Robinhera (3005 m)… a la tercera la vençuda

Com diu la dita: a la tercera va la vençuda, i pel que fa a la meua relació amb el Robinhera així ha estat: després de dos intents frustrats (el primer el 8 de juny després d’una nit sense dormir gaire i el segon el dia 8 de juliol, amb l’Albert que ja vaig comentar al blog) aquesta vegada hem aconseguit fer cim… i sembla que no he estat l’únic que ha necessitat tres intents per aconseguir-ho, la Gemma que és qui em va proposar d’anar-hi també ha necessitat tres intents.

La cosa va anar de la següent manera, dimarts em va trucar la Gemma Esteve per dir-me que el seu cosí Jordi Pons li havia proposat de fer el Robinhera abans de la festa per celebrar que ha fet tots els tresmils dels Pirineus (!!!!). Li vaig explicar que tenia pendent de tornar-hi amb l’Albert Rodríguez i vam quedar tots quatre per anar-hi.

Sortíem de Lleida dissabte 30 d’agost a les 18:00, amb la por que la méteo ens espatllés l’excursió perquè la previsió no era dolenta però empitjorava a mida que passava el temps. Vam quedar de fer un bivac al costat del cotxe a la Plana de Pietramula i que la Gemma agafava una tenda per si plovia. A Lleida feia bo però estava una mica ennuvolat, i vam estar així tot el camí fins que vam arribar gairebé a Bielsa que va començar a ploure, això ens va fer replantejar-nos què fèiem, però en arribar a Parzan ja no plovia i vam decidir pujar cap a la Plana de Pietramula. Pel camí a estones ens plovia i a estones no; i en arribar a l’aparcament que hi ha a l’esplanada de la Borda Brunet vam decidir parar i mirar a veure què tal estava la borda per passar-hi la nit. Vam baixar, es podia obrir i vam veure que estava bastant bé, així que vam decidir que passaríem la nit a la borda… en companyia d’alguns ratolins tal com va pronosticar la Gemma.

 

 

Aquest és l'hotelet on vam passar la nit... molt millor que arriscar-nos a que ens ploguera.

Aquest és l’hotelet on vam passar la nit… molt millor que arriscar-nos a que ens ploguera.

Vam quedar de llevar-nos a les 6:00 per poder començar a caminar a les 7:00, la qual cosa ha estat un gran encert ja que ens ha permés fer la pujada sense que ens toque el Sol fins que ja érem a uns 2700 m, al mig de la Pala Robinhera (un malson de pala pel desnivell que assoleix: 400 m).

 

 

Camí de pujda amb la pala Robinhera al fons.

Camí de pujda amb la pala Robinhera al fons.

Val a dir que és un tresmil senzill i ràpid de fer, però a costa de guanyar alçada ràpidament… és a dir, molt pendent 😦

A mesura que guanyem alçada apareix a l’oest primer els contraforts de la vall de Pineta, i poc després alguns dels cims emblemàtics del massís d’Ordesa, com ara les tres Sorors (Punta de las Olas, pic d’Anyisclo o Soum de Ramond i Mont Perdut), el Dit del Perdut i el Cilindre de Marboré… al davant dels quals s’hi veuen els Boudrimonts (Rabadà i Navarro) i Esparets (gràcies Jordi); i al cap d’una estona (quan ja hem guanyat molta alçada) el Gran Astazu.

Contraforts de la vall de Pineta (és la seua «paret» sud) al fons de la imatge, ja iŀluminats pel Sol.

Contraforts de la vall de Pineta (és la seua «paret» sud) al fons de la imatge, ja iŀluminats pel Sol.

Entre la imatge anterior i la següent hi ha el coll d’Anyisclo. La veritat és que venia molt de gust gaudir d’aquestes vistes… tot i que no eren res comparat amb el que ens esperava després de la pesada pala Robinhera…

Al fons es veuen les tres Sorors (amb els Baudrimonts i el Esparets), el Dit, el Cilindre i més a la dreta el Gran Astazu... quan ja érem a mitja pala Robinhera.

Al fons es veuen les tres Sorors (amb els Baudrimonts i el Esparets), el Dit, el Cilindre i més a la dreta el Gran Astazu… quan ja érem a mitja pala Robinhera.

… però havíem de continuar avançant i guanyant alçada per tal d’assolir la carena i poc a poc fer cim:

Prova fefaent que al tercer intent he fet cim al Robinhera.

Prova fefaent que al tercer intent he fet cim al Robinhera.

Les vistes des d’aquest cim són espectaculars (darrere meu es pot veure a l’esquerra de la foto el mateix que a la foto anterior, i a la dreta es veu clarament el Vinyamala amb la glacera i a l’esquerra d’aquest el Balaitús), només cal veure la mateixa foto d’abans però sense «espontanis»:

Vista del massís del Perdut a l'esquerra i el Vinyamala al fons a la dreta.

Vista del massís del Perdut a l’esquerra i el Vinyamala al fons a la dreta.

I no es pot obviar l’espectacular visió de la Múnia (3133 m) des del cim del Robinhera:

Espectacular visió de la cara sud de la Múnia des del cim del Robinhera.

Espectacular visió de la cara sud de la Múnia des del cim del Robinhera.

Per acabar una panoràmica que agafa des dels contraforts de Pineta fins a la Múnia:

Panoràmica que recull tots els cims esmentats al llarg de l'apunt.

Panoràmica que recull tots els cims esmentats al llarg de l’apunt.

… i no té les muntanyes de la pano anterior però també és molt digna la que recull des de la Múnia fins els contraforts de Pineta:

Panoràmica que abasta des de la Múnia fins els contraforts de Pineta.

Panoràmica que abasta des de la Múnia fins els contraforts de Pineta.

Res més, això ha estat el relat de l’ascensió (per fi) al Robinhera. El trac és ací, i si voleu veure més fotos, i millors, mireu les de la Gemma ací.

Astazus, Gran (3071 m) i Petit (3012 m), per Pineta

L’altre dia vaig acabar el primer apunt de la temporada de muntanya esperant explicar com va anar l’Aneto el passat 21 de juliol i malauradament he de dir que la méteo ens va jugar una mala passada i vam haver de girar cua quan ens trobàvem a l’alçada del Portilló inferior (aproximadament)… és el que té la muntanya, que mai no pots triar les condicions meteorològiques i menys si tens reservat el refugi amb antelació 😦

De tota manera l’Aneto no es mourà de lloc, ja tindrem ocasió de tornar-hi i esperem que siga amb millors condicions 🙂

Després d’això em va trucar el Xavi Palau perquè l’acompanyara a intentar fer els Astazus (Gran i Petit), que són dels pocs que li quedaven per acabar tots els 3000 dels Pirineus (de la llista del Feliu Izard) i que vam frustrar per la méteo fa un any aproximadament… en canvi enguany tot ha anat rodat i hem pogut fer cim(s) i baixar per explicar-ho 😉

Vam eixir de Lleida dissabte 26 de juliol a les 18:00 i arribàvem a l’aparcament de Pineta cap a les 20:30… la vista del circ de Pineta sempre és espectacular, amb la cascada plena d’aigua pel desglaç:

Cascada del Cinca a contrallum

Cascada del Cinca a contrallum

De fet, vam veure poca cosa perquè només aparcar vam repassar el mapa una mica per fer-nos idea del que faríem l’endemà i vam sopar i tot seguit vam preparar el bivac, ja que havíem decidit alçar-nos a les 5:00 per aprofitar la fresca i evitar al màxim el sol durant la pujada al magnífic Balcó de Pineta. Només arribar al balcó de Pineta ja paga la pena… això sí, són 1200 m de desnivell que vam fer en 3h 15 minuts i que ens va obligar a descansar una estona en arribar-hi, fent una parada per menjar una mica.

