha una tartera interminable de pedra molt desigual que es fa molt pesada de baixar…. l’única esperança és la visió de la Bassa la Mora i el bany que ens hi esperava… una delícia!

En resum, cim impressionant, i imprescindible, que s’ha de guanyar (a muntanya no regalen res) i que, si el dia acompanya com en el nostre cas, permet unes vistes inigualables… això sí, s’ha de fer una bona provisió d’aigua perquè no n’hi ha en tot el recorregut.

Marque la ruta com a difícil per la duresa del pedregam… ens va costar tant la pujada com la baixada, però no té absolutament cap dificultat tècnica.

Ascensió a la Tuca de la Collada (Pic Inferior de la Paül), des d’Estós. 2016-08-03 06:39

Primer tresmil de la temporada (esperem que no siga l’últim), fet en companyia del meu germà. Per a fer-lo cal eixir del refugi d’Estós seguint les indicacions que van al Posets, que és el que volíem fer però ja ens van dir al refugi que la via que volíem fer (sense grampons i evitant l’aresta) era molt llarga. De fet en arribar al coll de la Paül ja vam veure que se’ns faria tard i per això vam decidir pujar aquest tresmil com a compensació. Si us veieu amb cor, podeu intentar des d’ací fer la carena de Bardamina, nosaltres només vam fer aquest pic i vam tornar perquè estàvem els dos mig lesionats.

El marque com a moderat pel temps necessari, però no té absolutament cap dificultat tècnica.

No heu de fer cas del primer tram del track perquè el satèl·lit va tardar a localitzar-me (només cal seguir les indicacions de Posets que hi ha només eixir del refu en direcció a Viadós seguint el GR11).

Excursió als Estanys de Gerber i més enllà 2016-09-03 10:16

Dins de les activitats de la 3a acampada social del Centre Excursionista de Lleida aquest cap de setmana hem gaudit d’una excursió clàssica pels Pirineus pallaresos… fent frontera ja amb l’Aran: l’excursió a l’estany de Gerber; una excursió que el grup de famílies del CEL ja ha fet en alguna ocasió però on no havíem pogut anar encara.

L’excursió és curteta però molt agraïda, i en família resulta un gran encert ja que la canalla pot gaudir molt amb els llacs. Nosaltres vam arribar a l’estany Gerber i vam anar una mica més enllà, passant la cascada (que no portava aigua) i arribant a un altre estany.

Vam intentar arribar-nos al refugi Mataró (lliure) però estava més lluny del que pensàvem.

100% recomanable.

Pujada al Port de Salau 2016-09-04 09:26

Dins de les activitats de la 3a acampada social del Centre Excursionista de Lleida hi havia la trobada transfronterera de camins (de fet vam canviar la ubicació de l’acampada per a fer-la coincidir amb la trobada.

La Pujada al Port de Salau la teníem pendent i pensava fer-la en alguna trobada catalano-occitana, però ha resultat que l’he feta abans, com a activitat excursionista.

Val a dir que la pujada s’ha fet pesada (feia molta calor) però les vistes a dalt del port són fantàstiques.

Molt recomanable.

Ascensió col·lectiva del Centre Excursionista de Lleida a l’Aragüells (3037 m) per a celebrar l’últim 3000 de l’Aleix Barberà. Vam fer nit a la Cabana de Pescadors on ens vam trobar una vintena de persones i ja vam fer una primera celebració sopant i compartint un rom cremat. L’endemà ben d’hora vam començar a pujar i vam fer aquest clàssic cim amb unes fantàstiques vistes de la Maladeta, especialment de l’Aneto.

És un dels 3000 considerats fàcil, de fet hi va haver 3 persones que van fer el seu primer 3000, tot i que s’ha de ser sempre prudent quan es fa muntanya.

Marque la ruta com a moderada perquè tot i ser “fàcil” és un 3000 i sempre s’ha de vigilar.

Excursions del 2015

Després de molts dies per fi torne a escriure alguna cosa de muntanya… i ja era hora perquè tenia pendents totes les excursions des de fa dos anys; així és que recuperaré els apunts de wikiloc i els enganxaré directament (els títols estan enllaçats a la pàgina corresponent del wikiloc):

Excursió amb raquetes al Cuyalaret 2015-03-08 10:48

Sortida «matinal» amb raquetes i esquí de muntanya organitzada pel Centre Excursionista de Lleida que ha estat molt bé perquè el dia ha estat fantàstic.

La neu estava un pèl dura i de vegades ondulada, cosa que als dels esquís els ha molestat però a naltros no gaire, la veritat és que hem pogut gaudir d’un dia fantàstic en aquell racó tan emblemàtic del Béarn amb l’omnipresent Midi d’Ossau.

Molt agraït a la vocal i a la resta de companys que ens han acompanyat en aquesta jornada.

Com altres vegades em passa, al començament no ha sortit bé i no m’ha localitzat però després el camí és bo.

Excursió amb raquetes a Aransa-Estanys de la Pera-Port de Perafita 2015-03-14 10:40

Sortida de raquetes organitzada per la comissió Piolet del Torre Vicens (aka Albert Rodríguez) i que al final només va comptar amb el «vocal», el Josep Maria Sala i jo mateix.

Es tracta d’una excursió amb raquetes senzilleta molt apta per iniciació fins al refugi dels Estanys de la Pera, on vam arribar tranquiŀlament a hora de dinar. Després el Josep Maria va marxar i quan va deixar de nevar l’Albert i jo vam intentar arribar-nos al Pic de Perafita però la ventisca ens va fer desistir quan vam patir-la intensament des del collet de St Vicens fins el Port de Perafita… quan ja teníem a tocar el cim 🙁

L’he marcada com a fàcil però fins al refu és molt fàcil.

Excursió a les Agulles de Sta Àgueda 2015-04-04 09:02

Les agulles de Sta Àgueda són una formació rocallosa de rodeno que s’alça al costat del Bartolo, entre Benicàssim i Orpesa (a l’altre costat limita amb Cabanes). Són estrats inclinats que criden molt l’atenció quan passes pel costat i que amb el meu germà teníem pendent de fer des dels Nadals passats i que finalment hem fet a Setmana Santa.

Al final vam anar el meu germà i Àlex, MariaJo, Pau i jo. Vam triar fer la volta a les agulles en sentit antihorari perquè vam guiar-nos pel track de goterris però enlloc de seguir-lo fins el final (després de les Agulles pugen al Bartolo), quan vam baixar de les agulles i vam creuar-nos amb el PR el vam seguir cap als cotxes… en total vam estar unes 5 hores caminant!

No vam pujar als punts més característics perquè no ens vam aclarir a pujar al Trampolí i quan vam arribar a l’Agullot ja anàvem una miqueta cansats i vam decidir tirar cap a baix. En qualsevol cas l’excursió és molt divertida i és molt probable que un altre dia tornem a fer les agulles que tenim pendents.

