Vacances d’estiu 2012

Ja tornem a ser per Lleida, després de 3 setmanes voltant pel món. Vam començar el cap de setmana del 21 i 22 de juliol a Esterri d’Àneu al festival de teatre Esbaiola’t, molt recomanable. Des d’allà vam saltar a l’altre costat dels Pirineus, creuant la Vall d’Aran, i vam estar-nos uns quants dies per Occitània, concretament al País de Foix, instaŀlats al càmping municipal de L’Avelanet (molt recomanable, per cert; vam estar molt ben atesos). Hi vam arribar dilluns i després d’instaŀlar-nos vam estar tota la tarda descansant i banyant-nos a la piscina. L’endemà vam anar a Montsegur, a pujar al seu castell, ja que tot va començar perquè volíem fer un tros del camí dels bons homes començant-lo pel final; però finalment vam canviar d’opinió i vam estar-nos pel país dels càtars sense fer el camí. Per cert, el castell de Montsegur potser és el que es troba en pitjor estat de tots els castells càtars, però té un gran simbolisme. Ens havien comentat que calia pagar una entrada per visitar les ruïnes del castell; el que no ens imaginàvem és que la taquilla era a poc de començar a pujar, ja que ens havíem plantejat de pujar i una vegada arribar a dalt decidir si hi entràvem o què… de manera que a poc de començar a pujar vam pagar l’«entrada a la muntanya del castell de Montsegur».

Aquell dia vam aprofitar i a la tarda vam anar a Foix, capital de l’antic comtat de Foix, on destaca el castell dels Comtes de Foix, omnipresent ja que és situat a dalt d’un turó que el fa visible per tot arreu. La veritat és que el castell de Foix no té res a veure amb el de Montsegur, si bé és cert que ha estat molt restaurat.

L’endemà vam anar a veure la ciutadella de Carcassona que tan bones referències havíem sentit a dir. El que vam fer és una parada a Miralpeix abans d’arribar a Carcassona, ja que ens van comentar a Esterri que pagava molt la pena la plaça porxada, i realment és cert.

Però no només paga la pena la plaça, la catedral (de Sant Maurici) també és molt bonica, de fet ens va agradar més que la de Sant Nazari de Carcassona, i té un orgue imponent (com podeu veure a la següent imatge, feta sense flaix). El que no vam fer és una copa allà perquè el plat fort del dia era Carcassona i no sabíem quanta estona ens hi hauríem d’estar… queda pendent per una altra vegada 🙂

Poc després de gaudir amb Miralpeix vam arribar a Carcassona. De fet des de la carretera ja vam extasiar-nos amb la imatge que hom té des de lluny (la següent imatge des de l’interior del cotxe ho certifica tot i que la qualitat és millorable):

Vam aparcar amb molta facilitat i ens vam dirigir a la ciutadella. Vam començar a passejar per l’exterior de les muralles i després pels carrerons plens de gent i a gaudir amb el munt de construccions interessants que hi ha. De fet caldria estar-s’hi uns quants dies per poder treure’n una mica el suc d’aquesta ciutat.

També vam entrar a l’església de Sant Nazari, després vam dinar i tot seguit ens vam animar a entrar a la zona fortificada; vam haver de pagar entrada però pagava molt la pena.

Després d’estar-nos unes 6 hores patejant la ciutadella de Carcassona vam decidir tornar-nos al càmping a descansar, ja que l’endemà volíem tornar a Lleida a fer «escala» després de la primera part de les vacances per Occitània i abans d’anar cap al País Valencià a passar la resta de les vacances amb les nostres famílies.

La segona part de les vacances la vam començar a Benicàssim, gaudint d’uns dies tranquils de platja. Vam estar també amb amics i el cap de setmana del 4 i 5 d’agost vam pujar a Sucaina, poble natal de la sogra. Allà sempre aprofitem per fer alguna excursió, i enguany no podia ser menys. El que ens va interessar més enguany era veure les restes iberes que havien trobat recentment a la partida de Los Cabanyiles (podeu veure el track ací). L’excursió des del poble és moooooolt fàcil però com que hi vam anar diumenge les restes estaven tapades; divendres hi havia els investigadors i van explicar què eren aquelles restes a la gent que les va visitar.