Vista de la vall de Pineta des del balcó.

Vista de la vall de Pineta des del balcó.

L’arribada a aquest punt ja paga la pena per les vistes que hi ha tant sobre la vall de Pineta com sobre la vall de Marboré, on tenim al sud la cara Nord del Perdut, el Dit i el Cilindre de Marboré; i al nord diversos cims, entre dos dels quals hi ha el Pic de Tucarroia que dóna nom al refugi de la Bretxa de Tucarroia i al fons de la vall el nostre objectiu: els Astazus, que són dos cims que tanquen el circ de Gavarnia per l’est.

Grup de muntanyencs descansant a dalt del balcó amb la nord del Perdut, el Dit i el Cilindre al darrere.

Grup de muntanyencs descansant a dalt del balcó amb la nord del Perdut, el Dit i el Cilindre al darrere.

Després de menjar vam tornar a posar-nos en marxa travessant tota la vall de Marboré cap al fons de la mateixa, passant a prop del llac Gelat (de Marboré), i fent la travessa de la vall el més al nord possible, sota la paret sud del Gran Astazu, la qual cosa ens va portar directament al coll de Swan, just a l’eixida del corredor de Swan que puja des de la vall de Gavarnia. Arribats ací, només era qüestió de seguir les fites que ens portarien cap al cim, primer vam fer el Gran Astazu i després el Petit. La veritat és que el camí cap al cim està marcat i només cal anar pujant «terrasses» mentre flaquegem la muntanya fins al cim però hi ha moments de tensió sobre tot pels punts més aeris; en qualsevol cas cap a les 11:45 érem al cim i vam gaudir d’unes vistes espectaculars tant de la nord del Perdut (i companyia) com de la vall de Gavarnia, del Vinyamala al fons, així com també de la resta de cims que formen el circ de Gavarnia… una passada:

Jo al cim del Gran Astazu amb l'omnipresent nord del Perdut i el Cilindre al meu darrere.

Jo al cim del Gran Astazu amb l’omnipresent nord del Perdut i el Cilindre al meu darrere.

Panoràmica des del Gran Astazu que aplega des de la vall de Pineta fins el Taillon i els Gabietus

Panoràmica des del Gran Astazu que aplega des de la vall de Pineta fins el Taillon i els Gabietus

Vam estar una estona menjant i xerrant amb un grup de muntanyencs catalans i vam baixar cap al coll per atacar el segon objectiu del dia, el Petit Astazu. En aquest cas, des del coll de Swan es veu un camí molt clar i molt fitat que ens porta en principi per la cara nord del Petit Astazu fent-se al cap de no res una feixa ampla però molt aèria i al cap d’un moment es veu interrompuda per unes fites que ens indiquen que hem d’«escalar» una canaleta d’uns 3 m per arribar a la carena i resseguir-la cap al cim, passant una estona per la cara sud fins que al final fem cap a la carena cimera que ens porta a dalt del tot, on arribem aproximadament a les 13:00. Des d’aquest punt les vistes que hi ha són espectaculars; ja no és tan present la nord del Perdut però crida molt l’atenció la seqüència de cims que defineixen el circ de Gavarnia, on es evident també la Bretxa de Rotllan i es pot veure el refugi de Serradets. Una mica al nord-oest s’aprecia perfectament el massís del Vinyamala, amb la glacera carregada de neu.

Al cim del Petit Astazu amb els 3000 que conformen el circ de Gavarnie (jo tape el Taillon).

Al cim del Petit Astazu amb els 3000 que conformen el circ de Gavarnie (jo tape el Taillon).

Panoràmica des del cim del Petit Astazu que aplega des de la vall de Pineta fins al Vinyamala.

Panoràmica des del cim del Petit Astazu que aplega des de la vall de Pineta fins al Vinyamala.

Després de gaudir una estona de les vistes vam resseguir una estona la carena per baixar pel costat més occidental cap al coll d’Astazu que tanca la vall de Marboré, des d’on vam retornar cap al balcó de Pineta, aquesta vegada pel mig de la vall. La vista des del coll d’Astazu cap a Pineta també és espectacular:

Vista de la vall de Marboré en primer terme i de la de Pineta al fons des del coll d'Astazu.

Vista de la vall de Marboré en primer terme i de la de Pineta al fons des del coll d’Astazu.

La tornada la vam fer molt més ràpida (si arribar al cim del Petit Astazu ens va costar 8 hores i 15 minuts, la tornada la vam fer en unes 5 hores; això sí, parant molt menys) i a les 18:00 aprox. ja érem al cotxe. Podeu veure ací el trac de l’excursió. A veure quina serà la propera 🙂

Punta Alta de Comalesbienes (3014 m), primer tresmil de la temporada

Comença l’estiu (al menys en aquest blog) i comencen els apunts de muntanya… ho dic perquè acabe de mirar-me els últims apunts que he fet i en tot el que portem de 2014 no hi ha cap apunt que no siga relacionat amb el programari lliure, l’altre tema d’aquest blog després que els de caire més social, polític i així els tracte sobre tot a la xarxa social… com ja he comentat altres vegades «els microblogs estan matant els blogs».

Panoràmica cap a l'oest des del cim de la Punta Alta

Panoràmica cap a l’oest des del cim de la Punta Alta

Pel que fa a l’excursió en qüestió, ja fa dies que intente fer un tresmil perquè amb el meu germà i el Josep tenim pensat de fer l’Aneto el proper dilluns 21 de juliol, i jo volia entrenar-me una mica ja que no he fet res des del passat 1 de novembre quan vam fer el Bisaurín. El problema és que vaig «programar-me» algun altre, però després de l’intent frustrat al Robinhera en companyia de l’Albert, aquest ha estat el primer tresmil de la temporada… espere que no siga l’últim.

L’ascensió a la Punta Alta la vaig triar perquè tot i ser un tresmil justet té un desnivell important (uns 1300m), com es pot comprovar al track que vaig fer; i espere que em servisca d’entrenament de cara a l’Aneto, ja que a més del desnivell és un camí gens fàcil, tot de tarteres i caos de blocs de granit que dificulten molt la progressió (de fet em va costar unes 5 hores i mitja la pujada i 4 la baixada). Això sí, les vistes impressionants (com es pot veure a les fotos panoràmiques que acompanyen l’apunt): es veu, a més del Comaloformo, Punta de Passet i tots els Bessiberris en primer terme, tota la Maladeta, Posets, Perdiguero, etc. i per l’altre costat també és molt evident el massís de la Pica d’Estats… i moltíssims altres cims que desconec.

Panoràmica cap a l'est

Panoràmica cap a l’est

Com vaig fer a la carena de Lliterola, acompanye una foto que certifica que vaig fer cim (ara en diuen una selfie):

Al cim de la Punta Alta amb el massís de la Maladeta al darrere

Al cim de la Punta Alta amb el massís de la Maladeta al darrere

Espere fer un nou apunt explicant com va anar l’Aneto aviat.

