Excursions del 2016

Per acabar d’enllestir el que tenia pendent de publicar d’excursions, falten les de l’any 2016; faré com amb les del 2015, agafar-les dels apunts del wikiloc (també enllaçaré al títol el track):

Excursió al Congost de Montrebei des de Corçà i visita a les passeres de Montfalcó 2016-01-01 09:57

Per tal de començar l’any fent una mica d’exercici hem anat l’1 de gener de 2016 a fer el congost de Montrebei des de Corçà (és la versió llarga del congost) i just abans d’arribar al propi congost ens hem desviat cap a les passeres que han posat per anar a Montfalcó (encara no hi havíem estat mai). L’excursió al congost és molt bonica però al tema de les passeres no li acabem de veure el què, això sí la perspectiva que dóna del congost és diferent a la que estem acostumats i el pas pel pont tibetà que creua la Noguera Ribagorçana és divertit… si no es té vertigen 😉

Marque la ruta amb dificultat moderada no per cap qüestió tècnica (no té cap dificultat ni molt menys) sinó per la durada (que tampoc és res de l’altre món).

Excursió amb raquetes de l’Hospital de Benasc al Forau d’Aigualluts 2016-02-14 10:45

Excursió amb raquetes amb gent de l’insti… contentíssim de la companyia i de les noves coneixences :-*

Un dia fantàstic, tot i que pintava bastant malament per la méteo. L’excursió feia molt temps que tenia ganes de fer-la ja que és un lloc on he anat unes quantes vegades a l’estiu i volia anar-hi amb neu… i és una passada.

La propera podria ser als Uelhs deth Joèu, a veure eixir l’aigua que desapareix pel Forau d’Aigualluts 😉

Excursió al Congost de Montrebei 2016-03-26 11:01

Clàssica caminada pel congost de Montrebei des de Pont de Montanyana… és la 7a o 8a vegada que la faig, però ara tenia l’interès de portar al meu germà i família (i la meua) que volien veure-ho i arribar a les passeres; el problema és que aquest dissabte de setmana santa havíem tingut aquesta idea moltíssima gent, tanta que només vam creuar el pont penjat sense intentar anar a les passeres; a més, feia molta calor, va ser el dia que va canviar el temps (1r cap de setmana de primavera).

Per cert, si no hi heu estat no us ho podeu perdre, l’excursió paga molt la pena.

Ascensió al Cotiella 2016-07-03 07:19

Ascensió al Cotiella des del refugi de Labasar, al costat de la Bassa la Mora, acompanyat d’amigues del CEL… una excursió imprescindible a un pic mític dels Pirineus però que s’ha de guanyar amb molt de suor.

Vam fer la pujada per les agulles de Labasar, molt boniques, i després vam passar per l’Era de les Brúixes saltant el coll del Port. Una zona kàrstica molt àrida amb un sol de «justícia» que ens va portar finalment al coll anomenat «la Colladeta», on fa cap la ruta que puja des del refugi d’Armenya, ja molt a prop del cim (només ens queda la pala final).

El dia era fantàstic i ens va regalar unes vistes espectaculars, a més de tot el Pirineu, podíem veure el Moncayo i també el Pedraforca… una passada!

La baixada va ser llarga, de fet ens va costar tant pujar com baixar, perquè després d’arribar, baixant, a l’era de les Brúixes havíem de pujar el coll de Port; i a les 14:00 amb el sol que feia es va fer especialment pesat. Després ens quedava el flanqueig per baixar a la zona on coincideixen la ruta de pujada amb la de baixada, que vam fer per la vall de Ribereta… un pedregam impressionant que no ens va deixar en tot el camí i que ens tenia preparada una sorpresa d’última hora: la baixada final a la Bassa la Mora (Ibon de Plan) és per una canal després de la qual hi ha una tartera interminable de pedra molt desigual que es fa molt pesada de baixar…. l’única esperança és la visió de la Bassa la Mora i el bany que ens hi esperava… una delícia!

En resum, cim impressionant, i imprescindible, que s’ha de guanyar (a muntanya no regalen res) i que, si el dia acompanya com en el nostre cas, permet unes vistes inigualables… això sí, s’ha de fer una bona provisió d’aigua perquè no n’hi ha en tot el recorregut.

Marque la ruta com a difícil per la duresa del pedregam… ens va costar tant la pujada com la baixada, però no té absolutament cap dificultat tècnica.