Dilluns 6 vam marxar cap a Moncofa, on hem passat la darrera fase de les nostres vacances. Al seu grau hi estiuegen els meus pares de fa molts anys. Ens hi hem estat uns dies però també hem aprofitat per anar a prendre una orxata a Alboraia, ja que les nenes només no n’havien pres mai d’aquesta qualitat; amb aquesta excusa també vam visitar València amb les nenes, que encara no l’havien patejada… val a dir que és plena de turistes, no la recordava així 😦

Divendres 10 vam fer una excursió amb el meu germà, que ja s’ha convertit en tradicional cada vegada que ens estem uns dies per ca els meus pares. Aquesta vegada vam triar-ne una de curteta ja que la calor no aconsellava estar-se gaire estona al sol. També vam aprofitar el recull d’excursions per la Vall d’Uixó que va publicar el meu cosí Manuel Mariano (del qual ja us en vaig parlar) i concretament vam triar la ruta 14 que passa per les mines de Campoi, la Torrassa, les trinxeres i torna cap al molí de les mines de Campoi (podeu consultar el track ací).

En acabar l’excursió vam anar a dutxar-nos a ca el meu germà, ens hi vam quedar a dinar, i després del cap de setmana hem tornat cap a casa donant per acabades les nostres vacances estivals.

L’estiu que ve més!

Estany Cap de Rigüenyo (o Riueno)

Diumenge 8 de juliol vam fer una sortida coŀlectiva del Centre Excursionista de Lleida a l’estany del Cap de Rigüenyo. Va fer de vocal el Josep Farré, junt amb la Regina, i van fer-ho la mar de bé. Van cuidar molt tots els detalls, preocupant-se per tots els que hi vam anar, que a més dels vocals, vam ser el Jaume i la Cristina, el Joan, el Lluís, el Jaume, la Lluïsa, la Gemma, l’Antonio, la Núria, el Carlos i jo. Val a dir que el Josep ens va portar una fitxa plena de detalls divendres al Centre.

Vam sortir diumenge a les 7:00 del Camp d’Esports de Lleida en direcció a la Val d’Aran, vam parar a esmorzar al Pont de Suert, on ja es respirava l’ambient del campionat del món dels SkyGames que aquell dia acabaven a Vilaller amb la Marató i la Mitja Marató de Muntanya… amb el conflicte de les seleccions pel mig. La mitja marató masculina la va guanyar un català però no va poder pujar al podi per no ridiculitzar la selecció espanyola, que estava plena de catalans i de catalanes… però bé, això és un altre tema, amb una clara solució (*). Després d’esmorzar vam continuar el nostre camí fins a l’embassament de Baserca, ja que el camí comença a l’alçada de la presa però a l’altre costat de la carretera, com podeu veure al mapa:

Cap a les 9:30 començàvem a caminar, d’entrada teníem un desnivell important davant nostre, ja que el camí comença guanyant molta alçada per una pista, fins que al cap de poca estona cal agafar un corriol senyalitzat a l’esquerra, al tros que vam anomenar de les 20 corbes. Tota aquesta part era per una fageda imponent, acabada amb un faig ben gros.

Passat aquest punt la vegetació canviava i ara eren pins i avets el que ens envoltaven. Poc després calia creuar el riu de Rigüenyo i al cap de no res desapareixien els arbres i només hi havia prats.

A partir d’aquest punt ens trobàvem amb un paisatge molt més obert i podíem gaudir de vistes més impressionants, arribant a veure el cim del Besiberri Nord, a més d’altres massissos de la zona. També, uns quants circs glacials al mig dels quals hi queden els llacs que volíem veure. Mentrestant, però vam poder gaudir d’un altre tipus de vegetació que en aquella zona es presentava molt ric: les flors. Vam veure una flor de neu (estrany que només en veiéssim una), i algunes orquídies, a més de nerets i altres.