Trescades d’aquest estiu i principi de tardor

Fa dies que tinc pendent de fer un apunt explicant els cims que he/m trescat aquest estiu, de fet no hi ha res del que he fet durant l’agost, ni tampoc el setembre; i com que diumenge 13 d’octubre faig fer l’emblemàtic Vinyamala no me n’he pogut estar de fer un breu resum del que hem aprofitat la segona meitat de l’estiu i principi de tardor de 2013; val a dir que la Vinyamala és més coneguda pel nom francès de Vignemale, tot i que també se’l coneix com Pica Longa o Comachibosa.

Cronològicament el primer va ser la setmana de vacances que vam fer a Benasc, en companyia del meu germà i família. Hi vam estar des del diumenge 4 al diumenge 11 d’agost; i la primera excursió que vam fer va ser al Perdiguero (3222 m). És una excursió llarga que pot fer-se per diferents llocs, tot i que vam intentar fer-la pujant per Remunye i baixant per Lliterola. Dic que vam intentar perquè 15 dies abans hi vaig anar per les mateixes valls per fer la carena de Lliterola i m’ho vaig trobar amb molta neu i no hi va haver cap problema, només calia fer servir grampons; en canvi en quinze dies es va desfer molta neu i baixava molta aigua, de manera que la canal que dóna pas a l’estany de Remunye era difícil de sortejar, ja que no hi havia un pas clar per creuar l’aigua; i allà es van quedar MariaJo, Ona, Pau i Àlex (que van tornar cap al cotxe); el meu germà i jo sí que vam seguir i vam poder fer cim… això sí, després de sortejar un munt de blocs a la pujada final; la baixada la vam fer per Lliterola i també ens va costar molt de trobar el camí bo, però vam deixar constància al track de la sortida i en algunes fotos com aquesta:

Panoràmica des del cim del Perdiguero mirant a la Maladeta

Panoràmica des del cim del Perdiguero mirant a la Maladeta (esquerra) i amb el Posets cap a la dreta

L’endemà vam estirar una mica les cames i vam fer molt poca cosa; dijous vam anar cap a Cerler i vam fer una petita excursió; i divendres vam anar tots 8 al Forau i Plan d’Aigualluts. Va ser una excursió senzilleta però amb la neu que havia caigut durant l’hivern hi havia molta aigua, de manera que la cascada era una passada i les vistes de l’Aneto i la glacera també. A més del track (no és necessari perquè no hi ha pèrdua) també vam fer alguna foto com aquesta emblemàtica de la cascada amb l’Aneto al darrere:

Imatge de postal de la cascada d'Aigualluts i l'Aneto al fons.

Imatge de postal de la cascada d’Aigualluts i l’Aneto al fons.

Dissabte vam anar només el meu germà, MariaJo i jo a fer el Mulleres (3010 m) per la vall de l’Escaleta. Ens vam aixecar molt d’hora, perquè volíem agafar el bus cap a la Besurta que ix a les 5:30 de l’Hospital de Benasc. L’excursió és molt fàcil, tot i que una mica llarga (track); però les vistes que hi ha des del cim són una passada, com aquesta panoràmica de la Maladeta:

Panoràmica de la Maladeta des del Mulleres

Panoràmica de la Maladeta des del Mulleres

Després d’aquesta setmana vam estar uns dies amb els pares, i a Sucaina vam aprofitar per fer dues excursions, la primera al Mas del Francés (track) i la segona al «pilón de San Gregorio» (track). De tornada a Lleida vam anar l’1 de setembre amb els Botanch-Faus a fer una excursió a l’estanh Redon, des de la boca sud del túnel de Vielha. Una excursió molt bonica, passant per una fageda molt frondosa a la part més baixa fins arribar a un paisatge d’alta muntanya a l’estany.  L’estany Redon és considerat la capçalera de la Noguera Ribagorçana. Podeu veure l’excursió al track i una foto:

Panoràmica de l'estanh Redon des de l'estació meteorològica

Panoràmica de l’estanh Redon des de l’estació meteorològica

El cap de setmana del 14 i 15 de setembre vaig anar amb el Centre Excursionista de Lleida a la sortida que va proposar el Raül Cristòbal a la vall Fosca, per fer els cims de Peguera, Vidals i Tort, resseguint la carena (track). Va ser una excursió molt divertida que em va deixar una mica trinxadet perquè vam pujar i baixar 3 cims. Les vistes des de qualsevol d’ells eren espectaculars per la quantitat d’estanys que hi ha a la zona. Podeu veure algunes fotos. Des del Peguera (2942 m) les vistes encara eren millors, com aquesta:

Panoràmica des del cim del Peguera

Panoràmica des del cim del Peguera

Per Sant Miquel em vaig sumar a una proposta també del Raül: fer el Culebres (3062 m) i el Vallibierna (3067 m). El Culebres va ser el meu primer tresmil, però quan érem al cim es va girar mal temps i jo no estava gaire fi, de manera que no vam fer el pas de cavall i vam girar cua; en canvi aquest dia vam poder fer-los tots dos… això sí, sense el pas de cavall, ja que a dalt ens estava nevant!!!! i el muntatge de cordes que volien fer no el van acabar perquè la roca estava molt freda. L’opció va ser passar pel «camí» alternatiu que evita aquest bocí. També vaig gravar el track i podeu veure una foto de com estava el temps allà dalt:

Pas de cavall nevant, vist des del costat del Vallibierna (no es veu el Culebres)

Pas de cavall nevant, vist des del costat del Vallibierna (no es veu el Culebres)

L’endemà va ser festa local a Lleida, i amb la MariaJo vam aprofitar per anar cap al Montseny, un massís que teníem pendent i mai no trobàvem el moment d’anar-hi. Vam aprofitar-ho i vam sortir d’hora de Lleida per començar a caminar cap a les 9:30 des de la font de Passavets cap a les Agudes i el Turó de l’Home. La zona ens va encantar, plena de faigs i molt verda. El camí començava molt empinat però això mateix permetia guanyar alçada amb facilitat. Des del cim de les Agudes la vista que teníem del Matagalls en primer pla i dels Pirineus al fons era espectacular. També es podia veure Montserrat a l’oest… i la mar a l’est!. Feia vent i la visibilitat era magnífica… això sí, al Turó de l’Home el vent era tan intens que feia nosa. De les Agudes al Turó de l’Home vam anar per la «carena» i va ser molt divertit (track). La panoràmica permet veure també el Montsec:

Panoràmica des de les Agudes

Panoràmica des de les Agudes

Finalment, ja a l’octubre vaig anar amb el Josep Ribes i el seu germà Sisco i el Jaume (a última hora se’ns va sumar el Macià) a fer el Vinyamala (3298 m), el tresmil més alt dels que he fet fins ara. Va ser una pallissa de cotxe (sortíem de Lleida a les 7:00 i arribàvem a l’aparcament del que es coneix com a Barrage d’Ossue), 5 hores d’anada i unes altres de tornada… però hi tornaria ja! Començàvem a caminar cap a les 14:00 i arribàvem al refugi de Baysellance cap a les 16:30, amb temps de fer el Petit Vignemale… de no ser perquè el refugi ja no estava guardat (ho sabíem) i no hi havia aigua (no ho sabíem), de manera vam haver de buscar aigua per poder fer el sopar i quan ja la teníem era un pèl tard per fer aquest cim i tornar amb llum. Diumenge 13 d’octubre començàvem a caminar a les 7:00 i aviat vam arribar al peu de la glacera d’Ossue (la més llarga dels Pirineus), fent cim cap a les 10:00… unes vistes magnífiques (com podeu comprovar a les fotos), vam baixar i vam anar cap al Cerbillona, des del coll les vistes també eren magnífiques; vam pujar el Cerbillona i sense deixar la carena vam baixar al coll de Lady Lister i vam pujar al Pic Central, fent els 3 tresmils que teníem prevists fer durant el dia. Vam tornar al coll de Lady Lister i vam baixar a la glacera. Cap a les 13:00 començàvem la baixada forta i a les 16:00 tornàvem a ser al cotxe.  Vam parar a les 17:00 a Gavarnia per fer un beure però ho vam trobar tot tancat, de manera que vam decidir de tornar a Lleida on arribàvem a els 22:30… una pallissa com deia abans però per tornar-hi en qualsevol moment. Vaig enregistrar el track de l’excursió, i podeu fer-vos una idea de la glacera amb aquesta panoràmica:

La colla a punt de coronar el «coll» de la glacera d'Ossue

La colla a punt de coronar el «coll» de la glacera d’Ossue

Primers tresmils en solitari: carena de Lliterola

Ja feia dies que volia fer la carena de Lliterola, i si podia el Perdiguero; després d’algun intent frustrat amb el Centre Excursionista de Lleida, em vaig decidir a anar-hi sol el passat diumenge 21 de juliol. Com deia el Moustaki «je ne suis jamais seul avec ma solitude», i aquest cop em van acompanyar d’anada Kortatu i la Gossa Sorda, i de tornada Leonard Cohen 😉

Vista de la carena de Lliterola, farcideta de neu.

Vista de la carena de Lliterola, farcideta de neu.

Vaig eixir de Lleida amb nit fosca, a les 4:30 de la matinada, perquè volia començar a caminar el més aviat possible, ja que es tractava d’un recorregut llarg. Arribant al Ru i a Castilló de Sos ja començava a clarejar el dia, i quan vaig arribar on comença el camí de Remunye ja hi havia llum… tot i que a les primeres fotos que hi vaig fer es nota que encara no hi ha llum (les podeu veure totes ací).

Volia pujar per Remunye i baixar per Lliterola, i això suposava unes 10 hores (com finalment va ser). Em vaig calçar les botes sermirígides i em vaig carregar la motxilla a l’esquena i començava a caminar cap a les 7:00 aprox. Vaig estar una bona estona caminant amb ombra, no va ser fins passades les 8:30 que vaig veure que s’apropava l’hora que em tocaria el sol, així que em vaig fer una parada i em vaig posar crema protectora, la gorra i les ulleres de sol. Al cap de no res ja em va tocar el sol, i cap a les 9:00 ja vaig començar a trepitjar neu (de fet abans havia creuat alguna clapeta però poca cosa), així que em vaig posar els grampons, i vaig canviar els pals pel piolet.

Vaig estar caminant molta estona per neu pujant per la vall de Remunye amb la Forca de Remunye sempre a la vista, i la tenim al davant fins que fem la pujada forta al Portal de Remunye (a l’esquerra de la Forca). Una mica abans de fer aquesta pujada vaig trobar 3 tendes de campanya de gent que feia bivac per la zona). Com es pot veure a la foto la presència d’aquesta muntanya és impressionanat:

La Forca de Remunye és ben visible gairebé des del començament de la pujada.

La Forca de Remunye és ben visible gairebé des del començament de la pujada.

Fins que no s’assoleix el Portal de Remunye no s’albira l’objectiu de l’excursió, això sí , la seua aparició és imponent:

Primer contacte visual amb la carena de Lliterola.

Primer contacte visual amb la carena de Lliterola.

La primera visió panoràmica del lloc també em va impactar:

Panoràmica del Perdiguero i la carena de Lliterola.

Panoràmica del Perdiguero i la carena de Lliterola.

Després de refer-me de l’impacte d’aquesta visió, vaig flanquejar la vora occidental del llac de Lliterola mirant de no perdre gaire alçada per atacar la pujada al coll inferior de Lliterola, per on vaig començar la carena. Arribat a aquest punt la vista de la cara nord és espectacular, es veu a baix el llac d’Oô, amb el refugi del portilló allà mateix, a més d’uns quants dels tresmils de la zona:

Vista de l'«altre costat» de la carena.

Vista de l’«altre costat» de la carena.

Un cop arribat al coll vaig treure’m els grampons i el piolet i vaig començar a grimpar per la carena. Hi ha algun pas una mica aeri però res gaire exposat; es veu més d’un «camí» per on anar.  Mica en mica vaig arribar a la base de l’Agulla de Lliterola que no vaig pujar perquè el temps s’estava complicant i volia fer tota la carena (calia fer una grimpadeta d’uns 5 metres, i realment és un petit ressalt que no apareix a les llistes de tresmils més dignes, com la del Feliu Izard). Arribat a aquest punt calia encarar la pujada a la Punta de Lliterola, i el camí anava passant d’un vessant a l’altre, sobretot per la cara nord (com tot el tros fins ara); però al cap d’una estona ja es fa la carena per la part de dalt i és molt més fàcil, amb les millors vistes del circ de Lliterola i de la vessant nord:

Vista del llac de Lliterola amb les Maladetes al fons.

Vista del llac de Lliterola amb les Maladetes al fons.

Panoràmica des del Pic Roio del Perdiguero i la carena del Seil dera Baquo, amb el Posets emboirat al fons.

Panoràmica des del Pic Roio del Perdiguero i la carena del Seil dera Baquo, amb el Posets emboirat al fons.

A tot això vaig decidir fer-me una foto per deixar constància que hi havia estat, amb el Perdiguero al darrere:

Al darrere meu es pot veure el Perdiguero... i el temps :(

Al darrere meu es pot veure el Perdiguero… i el temps 😦

Després de fer el Roio i la Tuca de Lliterola vaig baixar al coll superior de Lliterola, on vaig haver de tornar-me a posar els grampons i agafar el piolet, i sense menjar res (tenia previst fer-ho al cim), posar-me l’impermeable i posar la funda de la motxilla i baixar cap al fons del circ el més ràpid possible perquè estava començant a ploure (al cim del Perdiguero hi havia gent que també estava baixant de pressa). La baixada d’aquesta pala de neu la vaig fer una estona relliscant, però anava accelerant-me així que vaig haver de frenar-me amb el piolet, després ho vaig fer més a poc a poc, perquè el pendent era important (no sé ben bé, però podria ser d’uns 45º o així). Abans d’arribar a baix ja no plovia, per sort; però vaig decidir continuar baixant una estona més fins que el terreny fos més practicable i dinar més tard. Tot i això vaig aprofitar per fer una altra panoràmica des d’aquesta perspectiva:

Panoràmica de la carena i el llac de Lliterola feta des de baix.

Panoràmica de la carena i el llac de Lliterola feta des de baix.