Marque la dificultat tècnica de l’excursió com a moderada perquè tota l’estona s’ha d’anar grimpant i desgrimpant, amb algun passet un pèl complicat perquè t’has de deixar caure, però no és res que no es puga fer amb una miqueta de ganes 😉

Caminada Congost de Montrebei 2015-04-26 09:34

Caminada reivindicativa al congost de Mont-rebei contra la construcció d’una presa per part d’Endesa i per la declaració de Parc Natural tot el massís del Montsec.

És una caminada tranquiŀla i senzilleta que hem fet en 3 hores sense cap problema

2a Caminada dels Mocadors per la vall de la Terreta 2015-05-02 08:26

Dissabte 2 de maig de 2015 es va celebrar la segona edició de la Caminada dels Mocadors en un ambient molt festiu (com l’any passat) i amb una inscripció més que notable (es va passar de 100 persones de bon tros, sembla que en els moments de màxima participació vorejàvem els 150).

Per variar enguany l’organització ens va fer fer la volta en sentit horari, és a dir, a l’inrevés de la primera edició, i potser és millor… tot i que, és possible que només siga una sensació, ja que enguany no feia la solana de l’any passat.

En qualsevol cas és una caminada molt recomanable que té lloc en un ambient festiu de molta companyonia que convida a reincidir 😉

La caminada és fàcil però cal tenir en compte que són més de 30 km!

Ascensió al Mulleres 2015-05-31 06:30

Ascensió al Mulleres emmarcada en el «projecte» de cims comarcals que ha endegat el Centre Excursionista de Lleida aquest any i que aquest mes ens ha portat al cim de la Vall d’Aran.

Aquest cim té diversos accessos però vam triar l’accés des de la Besurta per la vall de l’Escaleta perquè en aquesta època de l’any es podria fer com a excursionisme fent servir grampons i piolet. De fet ens vam posar els grampons de pujada durant més de la meitat del trajecte i ens els vam traure poc abans del cim quan vam arribar als blocs de granit que hi ha a la zona més alta; de baixada no els vam emprar perquè la neu estava tova.

Va ser una excursió molt agradable amb molt bona companyia però que em va resultar especialment pesada per ser la primera de l’any.

La marco com a moderada per la distància però no presenta cap dificultat tècnica.

Ascensió a l’Aragüells 2015-06-20 06:41

Segon 3000 de la temporada, un de fàcil… teòricament; perquè hem acabat fins el monyo de les pedres que ens hem trobat pel camí, tant a la pujada com a la baixada.

El dia ha eixit fantàstic, i això que quan vam arribar al pla de Senarta hi havia uns núvols per la zona de l’Hospital de Benasc que ens feien pensar en el pitjor; a més, durant la nit va fer molt vent però per sort a partir de les 4:30 o així ha deixat de bufar i ens ha permès gaudir d’un dia magnífic de muntanya, amb unes vistes immillorables de totes les muntanyes dels voltants (Maladetes, Vallibierna, Posets, Perdiguero,…).

La idea inicial era fer l’Aragüells i l’Agulla Juncadella però com que hem fet un pèl tard i volíem baixar a dinar a Benasc hem «sacrificat» l’agulla Juncadella i l’hem deixada per un altre dia 😉

La part final des del coll fins al cim ha estat molt divertida ja que són gairebé 100 metres de desnivell amb grimpades contínues.

El qualifique com a fàcil (tot i que a la muntanya no regalen res) perquè no presenta cap dificultat tècnica.

Ascensió al Cilindre de Marboré 2015-07-02 09:48

El passat 2 de juliol vaig acompanyar al Xavi (i a la Magda) a fer uns quants 3000 per la zona del Perdut que li falten per acabar la llista del CEL (hores d’ara només li queden els Frondielles), i vaig fer amb ell el Cilindre i res més ja que em vaig sentir unes molèsties que em van impedir acompanyar-lo més. Ell sí que va fer els 5 que tenia pendents a la zona.

Pel que fa al Cilindre és bastant senzill però té una trepada amb un passet complicat una vegada s’arriba a la zona de dalt de la tartera que puja del llac Gelat. Més endavant n’hi ha una altra però no és tan complicada. Patíem per baixar-la però ens va resultar més senzilla del que pensàvem. Una vegada superat l’entrebanc s’arriba al cim amb unes vistes privilegiades del Perdut, i de la vall de Marboré amb el seu llac Gelat, la bretxa de Tucaroia, la vall de Pineta, la cara nord del Perdut (amb la glacera), el Vinhamala, la vall d’Ordesa… una passada!

La marque com a moderada, tot i que hi ha un pas complicat.

Excursió a l’Ibon d’Atxerito 2015-08-04 11:07

Pujada clàssica a l’ibon d’Atxerito des de Guarrinza que vam fer amb l’Ona i la família del meu germà, com a entrenament per fer l’endemà la pujada a l’Anie-Auñamendi.

La veritat és que és una pujada senzilla però vam començar a pujar a les 11:00 i vam agafar tota la calor. Érem al llac a les 13:00 però l’últim tros es va fer un pèl llarg… és clar que cal començar a caminar més aviat.

Paga la pena pujar-hi perquè el llac està envoltat de muntanyes escarpades que li afegeixen un encant meravellós.

Ascensió a l’Anie-Auñamendi 2015-08-05 07:23

Pujada clàssica a aquesta mítica muntanya basca des de la Pierre St Martin. Es passa per la falda de l’Arlas, que és un cim molt bonic que ja vam pujar fa anys amb el grup de famílies del Centre Excursionista de Lleida.

La primera part de l’excursió és molt agradable ja que transcorre per prats però passat un temps entrem de ple al karst de Larra que és aquesta zona divisòria entre Navarra i el Béarn occità; de fet el paratge s’anomena Larra-Belagoa. Aquesta segona part, tot i ser més abrupta té el seu encant ja que transcorre pel karst i sovint hem de colar-nos entre esquerdes de la roca, o bé caminar-hi per damunt saltant d’unes roques a unes altres, per arribar finalment a la falda de l’Anie on ens espera una pujada d’uns 45º que es fa per la part del darrere (segons ens hi atansem) fent ziga-zagues per assolir finalment el cim.

Les vistes des d’allà són impagables, distingint-se clarament el Midi d’Ossau.

L’he marcada de dificultat moderada perquè hi ha alguna grimpadeta i és un desnivell que comença a ser notable, tot i que si esteu avesats a fer muntanya no té cap complicació.

Irati gairebé no necessita cap presentació. De rutes se’n podem fer moltíssimes, nosaltres vam triar la volta a l’embassament d’Irabia des de l’ermita de la mare de Déu de les Neus… una volta enorme que vam acabar fent tot el grup, tot i que al final es fa pesadet per la distància. No té cap dificultat, només és llargueta.