Flor de neu

Passat aquest tros, ja vam guanyar alçada i vam passar per la cabana de la Font Blanca (en ruïnes) primer, i després per la bassa del mig de Rigüenyo; antic llac que ha quedat colmatat de vegetació, i després de guanyar una mica més d’alçada vam arribar a l’estany del Cap de Rigüenyo, objectiu principal de l’excursió. Allà vam fer una mossada, algunes fotos (la primera d’aquest apunt és d’allà, tot i que en tinc més) i vam continuar pujant una mica més fins arribar-nos al coll de Rigüenyo per poder veure l’estany de Fe… i el cim de Salenques, la vall d’Anglios, i per un altre costat ens quedava una mica lluny el massís de Vallibierna.

Després d’aquest punt, que era el més alt de l’excursió i el més allunyat, vam tornar però fent un petit tomb per poder arribar a l’estany de Rigüenyo, per la qual cosa vam haver de fer un petit flanqueig per una zona de grans blocs i al cap de poca estona vam arribar al coll des d’on podíem veure l’estany de Rigüenyo… on només s’hi va arribar el Carlos.

Allà vam dinar, ens vam estirar una estona, i després vam continuar la baixada… camp a través fins arribar a la cabana de la Font Blanca, on vam desfer el camí que havíem fet al matí. Mentrestant vam gaudir un altre cop amb les flors d’aquells prats, sobretot amb les orquídies.

Després vam tornar a creuar el riu de Rigüenyo, a la zona on es barrejaven els prats i les coníferes. Allà ens vam esperar a què el Josep i l’Antonio investiguessin una potencial cavitat que havien vist des de l’altre costat, però va acabar sent un forat artificial per prospeccions mineres.

Després d’aquesta paradeta, vam tornar a entrar a la fageda i vam continuar baixant les 20 corbes i la pista fins els cotxes.

Arribàvem als cotxes cap a les 16:00 aproximadament, amb molta felicitat per l’excursió que acabàvem de fer i agraint als vocals el gaudi que ens van regalar amb aquesta sortida. La veritat és una sortida per repetir amb família, per exemple.

Per cert, podeu descarregar-vos el track de l’excursió. I si voleu veure imatges impressionants, només cal que mireu les fotos del Carlos… una passada!

(*) EDITO: Acabo de llegir a Vilaweb que han rectificat les classificacions que amagaven la victòria de Catalunya a la mitja Marató dels SkyGames, però Jessed Hernàndez continua sense medalla 😦

Sant Joan a Panticosa, Garmo Negro… i 2 tresmils més

Aquest cap de setmana passat vam anar amb una colla del Centre Excursionista de Lleida a la sortida proposada per la Lluïsa Huguet al Garmo Negro. Ens vam trobar al Camp d’Esports la vocal Lluïsa, la Gemma Esteve, el Raül Cristòbal, el Jordi Timoneda, el Xavi Olivart, el Marcel Batalla i nosaltres, els Garcia-Milián (l’Ona ens va fer el salt i va preferir marxar a Irgo a veure les falles de la Vall de Boí, i la MariaJo i la Pau venien sense intenció de fer cim). Vam sortir cap a Panticosa i cap al refugi de la Casa de Piedra on més tard ens trobaríem amb la resta, el Carles Cortés i la Judit Moncunill (que la pobra estava lesionada i va venir també sense intenció de fer cim), el Jordi Pons i la MariJose, el seu fill Marc i el Paco. Com a anèctoda del viatge cal esmentar que ens vam trobar amb la prova ciclista Quebrantahuesos, amb un munt de participants (vam veure el dorsal 9047). Vam sopar al refu (els guardes s’ho van fer molt bé, pel que diuen els que hi havia abans no eren tan amables ni hospitalaris), i vam anar a fer un tomb pel nou hotel-balneari-restaurant-etc. i aviat a dormir per estar en condicions d’afrontar el cim l’endemà.

Diumenge ens vam llevar a les 6:00 perquè teníem l’esmorzar a les 6:30 i volíem sortir d’hora. Començàvem a caminar cap a les 7:00 i ho vam fer a bon ritme, a molt bon ritme diria jo. Va començar tirant el Raül i jo el vaig seguir, acostumat a anar amb ell a les sortides amb família, però aquesta no ho era una sortida amb família com aviat quedaria demostrat. Abans de la Mallata Baja on acaba el bosquet ja vaig començar a notar que no podria aguantar aquell ritme i vaig passar cap enrere.