Un cop arribat a baix tenia dues opcions: tornar a pujar al Portal de Remunye i desfer el camí que havia fet al matí o baixar per la vall del Lliterola, opció que em temptava des del començament. Tenint en compte que la méteo no m’era gaire favorable, vaig pensar que sempre seria millor baixar per Lliterola i arribar abans a la carretera, el problema és que no coneixia el camí. Tot i això, com que hi havia petjades de grampons recents, vaig decidir-me finalment per la vall de Lliterola, la veritat és que no me’n penedisc perquè també és una vall ben guapa, com la de Remunye. El primer que vaig veure per aquesta vall és el Perdigueret:

Perdigueret vist de baixada per la vall de Lliterola.

Perdigueret vist de baixada per la vall de Lliterola.

Això sí, el primer que em vaig trobar és una altra pala de neu amb força pendent, aquesta diria que sí que era de 45º, però les petjades anaven pel mig, així que m’hi vaig llançar i la vaig baixar. A baix de tot, a l’alçada del «ibonet» de Lliterola em vaig trobar amb quatre excursionistes aragonesos que són els que havien estat deixant les petjades que jo havia seguit (de fet són les que també havia seguit al matí, ja que havien fet el mateix recorregut que jo però pujant al Perdiguero). Vam xerrar una mica i vaig aprofitar per fer una bona parada, treure’m l’impermeable i els grampons i guardar el piolet… i dinar!

Ibonet de Lliterola, encaixat al costat del Perdigueret.

Ibonet de Lliterola, encaixat al costat del Perdigueret.

A partir d’aquest moment ja no tornaria a xafar neu, tot el camí el vaig fer seguint el camí sense cap pendent important, però de pressa perquè el temps no estava gens clar, de fet em va ploure en diversos moments però poca cosa, jo anava fent camí… pel que poguera ser 😉

Les vistes també són magnífiques en aquesta vall, com es pot comprovar a les fotos:

Una de les vistes que hi ha a la vall de Lliterola.

Una de les vistes que hi ha a la vall de Lliterola.

Tot i que no podia recrear-me gaire, perquè el temps estava complicant-se per moments, com pot veure’s en aquesta imatge de les Maladetes:

Vista de les Maladetes des de la vall de Lliterola amb temps amenaçador.

Vista de les Maladetes des de la vall de Lliterola amb temps amenaçador.

Al cap d’una estona, va començar a ploure ja sense parar, i al cap de no res va començar a pedregar, per sort ja era gairebé a la carretera (em va agafar al bosquet) i vaig decidir arribar a baix el més aviat possible. En ser a la carretera vaig posar-me una altra vegada l’impermeable (i posar la funda a la motxilla) i començar a pujar per la carretera fins el cotxe. Per sort només posar-me a caminar el primer cotxe que va baixar es va aturar i va oferir-se a portar-m’hi; gràcies a aquesta família anònima d’aragonesos no em vaig mullar gaire, perquè pel sol fet de passar del seu cotxe al meu vaig acabar tot xopat 😦

Una vegada arribar al cotxe vaig obrir el maleter i vaig passar als seients del darrere la roba de recanvi que portava i em vaig asseure una estona mirant la que estava caient i refent-me una mica… aquest cop no vaig fer estiraments 😦

Passada una estoneta em vaig canviar de roba i vaig aturar la gravació del track (el que passa és que no sé si amb les presses o què no ho vaig fer bé o què però he estat incapaç de trobar el track; així que us deixo una captura de la pantalla del mòbil on es veu el recorregut que vaig fer però sense dades que poder compartir 😦

Captura de pantalla del mòbil mostrant el recorregut que vaig fer (la línia recta que ressegueix la carretera és el tros que vaig fer en cotxe).

Captura de pantalla del mòbil mostrant el recorregut que vaig fer (la línia recta que ressegueix la carretera és el tros que vaig fer en cotxe).

El Turbó (2492 m) des de la Múria

Finalment el passat diumenge 30 de juny  vam fer el Turbó, gràcies a la proposta que va fer la Lluïsa. És un dels cims emblemàtics de les terres de Ponent, ja que és visible des de les carreteres que habitualment emprem per pujar als Pirineus, i feia molt de temps que tenia ganes de pujar-hi; de fet, fa gairebé dos anys que ho vam intentar i no ho vam aconseguir 😦

El Turbó vist des de Campo  (el passat 2 de juny).

El Turbó vist des de Campo (el passat 2 de juny).

Aquesta vegada, en canvi, sí que vam fer cim… i vam ser una bona colla! La veritat és que ens va costar entre 3:30 i 4 hores de pujar, però va pagar la pena, perquè el dia va ser magnífic, amb molt bona visibilitat, la qual cosa ens va permetre tenir unes vistes espectaculars dels cims i massissos més emblemàtics dels Pirineus com pot apreciar-se a les fotos que vam fer. Quan gairebé ja arribàvem al coll que dóna pas a la vall de St. Adrià, vam veure unes flors de neu, va ser l’únic ramet que vam veure, però només per això ja pagava la pena l’esforç fet:

Flor de neu (Leontopodium alpinum) que vam trobar pel camí.

Flor de neu (Leontopodium alpinum) que vam trobar pel camí.

A més, vam poder fer algunes panoràmiques que van quedar la mar de bé, com aquesta des del cim, que permet veure uns quants tresmils, entre els quals els més alts d’aquesta zona, com els que conformen el que  algú ha anomenat ruta dels tres pics (Pocets, Perdiguero i Aneto).

Panoràmica des del cim. S'abasta un bon grapat de tresmils, d'esquerra a dreta, els Eristes, Posets, Perdiguero, Maladetes i Aneto, i massís dels Bessiberris, entre molts altres.

Panoràmica des del cim. S’abasta un bon grapat de tresmils, d’esquerra a dreta, els Eristes, Pocets, Perdiguero, Maladetes i Aneto, i massís dels Bessiberris, entre molts altres.

Després de gaudir de les vistes del cim, vam fer la baixada fins el coll de Porroduno (on es va quedar un grupet de 4-5 persones) i després vam fer el Turbonet, que al costat del Turbó queda una mica marginat però que també mereix ser visitat, si més no per poder copsar la grandiositat del castell del Turbó, que no s’acaba de copsar des d’altres llocs.

Turbonet vist des del Turbó, amb uns quants tresmils al fons.

Turbonet vist des del Turbó, amb uns quants tresmils al fons, i l’Aneto just al darrere.

Al cap de no res ja vam emprendre la baixada, però ara la vam fer directament cap a la Selvapllana per la canaleta del Cornillo, una baixada ben divertida per una canal empinadeta que ens feia desgrimpar en algun punt. Quan vam arribar als cotxes al cap d’unes 7 hores i mitja, ens vam poder refrescar amb l’aigua de la font i la del rierol… i després vam anar a un bar de Castilló de Sos per acabar de refrescar-nos amb una bona cerveseta 🙂

Per cert, si voleu el track de l’excursió el podeu descarregar d’ací; tot i que, com ja m’ha passat alguna vegada, al començament no em troba el satèŀlit i falta el primer tros (per sort, com diu al comentari, el vam poder obtenir l’altra vegada que vam intentar fer aquest impressionant cim).