Ascensió a la Tuca de la Collada (Pic Inferior de la Paül), des d’Estós. 2016-08-03 06:39

Primer tresmil de la temporada (esperem que no siga l’últim), fet en companyia del meu germà. Per a fer-lo cal eixir del refugi d’Estós seguint les indicacions que van al Posets, que és el que volíem fer però ja ens van dir al refugi que la via que volíem fer (sense grampons i evitant l’aresta) era molt llarga. De fet en arribar al coll de la Paül ja vam veure que se’ns faria tard i per això vam decidir pujar aquest tresmil com a compensació. Si us veieu amb cor, podeu intentar des d’ací fer la carena de Bardamina, nosaltres només vam fer aquest pic i vam tornar perquè estàvem els dos mig lesionats.

El marque com a moderat pel temps necessari, però no té absolutament cap dificultat tècnica.

No heu de fer cas del primer tram del track perquè el satèl·lit va tardar a localitzar-me (només cal seguir les indicacions de Posets que hi ha només eixir del refu en direcció a Viadós seguint el GR11).

Excursió als Estanys de Gerber i més enllà 2016-09-03 10:16

Dins de les activitats de la 3a acampada social del Centre Excursionista de Lleida aquest cap de setmana hem gaudit d’una excursió clàssica pels Pirineus pallaresos… fent frontera ja amb l’Aran: l’excursió a l’estany de Gerber; una excursió que el grup de famílies del CEL ja ha fet en alguna ocasió però on no havíem pogut anar encara.

L’excursió és curteta però molt agraïda, i en família resulta un gran encert ja que la canalla pot gaudir molt amb els llacs. Nosaltres vam arribar a l’estany Gerber i vam anar una mica més enllà, passant la cascada (que no portava aigua) i arribant a un altre estany.

Vam intentar arribar-nos al refugi Mataró (lliure) però estava més lluny del que pensàvem.

100% recomanable.

Pujada al Port de Salau 2016-09-04 09:26

Dins de les activitats de la 3a acampada social del Centre Excursionista de Lleida hi havia la trobada transfronterera de camins (de fet vam canviar la ubicació de l’acampada per a fer-la coincidir amb la trobada.

La Pujada al Port de Salau la teníem pendent i pensava fer-la en alguna trobada catalano-occitana, però ha resultat que l’he feta abans, com a activitat excursionista.

Val a dir que la pujada s’ha fet pesada (feia molta calor) però les vistes a dalt del port són fantàstiques.

Molt recomanable.

Ascensió col·lectiva del Centre Excursionista de Lleida a l’Aragüells (3037 m) per a celebrar l’últim 3000 de l’Aleix Barberà. Vam fer nit a la Cabana de Pescadors on ens vam trobar una vintena de persones i ja vam fer una primera celebració sopant i compartint un rom cremat. L’endemà ben d’hora vam començar a pujar i vam fer aquest clàssic cim amb unes fantàstiques vistes de la Maladeta, especialment de l’Aneto.

És un dels 3000 considerats fàcil, de fet hi va haver 3 persones que van fer el seu primer 3000, tot i que s’ha de ser sempre prudent quan es fa muntanya.

Marque la ruta com a moderada perquè tot i ser “fàcil” és un 3000 i sempre s’ha de vigilar.

Excursions del 2015

Després de molts dies per fi torne a escriure alguna cosa de muntanya… i ja era hora perquè tenia pendents totes les excursions des de fa dos anys; així és que recuperaré els apunts de wikiloc i els enganxaré directament (els títols estan enllaçats a la pàgina corresponent del wikiloc):

Excursió amb raquetes al Cuyalaret 2015-03-08 10:48

Sortida «matinal» amb raquetes i esquí de muntanya organitzada pel Centre Excursionista de Lleida que ha estat molt bé perquè el dia ha estat fantàstic.

La neu estava un pèl dura i de vegades ondulada, cosa que als dels esquís els ha molestat però a naltros no gaire, la veritat és que hem pogut gaudir d’un dia fantàstic en aquell racó tan emblemàtic del Béarn amb l’omnipresent Midi d’Ossau.

Molt agraït a la vocal i a la resta de companys que ens han acompanyat en aquesta jornada.

Com altres vegades em passa, al començament no ha sortit bé i no m’ha localitzat però després el camí és bo.

Excursió amb raquetes a Aransa-Estanys de la Pera-Port de Perafita 2015-03-14 10:40

Sortida de raquetes organitzada per la comissió Piolet del Torre Vicens (aka Albert Rodríguez) i que al final només va comptar amb el «vocal», el Josep Maria Sala i jo mateix.