El Raül volia fer l’Agulla de Pondiellos (3011 m) que li quedava pendent a la zona i potser per això estava portant aquest ritme. El cas és que a la Mallata Alta ens vam separar i ell se’n va anar cap al coll de Pondiellos a fer l’Agulla i després s’arribaria al Garmo Negro, on ens trobaríem tots. Mentre que nosaltres continuaríem cap al coll de las Argualas i des d’allà faríem el Garmo Negro (3051 m). Vam seguir el nostre camí i vam passar per una zona on quedava una mica de neu, ens vam posar els grampons i vam agafar el piolet i vam passar aquella placa sense cap problema.

Ens vam retrobar al coll i des d’allà ja vam anar cap al cim, per una tartera de grava fina que feia una mica pesada la pujada, però cap a les 11:00 érem a dalt del cim… del primer 3000 del dia.

Jo vaig arribar amb l’últim grup i una mica cansat (com pot veure’s a la foto següent, l’única meua, la resta són de la Lluïsa i del Jordi). Vaig beure una mica i com que els altres cims eren a tocar i em trobava bé vaig decidir intentar-los.

Vam sortir del cim el Jordi Timoneda, el Raül Cristòbal, el Paco, el Marcel Batalla, el Xavi Olivart, el Carles Cortés i jo, buscant la carena cap al coll per fer després la carena que ens portaria als cims Algas (n’hi ha qui diu que en són dos) i Argualas, com pot veure’s a la foto que ens van fer des del Garmo:

Vam «crestejar» una mica, els més valents dues miques, i després vam baixar cap al collet que porta a l’Argualas, cim que vam fer grimpant una estona. Va ser molt divertit i a dalt de tot vam dinar. Ens vam refer una mica i vam tornar cap baix.

La baixada la vam fer primer desgrimpant l’Argualas; des del collet vam baixar cap al centre del petit circ que formen l’Algas i l’Argualas per anar després al coll on ens vam retrobar tot el grup a la pujada.

Llavors vam baixar sense fer servir grampons la pala de neu (bé, el Marcel sí que els va emprar) i vam tornar a agafar el camí de baixada. ens va costar una mica trobar el camí tot i que vèiem on hi havia la bifurcació que havia agafat al matí el Raül cap al coll de Pondiellos, i poc després vam anar baixant per la Mallata Alta, després vindria un tros amb més desnivell per baixar a la Mallata Baja i per aquesta zona més o menys vaig començar a trobar-me malament 😦

A partir d’aquest punt mica en mica vaig anar trobant-me cada cop pitjor, les cames no em responien i de vegades era com si em fes petites «tortes» als genolls. No podia flexionar-los, se’m feien butllofes als peus (estrenava botes semirígides), i cada cop em costava més de caminar. Vaig començar a ser un llast per la resta, que amablement m’anaven esperant de tant en tant, sobre tot el Carles, a qui estic especialment agraït.

Finalment, cap a les 16:00 (jo potser una mica més tard) arribàvem de nou a baix, on ens esperaven unes birres ben fresques a la terrassa del refugi.

Per si us interessa podeu descarregar-vos el track de l’excursió. Hi ha tota la pujada i la baixada fins poc després del desviament que he comentat abans, ja que el mòbil se’m va quedar sense bateria; però la resta és desfer el camí.

Com a conclusió he de dir que la ruta és dureta, al menys per a mi que era el primer cop que encadenava més d’un tresmil, a més amb uns 1400 m de desnivell, cosa que no havia fet mai. Però com es veu a les fotos un cop a dalt paga molt la pena. Com deia la Lluïsa a la fitxa de la sortida, calia estar en forma i jo no ho estava prou.

Un altre cop més!