Muntanya per Tuixent

Som a 29 de gener i és el segon apunt que escric al bloc del llit estant en el que portem de curs. Torne a estar de baixa; al novembre va ser una gastritis i ara una conjuntivitis que espere que no se’m complique amb l’herpes com ja m’ha passat alguna vegada (m’he fet una foto aquest matí però no la posaré perquè és un pèl gore) 😦

Aquest apunt l’escric amb una tauleta que m’han deixat prestada, i la veritat és que per escriure estirat al llit és bastant còmoda perquè no pesa però només puc escriure amb una mà i sense fer servir tots els dits, la qual cosa alenteix el procés. En qualsevol cas, és gràcies a la baixa que tinc una estona per escriure.

Tornant a l’apunt he de dir que el cap de setmana hem estat la MariaJo i jo sols per Tuixent, dissabte fent raquetes (podeu veure el track aquí) i diumenge fent esquí de fons. Diumenge van pujar el Quique i la Magda (amb qui havíem quedat) i també el Joan Ramon, que va marxar escopetejat… i també em vaig trobar amb l’Àlex i l’Alba que venien des de Solsona amb uns amics (sembla que hages de marxar lluny per trobar gent coneguda)… Doncs bé, com deia, vam passar el cap de setmana per Tuixent, entre les pistes de fons i els voltants, allotjats al refugi Coll de Port (el menjar és una passada!).

Pujant per dins del bosc.

Pujant per dins del bosc.

Pel que fa a l’excursió amb raquetes va ser una passada, ja que dóna la volta a l’estació però per dins del bosc, creuant les pistes molt de tant en tant, i potser perquè era dissabte no ens vam trobar gairebé a ningú, de fet, com deia la MariaJo, si ens callàvem no se sentia res… bé sí, el silenci 😉 A més, el recorregut no només era bonic per anar per dins del bosc, a més quan eixíem del bosc i el paisatge s’obria les vistes eren espectaculars, tant del Pedraforca com de la Tossa Pelada com també del Cadí i més enllà es veia tant el Turbó com un tros dels Pirineus.

El Pedraforca vist des del punt més alt del recorregut.

El Pedraforca vist des del punt més alt del recorregut.

Vista del Cadí.

Vista del Cadí.

El Turbó a la llunyania.

El Turbó a la llunyania.

Vam estar seguint una ruta que tenen marcada a les pistes, però la gent només havia trepitjat la primera part, fins el punt més alt, i per pujar la Tossa Pelada (nosaltres havíem sortit de Lleida a les 10:15 i no podíem pujar-hi, érem a la part més alta de l’estació a hora de dinar, com vam fer)… la segona part de la volta la vam fer seguint les marques però per neu verge! És cert que t’enfonses més però la sensació de llibertat i de comunió amb la natura és més gran.

La MariaJo trepitjant neu verge.

La MariaJo trepitjant neu verge.

A la baixada el circuit surt fora de les pistes i fa una cruïlla, a l’esquerra se’n va cap al refugi de Sangonelles; vam intentar anar-hi però se’ns feia tard i vam girar cua.

La MariaJo baixant per un dels barrancs ple de neu.

La MariaJo baixant per un dels barrancs ple de neu.

Vam passar per algun barranc molt bonic però ja feia hores que caminàvem,l’última estona enfonsant-nos més del compte i ja teníem ganes d’arribar… ens vam alegrar molt en veure el refugi de l’Arp que és al costat de l’estació.

Per fi veiem el refugi de l'Arp.

Per fi veiem el refugi de l’Arp.

A partir d’ací ja ho estic escrivint amb dues mans i deu dits, a l’ordinador. He aprofitat per inserir-hi fotos i justificar el text (l’editor de WordPress per Android no ho permet… o no he sabut veure-ho).

Anava dient que havíem arribat a l’estació i vam anar fins al cotxe. En aquest moment va ser quan per primera vegada vaig notar una xicoteta molèstia a l’ull (diumenge a la tarda seria ja un ull ben unflat). Ens vam treure les raquetes i les botes i vam anar cap a Coll de Port. Ens hi vam presentar, ens va donar habitació, ens vam dutxar (va renovar-nos) i vam baixar a la cafeteria-sala. Ens vam trobar als del refugi dinant (eren les 18:00 però quan vam arribar encara hi havia gent dinant); val a dir que darrerament es dediquen més al restaurant que al refugi, tot i que per 36 € mitja pensió sopes i esmorzes de meravella!

L’endemà no vam poder esmorzar fins les 9:00 (una mica tard pel nostre gust, ja que no vam poder arribar a pistes fins les 10:00) i vam anar cap a pistes. Ens vam posar els esquís i vam començar a pujar cap a dalt de l’estació, pujant els diferents «pisos» fins arribar a dalt de tot, al mateix punt on vam estar el dia abans amb raquetes. Vam baixar fins l’arbre on hi havia les campanes (ara no hi són) i vam parar una estoneta. Allà ens vam trobar amb un parell que coneixen bé l’estació i ens van parlar de les novetats que han introduït enguany: han eliminat la baixada per la zona de Sangonelles però han ampliat el circuit a la zona alta, de manera que pots fer bucles per allà i «amortitzar» l’esforç de la pujada. La veritat és que aquella zona ha guanyat molt ja que hi ha racons nous pel mig del bosc que són molt bonics. La baixada porta al «pis» del mig (el marcat al plànol de l’estació de color groc) que permet creuar cap a l’altre costat i baixar pel mateix lloc per on s’ha pujat… ja que quan arribem al pis de baix (el blau) podem creuar només fins al mig, al tallafocs… i no estem preparats per baixar-lo esquiant 😉

Ja veieu, volia parlar de tot una mica i he acabat parlant de muntanya… com sempre darrerament. I això que hi ha un munt de temes de què parlar… entre #corruPPteles i #corrupCiU n’hi ha per no parar, per no dir dels embolics del PSC-PSOE i d’altres temes; però ja m’agafa cansat. Un altre dia 😦

Ascensió al Penyagolosa (1813 m)

Espectacular imatge del Penyagolosa des de Vistabella (de la viquipèdia).

Espectacular imatge del Penyagolosa des de Vistabella (extreta de la viquipèdia).

El passat 23 de desembre, mentre els amics del Centre Excursionista de Lleida muntaven el tradicional Pessebre a la Muntanya, vam anar tota la família amb la del meu germà (inclosos Vicky i Dani) a pujar el Penyagolosa… en el que ja s’ha convertit en la nostra excursió muntanyera habitual per aquestes dates.

Part més dura de la pujada, amb el meu germà carragant a Dani (únic tros on no va caminar) i Vicky davant d'ells.

Part més dura de la pujada, amb el meu germà carregant a Dani (únic tros on no va caminar) i Vicky davant d’ells.

Vam sortir de la Vall d’Uixó cap a les 9:00 i vam començar a caminar cap a les 11:00, una mica tard però com que no feia calor (fins que no vam fer la part més dura de la pujada) es va suportar bé.

Tota la família al cim del Penyagolosa.

Tota la família al cim del Penyagolosa.

I les vistes que vam tenir van ser immillorables… si no fos perquè hi havia una mica de boira que anava entrant de la mar cap a la plana.

Vista des del cim de la boira cobrint la Plana i endinsant-se cap a l'interior.

Vista des del cim de la boira cobrint la Plana i endinsant-se cap a l’interior.

Tot i això va ser molt agradable l’excursió, que vam començar seguint el PR-CV 79 que va des de St Joan de Penyagolosa a Llucena, pel coll de la Banyadera, on vam resseguir la ruta «normal» al cim, com podeu veure al track de l’excursió.