Aquesta ruta m’atreviria a dir que s’ha de repetir cada estació de l’any perquè aquest estiu la fageda estava esplèndida, però segur que una visita a la tardor ens deixa bocabadats… cal anar-hi!

Ascensió a l’Aneto (pujada per Renclusa, baixada per Aigualluts) 2015-08-15 17:07

Ascensió clàssica a l’Aneto fent nit a la Renclusa per pujar pel Portilló Superior i baixar per Aigualluts passant pel llac del Salterillo. Com aquest track se’n poden trobar molts més, només volia contribuir-hi dient la meua.

A la pujada s’ha d’anar amb compte de no resseguir els punts rojos perquè porten per la carena dels Portillons i fan perdre temps i energies innecessàriament, cal anar a prop de la paret dels Portillons sense pujar-hi; a partir d’un moment es pot fer a prop de la paret fins al pluviòmetre o més al mig (com va aquest track) i trencant a l’esquerra.

La baixada la vam fer cap al llac del Salterillo i d’ací seguint el camí que porta cap al pla d’Aigualluts (la primera part és comuna al camí que va a la Renclusa fins que trobem les marques del GR que ve de la Vall d’Aran passant per Aigualluts)… el problema és que ens deixa a la part més baixa del pla d’Aigualluts i el pas és a la part final, per la qual cosa vam haver de creuar l’aigua, que també va ser un detall que van agrair els nostres peus.

Marque la ruta com a difícil per la durada; la veritat és que no hi ha cap dificultat tècnica remarcable, tret d’alguna grimpada i desgrimpada… i òbviament el temut Pas de Mahoma que té un passet un pèl complicadet però pel fet de ser exposat i amb molt de pati, probablement es podria passar d’una altra manera sense que fos tan difícil.

Ascensió al Posets 2015-08-29 15:25

Ascensió al Posets per la Ruta Real des del refugi Àngel Orús. Aproximació al refu dissabte 29 d’agost des de l’aparcament d’Espigantosa i atac al cim diumenge 30. És una de les vies clàssiques d’accés al Posets, diuen que la més fàcil i ràpida, no ho sé perquè només he pujat aquesta vegada però sí que va ser una ascensió ràpida… i fàcil. Això sí estàvem molt ben acompanyats i «guiats».

La ruta no presenta cap problema en aquesta època de l’any ja que a la Canal Fonda que és el pas compromès amb neu només quedava alguna congesta fàcilment evitable. Vam fer la pujada xino-xano i sense adonar-nos-en en 3 hores i 20 minuts vam fer cim des del refu. A la baixada les més agosarades van fer la Dent de Llardana que des del coll es presenta imponent.

Marque la ruta de dificultat moderada perquè encara que tècnicament no tinga cap problema cal tenir present que és una ruta d’alta muntanya.

Excursió per la Vall de Salenques 2015-10-25 10:51

Breu passejada per la vall de Salenques aprofitant els últims dies d’enguany per poder veure un paisatge de tardor.

Caminada feta amb companyes-amigues de feina en un bon dia de companyonia… per repetir 😉

Excursió pel Bosc de Gamueta (Zuriza-Linza) 2015-11-01 08:45

Excursió circular pel bosc de Gamueta seguint les marques verdes i grogues que ixen del refugi de Linza… es pot veure al track que el satèl·lit va tardar una estoneta a trobar-me, però no té pèrdua. L’eixida és des de l’extrem nord est de l’aparcament al davant del refugi, seguint les marques i el senyal que hi ha al pal indicador. La part més pesada és al començament, fins assolir l’imponent pas de cavall que hi ha al davant mateix del refu.

La llàstima és que no vam poder fer l’excursió 15 dies abans que ens hauríem trobat la fageda pletòrica… tot i això és un bosc tan bonic que fins i tot amb les fulles al terra és imponent.

Per repetir un altre any al moment adequat… malgrat les més de 3 hores de cotxe que tenim des de Lleida.

Pujada a Pipa 2015-12-26 09:01

Pujada a Pipa el segon dia de Nadal que ha anat molt bé per a eliminar unes quantes toxines d’aquests dies i per a retrobar-me amb uns quants amics i familiars que feia dies que no veia. És una excursioneta molt senzilla que es fa en unes 3 horetes i que permet unes vistes de part de la Plana i del Camp de Morvedre espectaculars. En aquesta ocasió hem baixat per les «cordes», uns passamans que hi ha instal·lats en una zona amb més pendent però que pot salvar-se sense cap problema.

Excursió a la Cova de St Vicent i a l’Arquet de Fondeguilla 2015-12-28 09:35

Excursió facileta que hem fet amb els meus germans i fills des de l’aparcament de St Josep en unes 3 hores, aproximadament.

El camí és facilíssim però molt bonic, ja que la pujada a l’Arquet voreja el barranc tota l’estona i passa per racons molt verds… totalment recomanable.

Trescades d’aquest estiu i principi de tardor

Fa dies que tinc pendent de fer un apunt explicant els cims que he/m trescat aquest estiu, de fet no hi ha res del que he fet durant l’agost, ni tampoc el setembre; i com que diumenge 13 d’octubre faig fer l’emblemàtic Vinyamala no me n’he pogut estar de fer un breu resum del que hem aprofitat la segona meitat de l’estiu i principi de tardor de 2013; val a dir que la Vinyamala és més coneguda pel nom francès de Vignemale, tot i que també se’l coneix com Pica Longa o Comachibosa.

Cronològicament el primer va ser la setmana de vacances que vam fer a Benasc, en companyia del meu germà i família. Hi vam estar des del diumenge 4 al diumenge 11 d’agost; i la primera excursió que vam fer va ser al Perdiguero (3222 m). És una excursió llarga que pot fer-se per diferents llocs, tot i que vam intentar fer-la pujant per Remunye i baixant per Lliterola. Dic que vam intentar perquè 15 dies abans hi vaig anar per les mateixes valls per fer la carena de Lliterola i m’ho vaig trobar amb molta neu i no hi va haver cap problema, només calia fer servir grampons; en canvi en quinze dies es va desfer molta neu i baixava molta aigua, de manera que la canal que dóna pas a l’estany de Remunye era difícil de sortejar, ja que no hi havia un pas clar per creuar l’aigua; i allà es van quedar MariaJo, Ona, Pau i Àlex (que van tornar cap al cotxe); el meu germà i jo sí que vam seguir i vam poder fer cim… això sí, després de sortejar un munt de blocs a la pujada final; la baixada la vam fer per Lliterola i també ens va costar molt de trobar el camí bo, però vam deixar constància al track de la sortida i en algunes fotos com aquesta:

Panoràmica des del cim del Perdiguero mirant a la Maladeta

Panoràmica des del cim del Perdiguero mirant a la Maladeta (esquerra) i amb el Posets cap a la dreta

L’endemà vam estirar una mica les cames i vam fer molt poca cosa; dijous vam anar cap a Cerler i vam fer una petita excursió; i divendres vam anar tots 8 al Forau i Plan d’Aigualluts. Va ser una excursió senzilleta però amb la neu que havia caigut durant l’hivern hi havia molta aigua, de manera que la cascada era una passada i les vistes de l’Aneto i la glacera també. A més del track (no és necessari perquè no hi ha pèrdua) també vam fer alguna foto com aquesta emblemàtica de la cascada amb l’Aneto al darrere:

Imatge de postal de la cascada d'Aigualluts i l'Aneto al fons.