Es tracta d’una excursió amb raquetes senzilleta molt apta per iniciació fins al refugi dels Estanys de la Pera, on vam arribar tranquiŀlament a hora de dinar. Després el Josep Maria va marxar i quan va deixar de nevar l’Albert i jo vam intentar arribar-nos al Pic de Perafita però la ventisca ens va fer desistir quan vam patir-la intensament des del collet de St Vicens fins el Port de Perafita… quan ja teníem a tocar el cim 🙁

L’he marcada com a fàcil però fins al refu és molt fàcil.

Excursió a les Agulles de Sta Àgueda 2015-04-04 09:02

Les agulles de Sta Àgueda són una formació rocallosa de rodeno que s’alça al costat del Bartolo, entre Benicàssim i Orpesa (a l’altre costat limita amb Cabanes). Són estrats inclinats que criden molt l’atenció quan passes pel costat i que amb el meu germà teníem pendent de fer des dels Nadals passats i que finalment hem fet a Setmana Santa.

Al final vam anar el meu germà i Àlex, MariaJo, Pau i jo. Vam triar fer la volta a les agulles en sentit antihorari perquè vam guiar-nos pel track de goterris però enlloc de seguir-lo fins el final (després de les Agulles pugen al Bartolo), quan vam baixar de les agulles i vam creuar-nos amb el PR el vam seguir cap als cotxes… en total vam estar unes 5 hores caminant!

No vam pujar als punts més característics perquè no ens vam aclarir a pujar al Trampolí i quan vam arribar a l’Agullot ja anàvem una miqueta cansats i vam decidir tirar cap a baix. En qualsevol cas l’excursió és molt divertida i és molt probable que un altre dia tornem a fer les agulles que tenim pendents.

Marque la dificultat tècnica de l’excursió com a moderada perquè tota l’estona s’ha d’anar grimpant i desgrimpant, amb algun passet un pèl complicat perquè t’has de deixar caure, però no és res que no es puga fer amb una miqueta de ganes 😉

Caminada Congost de Montrebei 2015-04-26 09:34

Caminada reivindicativa al congost de Mont-rebei contra la construcció d’una presa per part d’Endesa i per la declaració de Parc Natural tot el massís del Montsec.

És una caminada tranquiŀla i senzilleta que hem fet en 3 hores sense cap problema

2a Caminada dels Mocadors per la vall de la Terreta 2015-05-02 08:26

Dissabte 2 de maig de 2015 es va celebrar la segona edició de la Caminada dels Mocadors en un ambient molt festiu (com l’any passat) i amb una inscripció més que notable (es va passar de 100 persones de bon tros, sembla que en els moments de màxima participació vorejàvem els 150).

Per variar enguany l’organització ens va fer fer la volta en sentit horari, és a dir, a l’inrevés de la primera edició, i potser és millor… tot i que, és possible que només siga una sensació, ja que enguany no feia la solana de l’any passat.

En qualsevol cas és una caminada molt recomanable que té lloc en un ambient festiu de molta companyonia que convida a reincidir 😉

La caminada és fàcil però cal tenir en compte que són més de 30 km!

Ascensió al Mulleres 2015-05-31 06:30

Ascensió al Mulleres emmarcada en el «projecte» de cims comarcals que ha endegat el Centre Excursionista de Lleida aquest any i que aquest mes ens ha portat al cim de la Vall d’Aran.

Aquest cim té diversos accessos però vam triar l’accés des de la Besurta per la vall de l’Escaleta perquè en aquesta època de l’any es podria fer com a excursionisme fent servir grampons i piolet. De fet ens vam posar els grampons de pujada durant més de la meitat del trajecte i ens els vam traure poc abans del cim quan vam arribar als blocs de granit que hi ha a la zona més alta; de baixada no els vam emprar perquè la neu estava tova.

Va ser una excursió molt agradable amb molt bona companyia però que em va resultar especialment pesada per ser la primera de l’any.

La marco com a moderada per la distància però no presenta cap dificultat tècnica.

Ascensió a l’Aragüells 2015-06-20 06:41

Segon 3000 de la temporada, un de fàcil… teòricament; perquè hem acabat fins el monyo de les pedres que ens hem trobat pel camí, tant a la pujada com a la baixada.

El dia ha eixit fantàstic, i això que quan vam arribar al pla de Senarta hi havia uns núvols per la zona de l’Hospital de Benasc que ens feien pensar en el pitjor; a més, durant la nit va fer molt vent però per sort a partir de les 4:30 o així ha deixat de bufar i ens ha permès gaudir d’un dia magnífic de muntanya, amb unes vistes immillorables de totes les muntanyes dels voltants (Maladetes, Vallibierna, Posets, Perdiguero,…).