Tota la família baixant tranquiŀlament pel tram més pendent.

Tota la família baixant tranquiŀlament pel tram més pendent.

La baixada va ser molt més ràpida, sense comptar la parada per dinar, i la vam fer per la pista que va fins a l’aparcament on havíem deixat els cotxes. En l’últim tram de la baixada, després de l’àrea d’acampada, vam veure l’inici de la ruta que transcorre pel barranc de la Pegunta, que tenim entès que és una zona molt interessant des del punt de vista botànic i paisatgístic, i que queda pendent per una altra vegada.

Pont de desembre a Pineta

Quan ja passa una setmana que vam anar a la Vall de Pineta tinc una estona per posar-me amb aquest apunt sobre el pont passat. Vam sortir de Lleida dijous 6 de desembre i vam tornar diumenge 9, com altres vegades vam estar al refugi de Pineta, aquesta vegada hi havia de guarda el Quique, per nosaltres el més simpàtic dels tres guardes del refu.

Imatge de la paret de Pineta, al fons de la vall (foto presa diumenge quan marxàvem que va sortir un bon dia).

Imatge de la paret de Pineta, al fons de la vall (foto presa diumenge quan marxàvem que va sortir un bon dia).

Dijous vam sortir amb molta tranquiŀlitat de Lleida i arribàvem a Pineta cap al migdia, a hora de dinar, però com que feia bastant fred, cap a les 16 h ja vam anar al refu; ens hi vam instaŀlar i encara vam fer una volteta amb raquetes per la vall… ens va sorprendre molt la quantitat de neu que hi havia (uns 20 cm de gruix), no ens ho esperàvem! La veritat és que fins i tot hi havia marcades les traces de la pista d’esquí de fons!

DSC_0283

Vista de la vall de Pineta des del desviament que va al refugi (foto presa diumenge quan marxàvem).

Ens hi vam estar una estona i cap a les 17:30 ja vam tornar al refu. Ens vam treure les raquetes i les botes i ens vam estar una estona tranquiŀlament a la sala/bar del refu gaudint d’una bona companyia, tant de la gent que s’hi allotjava com del guarda.

L’endemà vam anar a fer raquetes a la Vall de Barrosa, és una vall paraŀlela a la de Pineta però més al nord; de fet és l’última que hi ha abans del túnel que creua els Pirineus, i que connecta Bielsa amb l’occità Aranhoet. Li teníem moltes ganes a Barrosa, havíem intentat fer aquesta vall alguna altra vegada i no vam poder, per la pluja,… aquesta vegada, en canvi, vam poder fer la vall sense cap problema, hi anàvem preparats i només baixar del cotxe ens vam posar les botes i les raquetes i ja des d’allà mateix les vam començar a fer servir.

DSC_0035

L’Ona i la Pau pujant per la pista de Barrosa

Les vistes de la zona de l’hospital de Parzan eren espectaculars:

Vista de l'hospital de Parzan des del camí que va a la vall de Barrosa.

Vista de l’hospital de Parzan des del camí que va a la vall de Barrosa.

Però el més espectacular estava per arribar. Fins aquí encara no havíem entrat a la vall de Pineta. Quan hi vam arribar ens vam trobar una primera part frondosa que es camina per la pista i té unes parets imponents als dos costats, sobre tot al costat nord. Val a dir que en aquest tros només vam creuar-nos amb un gos, i amb un trencalòs que va passar volant molt a prop nostre i ens va mostrar el pit taronja característic… tota la vall va ser per nosaltres quatre tot el dia!

El gos que ens vam creuar... tota la resta per nosaltres soles!

El gos que ens vam creuar… tota la resta per nosaltres soles!

Si la primera part era frondosa, la segona part, més amunt quan ja no hi havia arbres era més imponent encara. A la part més baixa ja hi vam trobar a la paret sud (obaga) algunes cascades glaçades…

DSC_0123

Una de les primeres cascades glaçades que ens vam trobar… al darrere la boira.

… però l’èxtasi va arribar quan vam ser al circ de Barrosa. Llàstima que estava tan emboirat tot l’ambient (de fet al circ nevava), però tot i això les vistes són magnífiques.

Les nenes i jo per la part final del circ, camí del refugi.

Les nenes i jo per la part final del circ, camí del refugi.

Ens trobàvem tan bé que no ens va importar que nevés, i ens vam arribar al nostre últim objectiu, el refugi de Barrrosa, a la part final del circ. Com es pot veure és una cabana de pastors, però ens va servir d’aixopluc per dinar tranquiŀlament.

Finalment, al cap de 3 hores, assolim el nostre objectiu: la cabana de Barrosa.

Finalment, al cap de 3 hores, assolim el nostre objectiu: la cabana de Barrosa.

Des d’allà la vista de la vall és impressionant!

Vista de la vall de Barrosa des de fora del refugi.

Vista de la vall de Barrosa des de fora del refugi.

Ara quedava la tornada al cotxe, que vam fer en unes dues hores. Després vam anar cap al refu (el de Pineta) a descansar tranquiŀlament fins l’hora de sopar. El dia m’atreviria a dir que va ser immillorable, però vam estar unes 5 hores caminant per la neu amb raquetes i vam acabar cansats, així és que ens vam «regalar» unes cerveses al refu i després vam sopar i vam anar a dormir, ja que l’endemà volíem fer una altra excursió… més curta, l’opció va ser la pista de La Larri.

Per cert, també podeu descarregar-vos el track de l’excursió, per si us interessa.

A diferència del dia anterior, aquesta vegada estàvem molt acompanyats de gent. Tant és així que la neu estava molt trepitjada, i no calien les raquetes en absolut… tot i això les portàvem i ens van servir per sortir de la traça quan ens creuàvem amb gent que no en portava.

L’excursió a la Larri per la pista comença a la zona d’acampada (on hi ha el bar de les pistes d’esquí de fons) i per la part final de la vall de Pineta passa per una fageda molt bonica (ara estaven tots els arbres pelats) i comença a pujar per la part sud (obaga), on hi ha una cascada glaçada a tocar de la gent.

Cascada glaçada per la pista de la Larri.

Cascada glaçada per la pista de la Larri.

Després comença a pujar per la paret del fons de la vall cap a la zona nord, és a dir, la pista dóna la volta pel fons de la vall de Pineta mentre puja cap al pla de la Larri (al costat nord de la vall de Pineta, solana). En aquest camí creua el riu Cinca, que baixa per la paret de Pineta des del balcó cap a la vall.

El Cinca en el punt on creua la pista de la Larri.

El Cinca en el punt on creua la pista de la Larri.

Després de passar aquest punt vam seguir la pista però només vam arribar al punt on creua la baixada d’aigua que ve de la Llarri. Ja érem a prop del pla però feia molt vent i a dalt no era agradable d’estar-hi, les nenes estaven cansades i vam decidir fer mitja volta i baixar a dinar al pla de Pineta. La cascada que fa la baixada d’aigua de la Larri és molt bonica:

Salt de l'aigua que baixa de la Larri.

Salt de l’aigua que baixa de la Larri.

Després de dinar vam anar a veure el llogarret d’Espierba que es troba al vessant nord de la vall de Pineta, però ens vam trobar que es tracta d’unes quantes cases aïllades.

Panoràmica de la vall des de la paret del fons, a prop d'on creua el Cinca.