Imatge de postal de la cascada d’Aigualluts i l’Aneto al fons.

Dissabte vam anar només el meu germà, MariaJo i jo a fer el Mulleres (3010 m) per la vall de l’Escaleta. Ens vam aixecar molt d’hora, perquè volíem agafar el bus cap a la Besurta que ix a les 5:30 de l’Hospital de Benasc. L’excursió és molt fàcil, tot i que una mica llarga (track); però les vistes que hi ha des del cim són una passada, com aquesta panoràmica de la Maladeta:

Panoràmica de la Maladeta des del Mulleres

Panoràmica de la Maladeta des del Mulleres

Després d’aquesta setmana vam estar uns dies amb els pares, i a Sucaina vam aprofitar per fer dues excursions, la primera al Mas del Francés (track) i la segona al «pilón de San Gregorio» (track). De tornada a Lleida vam anar l’1 de setembre amb els Botanch-Faus a fer una excursió a l’estanh Redon, des de la boca sud del túnel de Vielha. Una excursió molt bonica, passant per una fageda molt frondosa a la part més baixa fins arribar a un paisatge d’alta muntanya a l’estany.  L’estany Redon és considerat la capçalera de la Noguera Ribagorçana. Podeu veure l’excursió al track i una foto:

Panoràmica de l'estanh Redon des de l'estació meteorològica

Panoràmica de l’estanh Redon des de l’estació meteorològica

El cap de setmana del 14 i 15 de setembre vaig anar amb el Centre Excursionista de Lleida a la sortida que va proposar el Raül Cristòbal a la vall Fosca, per fer els cims de Peguera, Vidals i Tort, resseguint la carena (track). Va ser una excursió molt divertida que em va deixar una mica trinxadet perquè vam pujar i baixar 3 cims. Les vistes des de qualsevol d’ells eren espectaculars per la quantitat d’estanys que hi ha a la zona. Podeu veure algunes fotos. Des del Peguera (2942 m) les vistes encara eren millors, com aquesta:

Panoràmica des del cim del Peguera

Panoràmica des del cim del Peguera

Per Sant Miquel em vaig sumar a una proposta també del Raül: fer el Culebres (3062 m) i el Vallibierna (3067 m). El Culebres va ser el meu primer tresmil, però quan érem al cim es va girar mal temps i jo no estava gaire fi, de manera que no vam fer el pas de cavall i vam girar cua; en canvi aquest dia vam poder fer-los tots dos… això sí, sense el pas de cavall, ja que a dalt ens estava nevant!!!! i el muntatge de cordes que volien fer no el van acabar perquè la roca estava molt freda. L’opció va ser passar pel «camí» alternatiu que evita aquest bocí. També vaig gravar el track i podeu veure una foto de com estava el temps allà dalt:

Pas de cavall nevant, vist des del costat del Vallibierna (no es veu el Culebres)

Pas de cavall nevant, vist des del costat del Vallibierna (no es veu el Culebres)

L’endemà va ser festa local a Lleida, i amb la MariaJo vam aprofitar per anar cap al Montseny, un massís que teníem pendent i mai no trobàvem el moment d’anar-hi. Vam aprofitar-ho i vam sortir d’hora de Lleida per començar a caminar cap a les 9:30 des de la font de Passavets cap a les Agudes i el Turó de l’Home. La zona ens va encantar, plena de faigs i molt verda. El camí començava molt empinat però això mateix permetia guanyar alçada amb facilitat. Des del cim de les Agudes la vista que teníem del Matagalls en primer pla i dels Pirineus al fons era espectacular. També es podia veure Montserrat a l’oest… i la mar a l’est!. Feia vent i la visibilitat era magnífica… això sí, al Turó de l’Home el vent era tan intens que feia nosa. De les Agudes al Turó de l’Home vam anar per la «carena» i va ser molt divertit (track). La panoràmica permet veure també el Montsec:

Panoràmica des de les Agudes

Panoràmica des de les Agudes

Finalment, ja a l’octubre vaig anar amb el Josep Ribes i el seu germà Sisco i el Jaume (a última hora se’ns va sumar el Macià) a fer el Vinyamala (3298 m), el tresmil més alt dels que he fet fins ara. Va ser una pallissa de cotxe (sortíem de Lleida a les 7:00 i arribàvem a l’aparcament del que es coneix com a Barrage d’Ossue), 5 hores d’anada i unes altres de tornada… però hi tornaria ja! Començàvem a caminar cap a les 14:00 i arribàvem al refugi de Baysellance cap a les 16:30, amb temps de fer el Petit Vignemale… de no ser perquè el refugi ja no estava guardat (ho sabíem) i no hi havia aigua (no ho sabíem), de manera vam haver de buscar aigua per poder fer el sopar i quan ja la teníem era un pèl tard per fer aquest cim i tornar amb llum. Diumenge 13 d’octubre començàvem a caminar a les 7:00 i aviat vam arribar al peu de la glacera d’Ossue (la més llarga dels Pirineus), fent cim cap a les 10:00… unes vistes magnífiques (com podeu comprovar a les fotos), vam baixar i vam anar cap al Cerbillona, des del coll les vistes també eren magnífiques; vam pujar el Cerbillona i sense deixar la carena vam baixar al coll de Lady Lister i vam pujar al Pic Central, fent els 3 tresmils que teníem prevists fer durant el dia. Vam tornar al coll de Lady Lister i vam baixar a la glacera. Cap a les 13:00 començàvem la baixada forta i a les 16:00 tornàvem a ser al cotxe.  Vam parar a les 17:00 a Gavarnia per fer un beure però ho vam trobar tot tancat, de manera que vam decidir de tornar a Lleida on arribàvem a els 22:30… una pallissa com deia abans però per tornar-hi en qualsevol moment. Vaig enregistrar el track de l’excursió, i podeu fer-vos una idea de la glacera amb aquesta panoràmica:

La colla a punt de coronar el «coll» de la glacera d'Ossue

La colla a punt de coronar el «coll» de la glacera d’Ossue

Ascensió al Penyagolosa (1813 m)

Espectacular imatge del Penyagolosa des de Vistabella (de la viquipèdia).

Espectacular imatge del Penyagolosa des de Vistabella (extreta de la viquipèdia).