Pont de l’1 de maig a Canfranc

Ara fa just una setmana estàvem dormint a l’alberg Pepito Grillo de Canfranc per passar el pont de l’1 de maig. Hi vam anar els Capdevila-Torreguitart, els Llurdés-Viera, els Sales-Nadal, els Cristòbal i nosaltres, els Garcia-Milián. Vam sortir de Lleida aviat al matí perquè teníem tres hores de viatge, que amb les autovies poden quedar reduïdes a dues sense fer parades.

A poc de sortir de Lleida se’ns va posar a ploure i el dia es presentava bastant gris. Vam parar a la primera benzinera que hi ha només passar el port de Monrepòs i hi vam esmorzar. Llavors va parar de ploure una estona i fins i tot va sortir el sol… però va ser un miratge, ja que en tornar als cotxes i reprendre la marxa es va posar a ploure una altra vegada al cap de poc temps.

Vam arribar a Canfranc on ja ens esperaven fent un cafè el Salva i l’Eugènia amb el Biel, que havien pujat la nit abans per no fer matinar el petit; van tenir un viatge passat per aigua també, fins i tot més que nosaltres. Com que llavors no estava plovent ens vam decidir a fer l’excursió a la Caseta Blanca que teníem prevista, però mentre ens decidíem es va posar  a ploure. Així que vam anar cap a l’alberg i ens hi vam instaŀlar a les habitacions.

Al cap de poca estona va parar de ploure un altre cop (aquesta va ser la tònica de tot el dia), i ens vam posar les botes i, per fi, vam sortir cap a la Caseta Blanca tal com teníem previst. L’excursió és una passejada molt suau, i s’hi arriba a la Caseta Blanca en menys de tres quarts d’hora. La Caseta Blanca és un viver que es va emprar quan es va plantar tota la muntanya de Canfranc de pins i faigs per evitar que s’hi acumulés neu i així es poguessin evitar les múltiples allaus que hi havia en la zona (el pendent dels dos vessants de la vall és molt pronunciat) i d’aquesta manera es pogués construir i instaŀlar l’estació internacional de Canfranc, tal com ens explicarien a la tarda al centre d’interpretació de la neu i les allaus del Pirineu Aragonès A Lurte.

Tornant a l’excursió, un cop arribats a la Caseta Blanca vam gaudir d’unes vistes impressionants de la vall de Canfranc, després vam continuar el camí de tornada per una pista que passa per una zona on encara es conserven uns quants búnquers (cal tenir present la importància estratègica del lloc durant totes les èpoques; el nom, Canfranc, ve de «camp franc», i és degut a què es va haver de poblar amb gent que si hi anaven serien lliures, en el sentit que els seus pobladors quedaven al marge dels senyors feudals i només depenien directament del rei; altrament no hi hagués anat a viure ningú). El passeig pels diferents búnquers va fer les delícies de la canalla que s’ho van passar d’allò més bé, entrant i sortint dels búnquers i buscant-ne de nous. A més, alguns d’ells van jugar també amb l’aigua, i concretament el Marc s’ho va passar pipa.

Fins llavors el temps ens havia respectat i, tot i que van caure algunes gotes, vam fer el camí en molt bones condicions. Quan ens vam trobar el trencall que menava cap al Passeig dels Melancòlics el vam agafar per anar tornant cap a l’alberg, i va ser llavors quan el temps es va embolicar una mica, ja que a més d’aigua ens va caure una mica de pedra… res greu, ja que els paraigües que portàvem van aguantar perfectament. Abans d’arribar a l’alberg ja havia parat de ploure una altra vegada, però com que estava tot mullat vam decidir anar a dinar a les habitacions de l’hotel… cosa que està prohibida, però en aquelles condicions no se’ns va acudir cap altra opció millor.

Després d’estar-nos una estona a les habitacions vam anar a visitar el «Centro Pirenaico de referencia para la gestión de riesgos de montaña» a les 17:00 (havíem concertat la visita). Va ser una sessió molt interessant, d’una hora de durada aproximadament, on van explicar-nos tot el que fa referència a l’origen de l’estació en relació al perill que suposava l’enclavament que es va triar; a més de passar-nos un vídeo sobre les allaus i explicar-nos el funcionament dels Aparells de Rescat de Víctimes d’Allaus (l’ARVA). La veritat és que vam quedar molt contents. Per cert, l’entrada ens va costar 2 €.