Panoràmica de la vall des de la paret del fons, a prop d’on creua el Cinca.

Diumenge ens vam alçar i després d’esmorzar vam recollir tranquiŀlament i vam decidir fer «turisme» per la vall de Gistau, on no havíem anat mai. Volíem visitar Plan, St Joan de Plan i Gistén, però finalment només vam visitar Gistén; és un poblet molt agradable de passejar, sobretot pels carrerons que té. Està en una solana que suavitza molt les temperatures a l’hivern, tot i que encara es notava pels carrers la neu caiguda els darrers dies. La vista que hi ha de la vall és molt bonica, però el que més em va impressionar va ser la vista de la cara nord del Cotiella.

Cim del Cotiella des de Gistén.

Cim del Cotiella des de Gistén.

 

 

Després d’això vam pujar al cotxe i vam tornar cap a Lleida, parant a dinar pel camí… i fins la propera!

Pica d’Estats (3143 m)

Ara que vaig a escriure sobre l’excursió d’aquest cap de setmana a la Pica d’Estats, me n’adono que darrerament la majoria d’apunts són de caire excursionista. Suposo que és el tema que més m’inspira hores d’ara 😉

Tant se val, el cas és que aquest cap de setmana he intentat fer la Pica per segona vegada i ho he aconseguit; en l’anterior intent vaig «petar» només començar; i la Pau es va quedar amb moltes ganes de fer-la, de manera que quan el Quique em va parlar que volia fer-la amb unes quantes famílies ens hi vam apuntar ràpid 🙂

La MariaJo i jo fent l’aproximació amb la Pica al fons i l’estany de Sotllo al darrere.

Com a novetat aquesta vegada es va apuntar també el meu germà que feia temps que tenia ganes de fer alguna ascensió a un tresmil, i es van apuntar ell i el seu fill, Àlex; qui va estar tot el cap de setmana en un globus 🙂

Qui es va quedar amb les ganes va ser el petit, Dani, de 3 anys! Es va quedar per baix amb la seua mare i l’Ona, que cada vegada té més clars els seus interessos i passa més de les excursions familiars 😦

Tots els muntanyencs de la família, amb Dani (d’esquena) inclòs.

La veritat és que l’aproximació és moooolt llarga com m’havia comentat molta gent, però no sé si perquè això m’havia condicionat o què, a l’hora de fer-la no m’ho va semblar tant… tot i que ens vam estar gairebé 4 hores per la ruta «normal» fins arribar a l’estany d’Estats, on teníem previst de muntar les tendes.

Acabant de preparar les tendes per passar la nit.

Cap a les 20:30 estàvem sopant i després ens vam posar a dormir ja que teníem previst de començar a caminar a les 6:30 per poder aprofitar les hores de menys calor i fer cim el més aviat possible (després encara hauríem de desmuntar tendes i desfer el camí fins als cotxes). Volíem posar-nos a dins de les tendes aviat perquè el cel estava amenaçador, però no va caure ni gota, i l’endemà ens vam alçar amb un cel ben ras… de fet, només obrir la tenda teníem ben lluent Orió al davant nostre, però com ja començava a clarejar no es podia veure gran cosa; tot i això, un espectacle visual afegit al dels cims més alts de Catalunya.

D’esquerra a dreta el Sotllo, el Pic Verdaguer, la Pica d’Estats i la Punta Gabarró; els tresmils més emblemàtics del massís de la Pica.

L’avantatge de dormir a l’estany d’Estats és que comencem a caminar a prop de la Pica i a 2470 m d’alçada, de manera que només hem de vèncer un desnivell de 673 m; l’inconvenient però, és que tot just començar hi ha una tartera amb molt pendent que es fa una mica pesada. La solució és fer-la sense pressa, parant de tant en tant. Sense adonar-te’n al cap de poca estona ja ets a dalt del Port de Sotllo, que separa el pic de Sotllo del Verdaguer.

El grup pujant la tartera en direcció al coll de Sotllo.

Un cop arribats al coll, passem al costat occità i perdem alçada per fer el flanqueig que ens portarà al coll de Riufred, que separa la part de la Pica i el Montcalm. Des del coll de Riufred ens dirigim cap al coll que separa la Pica d’Estats del Pic Verdaguer. Un cop assolit aquest coll ja només ens queda una petita grimpadeta i som al cim més alt de Catalunya, amb unes vistes impressionants.

Descansant una estona després de la tartera. Àlex fa cara d’estar passant fred… feia una mica de vent que augmentava la sensació de fred.

Nosaltres vam fer un bon ritme i a les 9:30 ja érem al cim, de manera que després de les fotos de rigor vam poder baixar de nou al coll i fer el Pic Verdaguer sense cap problema.

Els muntanyencs de la família al sostre de Catalunya.
Com es pot veure feia un dia impressionant!

Al costat de la Pica el Verdaguer sembla poca cosa, i la veritat és que la majoria de la gent no hi puja… nosaltres sí 😉

Les vistes que hi ha des d’allà són impressionants, tant des de la Pica com des del Verdaguer. S’arriba a albirar la Maladeta amb l’Aneto i la resta de tresmils dels Pirineus.

Una bona vista dels Pirineus amb les Maladetes i altres massissos al fons.

Una vista de part del recorregut que hem fet amb els estanys d’Estats primer i de Sotllo en segon terme… i el Monteixo al darrere, gairebé sempre present en aquesta ruta.

Després d’extasiar-nos amb aquestes vistes, vam baixar al coll, vam menjar una mica i vam desfer el camí fins a les tendes, ja que encara les teníem plantades i les havíem de desmuntar. Després havíem de dinar i desfer tot el camí fins al cotxe passant pel refugi de Vallferrera.

Pau i Àlex descansant mentre desmuntàvem les tendes i esperant a dinar.

De tornada vam desfer el mateix camí, és a dir, vam tornar a passar per l’estany de Sotllo primer, pel pla de Sotllo després i vam seguir durant una estona el barranc de Sotllo, amb l’aigua al nostre costat fins que al cap d’una estona vam haver de grimpar una paret petita i ja només ens quedava una estona de camí més o menys pla, des d’on es veia tant els cotxes com un tros del pla de Boet; fins que al cap d’una estona ja començàvem la baixada forta pel bosquet fins al refugi, i després pel pont de la Molinassa fins a l’aparcament.

Vista del pla de Sotllo amb l’aigua que corre tranquiŀla formant meandres.

Vista d’un tros del pla de Boet. Cap a l’esquerra de la imatge s’estén un tros encara més gran.

La veritat és que es tracta d’un tresmil sense cap complicació (tret que hi hagi neu al costat occità i això dificultaria el flanqueig), amb l’únic inconvenient d’haver de fer una aproximació llarga; però potser perquè tothom me n’havia parlat tant de com de llarga era no m’ho va semblar tant… tot i això amb els nens ens va costar unes 4 hores arribar a l’estany d’Estats el dissabte a la tarda; unes 4 hores des de les tendes al cim; 3 hores la tornada del cim a les tendes i unes 4 hores més de les tendes al cotxe, degut segurament al fet d’acumular cert cansament. Amb tot, molt recomanable.

Després de l’«èxit» de l’últim tresmil amb la bateria del mòbil, aquesta vegada no vaig voler arriscar-me i no vaig agafar el track, tot i que podeu trobar-ne un track amb la mateixa ruta ací.