El passat 23 de desembre, mentre els amics del Centre Excursionista de Lleida muntaven el tradicional Pessebre a la Muntanya, vam anar tota la família amb la del meu germà (inclosos Vicky i Dani) a pujar el Penyagolosa… en el que ja s’ha convertit en la nostra excursió muntanyera habitual per aquestes dates.

Part més dura de la pujada, amb el meu germà carragant a Dani (únic tros on no va caminar) i Vicky davant d'ells.

Part més dura de la pujada, amb el meu germà carregant a Dani (únic tros on no va caminar) i Vicky davant d’ells.

Vam sortir de la Vall d’Uixó cap a les 9:00 i vam començar a caminar cap a les 11:00, una mica tard però com que no feia calor (fins que no vam fer la part més dura de la pujada) es va suportar bé.

Tota la família al cim del Penyagolosa.

Tota la família al cim del Penyagolosa.

I les vistes que vam tenir van ser immillorables… si no fos perquè hi havia una mica de boira que anava entrant de la mar cap a la plana.

Vista des del cim de la boira cobrint la Plana i endinsant-se cap a l'interior.

Vista des del cim de la boira cobrint la Plana i endinsant-se cap a l’interior.

Tot i això va ser molt agradable l’excursió, que vam començar seguint el PR-CV 79 que va des de St Joan de Penyagolosa a Llucena, pel coll de la Banyadera, on vam resseguir la ruta «normal» al cim, com podeu veure al track de l’excursió.

Tota la família baixant tranquiŀlament pel tram més pendent.

Tota la família baixant tranquiŀlament pel tram més pendent.

La baixada va ser molt més ràpida, sense comptar la parada per dinar, i la vam fer per la pista que va fins a l’aparcament on havíem deixat els cotxes. En l’últim tram de la baixada, després de l’àrea d’acampada, vam veure l’inici de la ruta que transcorre pel barranc de la Pegunta, que tenim entès que és una zona molt interessant des del punt de vista botànic i paisatgístic, i que queda pendent per una altra vegada.

Pont de desembre a Pineta

Quan ja passa una setmana que vam anar a la Vall de Pineta tinc una estona per posar-me amb aquest apunt sobre el pont passat. Vam sortir de Lleida dijous 6 de desembre i vam tornar diumenge 9, com altres vegades vam estar al refugi de Pineta, aquesta vegada hi havia de guarda el Quique, per nosaltres el més simpàtic dels tres guardes del refu.

Imatge de la paret de Pineta, al fons de la vall (foto presa diumenge quan marxàvem que va sortir un bon dia).

Imatge de la paret de Pineta, al fons de la vall (foto presa diumenge quan marxàvem que va sortir un bon dia).

Dijous vam sortir amb molta tranquiŀlitat de Lleida i arribàvem a Pineta cap al migdia, a hora de dinar, però com que feia bastant fred, cap a les 16 h ja vam anar al refu; ens hi vam instaŀlar i encara vam fer una volteta amb raquetes per la vall… ens va sorprendre molt la quantitat de neu que hi havia (uns 20 cm de gruix), no ens ho esperàvem! La veritat és que fins i tot hi havia marcades les traces de la pista d’esquí de fons!

DSC_0283

Vista de la vall de Pineta des del desviament que va al refugi (foto presa diumenge quan marxàvem).

Ens hi vam estar una estona i cap a les 17:30 ja vam tornar al refu. Ens vam treure les raquetes i les botes i ens vam estar una estona tranquiŀlament a la sala/bar del refu gaudint d’una bona companyia, tant de la gent que s’hi allotjava com del guarda.

L’endemà vam anar a fer raquetes a la Vall de Barrosa, és una vall paraŀlela a la de Pineta però més al nord; de fet és l’última que hi ha abans del túnel que creua els Pirineus, i que connecta Bielsa amb l’occità Aranhoet. Li teníem moltes ganes a Barrosa, havíem intentat fer aquesta vall alguna altra vegada i no vam poder, per la pluja,… aquesta vegada, en canvi, vam poder fer la vall sense cap problema, hi anàvem preparats i només baixar del cotxe ens vam posar les botes i les raquetes i ja des d’allà mateix les vam començar a fer servir.

DSC_0035

L’Ona i la Pau pujant per la pista de Barrosa

Les vistes de la zona de l’hospital de Parzan eren espectaculars:

Vista de l'hospital de Parzan des del camí que va a la vall de Barrosa.

Vista de l’hospital de Parzan des del camí que va a la vall de Barrosa.

Però el més espectacular estava per arribar. Fins aquí encara no havíem entrat a la vall de Pineta. Quan hi vam arribar ens vam trobar una primera part frondosa que es camina per la pista i té unes parets imponents als dos costats, sobre tot al costat nord. Val a dir que en aquest tros només vam creuar-nos amb un gos, i amb un trencalòs que va passar volant molt a prop nostre i ens va mostrar el pit taronja característic… tota la vall va ser per nosaltres quatre tot el dia!

El gos que ens vam creuar... tota la resta per nosaltres soles!

El gos que ens vam creuar… tota la resta per nosaltres soles!

Si la primera part era frondosa, la segona part, més amunt quan ja no hi havia arbres era més imponent encara. A la part més baixa ja hi vam trobar a la paret sud (obaga) algunes cascades glaçades…

DSC_0123

Una de les primeres cascades glaçades que ens vam trobar… al darrere la boira.

… però l’èxtasi va arribar quan vam ser al circ de Barrosa. Llàstima que estava tan emboirat tot l’ambient (de fet al circ nevava), però tot i això les vistes són magnífiques.

Les nenes i jo per la part final del circ, camí del refugi.

Les nenes i jo per la part final del circ, camí del refugi.

Ens trobàvem tan bé que no ens va importar que nevés, i ens vam arribar al nostre últim objectiu, el refugi de Barrrosa, a la part final del circ. Com es pot veure és una cabana de pastors, però ens va servir d’aixopluc per dinar tranquiŀlament.

Finalment, al cap de 3 hores, assolim el nostre objectiu: la cabana de Barrosa.

Finalment, al cap de 3 hores, assolim el nostre objectiu: la cabana de Barrosa.

Des d’allà la vista de la vall és impressionant!

Vista de la vall de Barrosa des de fora del refugi.

Vista de la vall de Barrosa des de fora del refugi.

Ara quedava la tornada al cotxe, que vam fer en unes dues hores. Després vam anar cap al refu (el de Pineta) a descansar tranquiŀlament fins l’hora de sopar. El dia m’atreviria a dir que va ser immillorable, però vam estar unes 5 hores caminant per la neu amb raquetes i vam acabar cansats, així és que ens vam «regalar» unes cerveses al refu i després vam sopar i vam anar a dormir, ja que l’endemà volíem fer una altra excursió… més curta, l’opció va ser la pista de La Larri.