Després d’aquesta sessió tan interessant vam anar a fer una xocolata abans d’anar cap a l’alberg. Val a dir que no ens va tornar a ploure durant tota la tarda, bé, ens van caure unes gotes però no vam haver d’obrir els paraigües.

Després de la xocolata, vam anar a l’alberg i abans de sopar l’Anna i la Pau encara van tenir temps de fer deures una estona. Mentre esperàvem que es fes hora de sopar van arribar la MariaJo i l’Ona que no havien vingut al matí perquè l’Ona tenia competició de la Copa Catalana de Rítmica. Vam sopar, vam mirar la méteo per l’endemà, i apuntava un altre dia d’aigua, núvols i clarianes. Ens en vam anar a dormir esperant que la méteo s’equivoqués i poguéssim gaudir d’un dia bo per fer excursions, que és el que ens agrada.

Dilluns 30 d’abril ens vam alçar i estava… nevant! No era cap gran nevada però el dia era tan gris que no sabíem què fer. Com que semblava que la pertorbació venia de sudoest a l’alberg ens van recomanar de passar a la cara nord del Pirineu, a la vall d’Aspe (Bearn), allà podíem visitar el camí de la fusta a Eth Saut. Ens vam dirigir cap al coll de Somport i a mesura que guanyàvem alçada la nevada es feia més intensa però la carretera estava neta… fins que vam arribar a la frontera, a l’altre costat no havia passat la llevaneus; de manera que vam decidir desfer el camí i agafar el túnel de Somport per creuar a l’altre costat (amb 8608 m és més llarg que el de Vielha!, de fet és el més llarg de tot l’estat). Així vam fer i en sortir del túnel ens vam trobar que encara nevava 😦

Vam parar per decidir què fèiem i com que no podíem fer excursions a la muntanya vam decidir fer una mica de turisme, així que aniríem baixant fins que trobéssim un lloc que ens semblés bé i on ja no nevés. Vam anar baixant fina a Auloron Sta Maria, on hi ha una fàbrica de xocolata amb un petit museu (la veritat és que no paga gaire la pena, però la xocolata és boníssima). Vam dinar allà i vam decidir tornar cap a Canfranc.

En sortir del túnel a Canfranc el temps havia millorat, de manera que vam decidir fer l’excursió que teníem prevista; no fins dalt de tot perquè ja eren les 16:00 i no ens volíem arriscar, i a més, la cota de neu estava més baixa que el lloc on volíem anar, i des del poble ja es veia que la zona més alta tenia molta neu. El Salva i l’Eugènia van decidir no acompanyar-nos i van marxar a passar la tarda a Jaca. Total que vam fer una excursió molt bonica als miradors d’Estiviellas i fins a la cascada de la Cua de Cavall… tot i que la part final només la vam fer els més petits (el Marc, l’Anna i la Pau) i alguns grans (la Gemma, la Magda, la MariaJo, el Raül i jo), la resta van marxar cap a l’alberg, alguns a descansar i altres a fer deures.

La primera part de l’excursió va ser molt interessant perquè vam veure algunes cabanes de falsa cúpula, que servien d’aixopluc als ramaders que hi havia per la zona abans que es construís l’estació. Després d’això vam creuar un mirador, que no és més que un dels dics de contenció de les allaus que es van construir a cada barranc de cada vessant de la vall de Canfranc. Els miradors són amples i la vista és magnífica, amb l’omnipresent estació a baix de la vall. Va ser poc després quan ens vam separar en dos grups, i els qui vam pujar fins la cascada al cap de poca estona ens vam trobar trepitjant la neu, al principi molt poca, però al cap de l’estona ja hi havia una catifa cobrint el camí fins la base de la cascada. Vam poder veure petjades d’isard, que van fer molta iŀlusió als petits.

Cap a les 20:00 tornàvem a ser al poble i ja vam anar cap a l’alberg a sopar i a dormir, ja que l’endemà volíem aprofitar si feia bon dia per poder fer una excursió com cal.