Per cert, també podeu descarregar-vos el track de l’excursió, per si us interessa.

A diferència del dia anterior, aquesta vegada estàvem molt acompanyats de gent. Tant és així que la neu estava molt trepitjada, i no calien les raquetes en absolut… tot i això les portàvem i ens van servir per sortir de la traça quan ens creuàvem amb gent que no en portava.

L’excursió a la Larri per la pista comença a la zona d’acampada (on hi ha el bar de les pistes d’esquí de fons) i per la part final de la vall de Pineta passa per una fageda molt bonica (ara estaven tots els arbres pelats) i comença a pujar per la part sud (obaga), on hi ha una cascada glaçada a tocar de la gent.

Cascada glaçada per la pista de la Larri.

Cascada glaçada per la pista de la Larri.

Després comença a pujar per la paret del fons de la vall cap a la zona nord, és a dir, la pista dóna la volta pel fons de la vall de Pineta mentre puja cap al pla de la Larri (al costat nord de la vall de Pineta, solana). En aquest camí creua el riu Cinca, que baixa per la paret de Pineta des del balcó cap a la vall.

El Cinca en el punt on creua la pista de la Larri.

El Cinca en el punt on creua la pista de la Larri.

Després de passar aquest punt vam seguir la pista però només vam arribar al punt on creua la baixada d’aigua que ve de la Llarri. Ja érem a prop del pla però feia molt vent i a dalt no era agradable d’estar-hi, les nenes estaven cansades i vam decidir fer mitja volta i baixar a dinar al pla de Pineta. La cascada que fa la baixada d’aigua de la Larri és molt bonica:

Salt de l'aigua que baixa de la Larri.

Salt de l’aigua que baixa de la Larri.

Després de dinar vam anar a veure el llogarret d’Espierba que es troba al vessant nord de la vall de Pineta, però ens vam trobar que es tracta d’unes quantes cases aïllades.

Panoràmica de la vall des de la paret del fons, a prop d'on creua el Cinca.

Panoràmica de la vall des de la paret del fons, a prop d’on creua el Cinca.

Diumenge ens vam alçar i després d’esmorzar vam recollir tranquiŀlament i vam decidir fer «turisme» per la vall de Gistau, on no havíem anat mai. Volíem visitar Plan, St Joan de Plan i Gistén, però finalment només vam visitar Gistén; és un poblet molt agradable de passejar, sobretot pels carrerons que té. Està en una solana que suavitza molt les temperatures a l’hivern, tot i que encara es notava pels carrers la neu caiguda els darrers dies. La vista que hi ha de la vall és molt bonica, però el que més em va impressionar va ser la vista de la cara nord del Cotiella.

Cim del Cotiella des de Gistén.

Cim del Cotiella des de Gistén.

 

 

Després d’això vam pujar al cotxe i vam tornar cap a Lleida, parant a dinar pel camí… i fins la propera!

Pica d’Estats (3143 m)

Ara que vaig a escriure sobre l’excursió d’aquest cap de setmana a la Pica d’Estats, me n’adono que darrerament la majoria d’apunts són de caire excursionista. Suposo que és el tema que més m’inspira hores d’ara 😉

Tant se val, el cas és que aquest cap de setmana he intentat fer la Pica per segona vegada i ho he aconseguit; en l’anterior intent vaig «petar» només començar; i la Pau es va quedar amb moltes ganes de fer-la, de manera que quan el Quique em va parlar que volia fer-la amb unes quantes famílies ens hi vam apuntar ràpid 🙂

La MariaJo i jo fent l’aproximació amb la Pica al fons i l’estany de Sotllo al darrere.

Com a novetat aquesta vegada es va apuntar també el meu germà que feia temps que tenia ganes de fer alguna ascensió a un tresmil, i es van apuntar ell i el seu fill, Àlex; qui va estar tot el cap de setmana en un globus 🙂

Qui es va quedar amb les ganes va ser el petit, Dani, de 3 anys! Es va quedar per baix amb la seua mare i l’Ona, que cada vegada té més clars els seus interessos i passa més de les excursions familiars 😦

Tots els muntanyencs de la família, amb Dani (d’esquena) inclòs.

La veritat és que l’aproximació és moooolt llarga com m’havia comentat molta gent, però no sé si perquè això m’havia condicionat o què, a l’hora de fer-la no m’ho va semblar tant… tot i que ens vam estar gairebé 4 hores per la ruta «normal» fins arribar a l’estany d’Estats, on teníem previst de muntar les tendes.

Acabant de preparar les tendes per passar la nit.

Cap a les 20:30 estàvem sopant i després ens vam posar a dormir ja que teníem previst de començar a caminar a les 6:30 per poder aprofitar les hores de menys calor i fer cim el més aviat possible (després encara hauríem de desmuntar tendes i desfer el camí fins als cotxes). Volíem posar-nos a dins de les tendes aviat perquè el cel estava amenaçador, però no va caure ni gota, i l’endemà ens vam alçar amb un cel ben ras… de fet, només obrir la tenda teníem ben lluent Orió al davant nostre, però com ja començava a clarejar no es podia veure gran cosa; tot i això, un espectacle visual afegit al dels cims més alts de Catalunya.

D’esquerra a dreta el Sotllo, el Pic Verdaguer, la Pica d’Estats i la Punta Gabarró; els tresmils més emblemàtics del massís de la Pica.

L’avantatge de dormir a l’estany d’Estats és que comencem a caminar a prop de la Pica i a 2470 m d’alçada, de manera que només hem de vèncer un desnivell de 673 m; l’inconvenient però, és que tot just començar hi ha una tartera amb molt pendent que es fa una mica pesada. La solució és fer-la sense pressa, parant de tant en tant. Sense adonar-te’n al cap de poca estona ja ets a dalt del Port de Sotllo, que separa el pic de Sotllo del Verdaguer.

El grup pujant la tartera en direcció al coll de Sotllo.

Un cop arribats al coll, passem al costat occità i perdem alçada per fer el flanqueig que ens portarà al coll de Riufred, que separa la part de la Pica i el Montcalm. Des del coll de Riufred ens dirigim cap al coll que separa la Pica d’Estats del Pic Verdaguer. Un cop assolit aquest coll ja només ens queda una petita grimpadeta i som al cim més alt de Catalunya, amb unes vistes impressionants.

Descansant una estona després de la tartera. Àlex fa cara d’estar passant fred… feia una mica de vent que augmentava la sensació de fred.

Nosaltres vam fer un bon ritme i a les 9:30 ja érem al cim, de manera que després de les fotos de rigor vam poder baixar de nou al coll i fer el Pic Verdaguer sense cap problema.

Els muntanyencs de la família al sostre de Catalunya.
Com es pot veure feia un dia impressionant!

Al costat de la Pica el Verdaguer sembla poca cosa, i la veritat és que la majoria de la gent no hi puja… nosaltres sí 😉

Les vistes que hi ha des d’allà són impressionants, tant des de la Pica com des del Verdaguer. S’arriba a albirar la Maladeta amb l’Aneto i la resta de tresmils dels Pirineus.

Una bona vista dels Pirineus amb les Maladetes i altres massissos al fons.

Una vista de part del recorregut que hem fet amb els estanys d’Estats primer i de Sotllo en segon terme… i el Monteixo al darrere, gairebé sempre present en aquesta ruta.

Després d’extasiar-nos amb aquestes vistes, vam baixar al coll, vam menjar una mica i vam desfer el camí fins a les tendes, ja que encara les teníem plantades i les havíem de desmuntar. Després havíem de dinar i desfer tot el camí fins al cotxe passant pel refugi de Vallferrera.

Pau i Àlex descansant mentre desmuntàvem les tendes i esperant a dinar.

De tornada vam desfer el mateix camí, és a dir, vam tornar a passar per l’estany de Sotllo primer, pel pla de Sotllo després i vam seguir durant una estona el barranc de Sotllo, amb l’aigua al nostre costat fins que al cap d’una estona vam haver de grimpar una paret petita i ja només ens quedava una estona de camí més o menys pla, des d’on es veia tant els cotxes com un tros del pla de Boet; fins que al cap d’una estona ja començàvem la baixada forta pel bosquet fins al refugi, i després pel pont de la Molinassa fins a l’aparcament.

Vista del pla de Sotllo amb l’aigua que corre tranquiŀla formant meandres.

Vista d’un tros del pla de Boet. Cap a l’esquerra de la imatge s’estén un tros encara més gran.

La veritat és que es tracta d’un tresmil sense cap complicació (tret que hi hagi neu al costat occità i això dificultaria el flanqueig), amb l’únic inconvenient d’haver de fer una aproximació llarga; però potser perquè tothom me n’havia parlat tant de com de llarga era no m’ho va semblar tant… tot i això amb els nens ens va costar unes 4 hores arribar a l’estany d’Estats el dissabte a la tarda; unes 4 hores des de les tendes al cim; 3 hores la tornada del cim a les tendes i unes 4 hores més de les tendes al cotxe, degut segurament al fet d’acumular cert cansament. Amb tot, molt recomanable.

Després de l’«èxit» de l’últim tresmil amb la bateria del mòbil, aquesta vegada no vaig voler arriscar-me i no vaig agafar el track, tot i que podeu trobar-ne un track amb la mateixa ruta ací.

Vacances d’estiu 2012

Ja tornem a ser per Lleida, després de 3 setmanes voltant pel món. Vam començar el cap de setmana del 21 i 22 de juliol a Esterri d’Àneu al festival de teatre Esbaiola’t, molt recomanable. Des d’allà vam saltar a l’altre costat dels Pirineus, creuant la Vall d’Aran, i vam estar-nos uns quants dies per Occitània, concretament al País de Foix, instaŀlats al càmping municipal de L’Avelanet (molt recomanable, per cert; vam estar molt ben atesos). Hi vam arribar dilluns i després d’instaŀlar-nos vam estar tota la tarda descansant i banyant-nos a la piscina. L’endemà vam anar a Montsegur, a pujar al seu castell, ja que tot va començar perquè volíem fer un tros del camí dels bons homes començant-lo pel final; però finalment vam canviar d’opinió i vam estar-nos pel país dels càtars sense fer el camí. Per cert, el castell de Montsegur potser és el que es troba en pitjor estat de tots els castells càtars, però té un gran simbolisme. Ens havien comentat que calia pagar una entrada per visitar les ruïnes del castell; el que no ens imaginàvem és que la taquilla era a poc de començar a pujar, ja que ens havíem plantejat de pujar i una vegada arribar a dalt decidir si hi entràvem o què… de manera que a poc de començar a pujar vam pagar l’«entrada a la muntanya del castell de Montsegur».

Aquell dia vam aprofitar i a la tarda vam anar a Foix, capital de l’antic comtat de Foix, on destaca el castell dels Comtes de Foix, omnipresent ja que és situat a dalt d’un turó que el fa visible per tot arreu. La veritat és que el castell de Foix no té res a veure amb el de Montsegur, si bé és cert que ha estat molt restaurat.

L’endemà vam anar a veure la ciutadella de Carcassona que tan bones referències havíem sentit a dir. El que vam fer és una parada a Miralpeix abans d’arribar a Carcassona, ja que ens van comentar a Esterri que pagava molt la pena la plaça porxada, i realment és cert.

Però no només paga la pena la plaça, la catedral (de Sant Maurici) també és molt bonica, de fet ens va agradar més que la de Sant Nazari de Carcassona, i té un orgue imponent (com podeu veure a la següent imatge, feta sense flaix). El que no vam fer és una copa allà perquè el plat fort del dia era Carcassona i no sabíem quanta estona ens hi hauríem d’estar… queda pendent per una altra vegada 🙂

Poc després de gaudir amb Miralpeix vam arribar a Carcassona. De fet des de la carretera ja vam extasiar-nos amb la imatge que hom té des de lluny (la següent imatge des de l’interior del cotxe ho certifica tot i que la qualitat és millorable):

Vam aparcar amb molta facilitat i ens vam dirigir a la ciutadella. Vam començar a passejar per l’exterior de les muralles i després pels carrerons plens de gent i a gaudir amb el munt de construccions interessants que hi ha. De fet caldria estar-s’hi uns quants dies per poder treure’n una mica el suc d’aquesta ciutat.

També vam entrar a l’església de Sant Nazari, després vam dinar i tot seguit ens vam animar a entrar a la zona fortificada; vam haver de pagar entrada però pagava molt la pena.

Després d’estar-nos unes 6 hores patejant la ciutadella de Carcassona vam decidir tornar-nos al càmping a descansar, ja que l’endemà volíem tornar a Lleida a fer «escala» després de la primera part de les vacances per Occitània i abans d’anar cap al País Valencià a passar la resta de les vacances amb les nostres famílies.

La segona part de les vacances la vam començar a Benicàssim, gaudint d’uns dies tranquils de platja. Vam estar també amb amics i el cap de setmana del 4 i 5 d’agost vam pujar a Sucaina, poble natal de la sogra. Allà sempre aprofitem per fer alguna excursió, i enguany no podia ser menys. El que ens va interessar més enguany era veure les restes iberes que havien trobat recentment a la partida de Los Cabanyiles (podeu veure el track ací). L’excursió des del poble és moooooolt fàcil però com que hi vam anar diumenge les restes estaven tapades; divendres hi havia els investigadors i van explicar què eren aquelles restes a la gent que les va visitar.