Dimarts 1 de maig vam esmorzar d’hora, a les 8:30, i vam recollir les bosses per anar cap al coll de Lladres i des d’allà fer una excursió per la vall d’Izas fins on ens semblés bé; després mitja volta i cap als cotxes i a Lleida. En total vam estar unes tres hores i quart caminant, la meitat de les quals per neu; la qual cosa feia la marxa una mica pesada i més lenta, ja que no anàvem preparats. Tot i això, l’excursió va ser molt maca, amb unes vistes molt boniques de tota la vall nevada, amb unes cascades també molt boniques, pel meu gust millors que la cua de Cavall del dia anterior (potser perquè no tenia gaire neu). Aquest cop la canalla també va gaudir, i també vam tornar a trobar petjades d’isard i alguna d’una altra espècie, potser de marmota, però no ho hem pogut aclarir. En qualsevol cas la canalla va estar distreta amb les petjades, i els nens van aprofitar per jugar amb la neu i passar-s’ho la mar de bé.

Després de l’excursió vam tornar al coll de Lladres, on havíem deixat els cotxes, el Kike va ser l’únic a visitar la fortificació que hi ha allà mateix, per la importància estratègica del lloc. Vam dinar i vam anar a fer un cafè a Canfranc abans d’emprendre la tornada a casa.

La veritat és que va ser una sortida molt profitosa, on vam tenir tota mena d’inclemències meteorològiques (pluja, pedra-calamarsa, neu, núvols,…) però vam poder fer les excursions que teníem previstes amb molt bona companyia, com queda palès a les fotos que hi vam fer.

Ja esperem una nova excursió!

Excursió al Pic de Font de Cabres. PR V 164

Des de fa uns anys que quan venim per vacances a casa dels pares quedem amb el meu germà per fer una excursió amb la família pel terme de la Vall d’Uixó. Ja hem fet alguna coseta, com pujar als Sants de la Pedra, a Penyalba, l’estiu passat; o la pujada al repetidor de Penyalba pels Poalets les últimes vacances de Nadal; tot i que diria que la primera excursió d’aquest estil la vam fer ja fa uns anys amb mon pare a Pipa. Doncs bé, avui hem fet tot el PR V 164, que puja al pic de Font de Cabres,  amb els fills; seguint la ressenya que ha publicat el meu cosí Manuel Mariano dins de les rutes de senderisme per la Vall d’Uixó, per cert molt recomanable (hores d’ara sembla que només pot aconseguir-se en versió digital).

És curiós que tenint unes muntanyes tan diverses pel terme, hagi hagut de marxar per qüestions laborals a Lleida per començar a estimar la muntanya i l’excursionisme, i adonar-me’n de la riquesa que tenen aquestes muntanyes «pelades» del meu poble. Dic pelades perquè així és com les recordo… tot i que, des de la descoberta del muntanyisme me les miro d’una altra manera, i potser per això no les trobo tan «pelades», sobretot quan les pateges és quan les descobreixes i veus que presenten una diversitat botànica molt gran, predominant la vegetació típicament mediterrània, com no podia ser d’una altra manera, és clar; i amb alguna sorpresa en forma de bruc blanc o ginebre.

Les vistes des del cim són impressionants, arribant-se a veure el Penyagolosa, i m’atreviria a dir que potser es veu cap al sud el Montgó, per la silueta que es dibuixava a l’horitzó.

La ruta l’hem començada com l’altra vegada pels Poalets, pujant a la font de l’Anoueret,, després a l’Ereta, el Corral de Turmó; poc després ens hem desviat per anar a veure la Cova d’Almela, i després hem continuat pujant fins al coll de Bledar, i d’allà al pic de Font de Cabres. La baixada l’hem feta seguint la ressenya, pel camí que ens portarà a les ruïnes de Fenassar i cap al poble, passant per la pedra coneguda com la Boca del Fardatxo, i parant a dinar a la font de la Cervera. En total hem fet uns 15 quilòmetres durant 6 hores de caminada tranquil·la.

D’açò ja feia dies que no parlava, i em venia molt de gust.

Per si us interessa, hi ha el track de la ruta ací 😉