Dilluns 6 vam marxar cap a Moncofa, on hem passat la darrera fase de les nostres vacances. Al seu grau hi estiuegen els meus pares de fa molts anys. Ens hi hem estat uns dies però també hem aprofitat per anar a prendre una orxata a Alboraia, ja que les nenes només no n’havien pres mai d’aquesta qualitat; amb aquesta excusa també vam visitar València amb les nenes, que encara no l’havien patejada… val a dir que és plena de turistes, no la recordava així 😦

Divendres 10 vam fer una excursió amb el meu germà, que ja s’ha convertit en tradicional cada vegada que ens estem uns dies per ca els meus pares. Aquesta vegada vam triar-ne una de curteta ja que la calor no aconsellava estar-se gaire estona al sol. També vam aprofitar el recull d’excursions per la Vall d’Uixó que va publicar el meu cosí Manuel Mariano (del qual ja us en vaig parlar) i concretament vam triar la ruta 14 que passa per les mines de Campoi, la Torrassa, les trinxeres i torna cap al molí de les mines de Campoi (podeu consultar el track ací).

En acabar l’excursió vam anar a dutxar-nos a ca el meu germà, ens hi vam quedar a dinar, i després del cap de setmana hem tornat cap a casa donant per acabades les nostres vacances estivals.

L’estiu que ve més!

Sant Joan a Panticosa, Garmo Negro… i 2 tresmils més

Aquest cap de setmana passat vam anar amb una colla del Centre Excursionista de Lleida a la sortida proposada per la Lluïsa Huguet al Garmo Negro. Ens vam trobar al Camp d’Esports la vocal Lluïsa, la Gemma Esteve, el Raül Cristòbal, el Jordi Timoneda, el Xavi Olivart, el Marcel Batalla i nosaltres, els Garcia-Milián (l’Ona ens va fer el salt i va preferir marxar a Irgo a veure les falles de la Vall de Boí, i la MariaJo i la Pau venien sense intenció de fer cim). Vam sortir cap a Panticosa i cap al refugi de la Casa de Piedra on més tard ens trobaríem amb la resta, el Carles Cortés i la Judit Moncunill (que la pobra estava lesionada i va venir també sense intenció de fer cim), el Jordi Pons i la MariJose, el seu fill Marc i el Paco. Com a anèctoda del viatge cal esmentar que ens vam trobar amb la prova ciclista Quebrantahuesos, amb un munt de participants (vam veure el dorsal 9047). Vam sopar al refu (els guardes s’ho van fer molt bé, pel que diuen els que hi havia abans no eren tan amables ni hospitalaris), i vam anar a fer un tomb pel nou hotel-balneari-restaurant-etc. i aviat a dormir per estar en condicions d’afrontar el cim l’endemà.

Diumenge ens vam llevar a les 6:00 perquè teníem l’esmorzar a les 6:30 i volíem sortir d’hora. Començàvem a caminar cap a les 7:00 i ho vam fer a bon ritme, a molt bon ritme diria jo. Va començar tirant el Raül i jo el vaig seguir, acostumat a anar amb ell a les sortides amb família, però aquesta no ho era una sortida amb família com aviat quedaria demostrat. Abans de la Mallata Baja on acaba el bosquet ja vaig començar a notar que no podria aguantar aquell ritme i vaig passar cap enrere.

El Raül volia fer l’Agulla de Pondiellos (3011 m) que li quedava pendent a la zona i potser per això estava portant aquest ritme. El cas és que a la Mallata Alta ens vam separar i ell se’n va anar cap al coll de Pondiellos a fer l’Agulla i després s’arribaria al Garmo Negro, on ens trobaríem tots. Mentre que nosaltres continuaríem cap al coll de las Argualas i des d’allà faríem el Garmo Negro (3051 m). Vam seguir el nostre camí i vam passar per una zona on quedava una mica de neu, ens vam posar els grampons i vam agafar el piolet i vam passar aquella placa sense cap problema.

Ens vam retrobar al coll i des d’allà ja vam anar cap al cim, per una tartera de grava fina que feia una mica pesada la pujada, però cap a les 11:00 érem a dalt del cim… del primer 3000 del dia.

Jo vaig arribar amb l’últim grup i una mica cansat (com pot veure’s a la foto següent, l’única meua, la resta són de la Lluïsa i del Jordi). Vaig beure una mica i com que els altres cims eren a tocar i em trobava bé vaig decidir intentar-los.

Vam sortir del cim el Jordi Timoneda, el Raül Cristòbal, el Paco, el Marcel Batalla, el Xavi Olivart, el Carles Cortés i jo, buscant la carena cap al coll per fer després la carena que ens portaria als cims Algas (n’hi ha qui diu que en són dos) i Argualas, com pot veure’s a la foto que ens van fer des del Garmo:

Vam «crestejar» una mica, els més valents dues miques, i després vam baixar cap al collet que porta a l’Argualas, cim que vam fer grimpant una estona. Va ser molt divertit i a dalt de tot vam dinar. Ens vam refer una mica i vam tornar cap baix.

La baixada la vam fer primer desgrimpant l’Argualas; des del collet vam baixar cap al centre del petit circ que formen l’Algas i l’Argualas per anar després al coll on ens vam retrobar tot el grup a la pujada.

Llavors vam baixar sense fer servir grampons la pala de neu (bé, el Marcel sí que els va emprar) i vam tornar a agafar el camí de baixada. ens va costar una mica trobar el camí tot i que vèiem on hi havia la bifurcació que havia agafat al matí el Raül cap al coll de Pondiellos, i poc després vam anar baixant per la Mallata Alta, després vindria un tros amb més desnivell per baixar a la Mallata Baja i per aquesta zona més o menys vaig començar a trobar-me malament 😦

A partir d’aquest punt mica en mica vaig anar trobant-me cada cop pitjor, les cames no em responien i de vegades era com si em fes petites «tortes» als genolls. No podia flexionar-los, se’m feien butllofes als peus (estrenava botes semirígides), i cada cop em costava més de caminar. Vaig començar a ser un llast per la resta, que amablement m’anaven esperant de tant en tant, sobre tot el Carles, a qui estic especialment agraït.

Finalment, cap a les 16:00 (jo potser una mica més tard) arribàvem de nou a baix, on ens esperaven unes birres ben fresques a la terrassa del refugi.

Per si us interessa podeu descarregar-vos el track de l’excursió. Hi ha tota la pujada i la baixada fins poc després del desviament que he comentat abans, ja que el mòbil se’m va quedar sense bateria; però la resta és desfer el camí.

Com a conclusió he de dir que la ruta és dureta, al menys per a mi que era el primer cop que encadenava més d’un tresmil, a més amb uns 1400 m de desnivell, cosa que no havia fet mai. Però com es veu a les fotos un cop a dalt paga molt la pena. Com deia la Lluïsa a la fitxa de la sortida, calia estar en forma i jo no ho estava prou.

Un altre cop més!