La idea inicial era fer l’Aragüells i l’Agulla Juncadella però com que hem fet un pèl tard i volíem baixar a dinar a Benasc hem «sacrificat» l’agulla Juncadella i l’hem deixada per un altre dia 😉

La part final des del coll fins al cim ha estat molt divertida ja que són gairebé 100 metres de desnivell amb grimpades contínues.

El qualifique com a fàcil (tot i que a la muntanya no regalen res) perquè no presenta cap dificultat tècnica.

Ascensió al Cilindre de Marboré 2015-07-02 09:48

El passat 2 de juliol vaig acompanyar al Xavi (i a la Magda) a fer uns quants 3000 per la zona del Perdut que li falten per acabar la llista del CEL (hores d’ara només li queden els Frondielles), i vaig fer amb ell el Cilindre i res més ja que em vaig sentir unes molèsties que em van impedir acompanyar-lo més. Ell sí que va fer els 5 que tenia pendents a la zona.

Pel que fa al Cilindre és bastant senzill però té una trepada amb un passet complicat una vegada s’arriba a la zona de dalt de la tartera que puja del llac Gelat. Més endavant n’hi ha una altra però no és tan complicada. Patíem per baixar-la però ens va resultar més senzilla del que pensàvem. Una vegada superat l’entrebanc s’arriba al cim amb unes vistes privilegiades del Perdut, i de la vall de Marboré amb el seu llac Gelat, la bretxa de Tucaroia, la vall de Pineta, la cara nord del Perdut (amb la glacera), el Vinhamala, la vall d’Ordesa… una passada!

La marque com a moderada, tot i que hi ha un pas complicat.

Excursió a l’Ibon d’Atxerito 2015-08-04 11:07

Pujada clàssica a l’ibon d’Atxerito des de Guarrinza que vam fer amb l’Ona i la família del meu germà, com a entrenament per fer l’endemà la pujada a l’Anie-Auñamendi.

La veritat és que és una pujada senzilla però vam començar a pujar a les 11:00 i vam agafar tota la calor. Érem al llac a les 13:00 però l’últim tros es va fer un pèl llarg… és clar que cal començar a caminar més aviat.

Paga la pena pujar-hi perquè el llac està envoltat de muntanyes escarpades que li afegeixen un encant meravellós.

Ascensió a l’Anie-Auñamendi 2015-08-05 07:23

Pujada clàssica a aquesta mítica muntanya basca des de la Pierre St Martin. Es passa per la falda de l’Arlas, que és un cim molt bonic que ja vam pujar fa anys amb el grup de famílies del Centre Excursionista de Lleida.

La primera part de l’excursió és molt agradable ja que transcorre per prats però passat un temps entrem de ple al karst de Larra que és aquesta zona divisòria entre Navarra i el Béarn occità; de fet el paratge s’anomena Larra-Belagoa. Aquesta segona part, tot i ser més abrupta té el seu encant ja que transcorre pel karst i sovint hem de colar-nos entre esquerdes de la roca, o bé caminar-hi per damunt saltant d’unes roques a unes altres, per arribar finalment a la falda de l’Anie on ens espera una pujada d’uns 45º que es fa per la part del darrere (segons ens hi atansem) fent ziga-zagues per assolir finalment el cim.

Les vistes des d’allà són impagables, distingint-se clarament el Midi d’Ossau.

L’he marcada de dificultat moderada perquè hi ha alguna grimpadeta i és un desnivell que comença a ser notable, tot i que si esteu avesats a fer muntanya no té cap complicació.

Irati gairebé no necessita cap presentació. De rutes se’n podem fer moltíssimes, nosaltres vam triar la volta a l’embassament d’Irabia des de l’ermita de la mare de Déu de les Neus… una volta enorme que vam acabar fent tot el grup, tot i que al final es fa pesadet per la distància. No té cap dificultat, només és llargueta.

Aquesta ruta m’atreviria a dir que s’ha de repetir cada estació de l’any perquè aquest estiu la fageda estava esplèndida, però segur que una visita a la tardor ens deixa bocabadats… cal anar-hi!

Ascensió a l’Aneto (pujada per Renclusa, baixada per Aigualluts) 2015-08-15 17:07

Ascensió clàssica a l’Aneto fent nit a la Renclusa per pujar pel Portilló Superior i baixar per Aigualluts passant pel llac del Salterillo. Com aquest track se’n poden trobar molts més, només volia contribuir-hi dient la meua.

A la pujada s’ha d’anar amb compte de no resseguir els punts rojos perquè porten per la carena dels Portillons i fan perdre temps i energies innecessàriament, cal anar a prop de la paret dels Portillons sense pujar-hi; a partir d’un moment es pot fer a prop de la paret fins al pluviòmetre o més al mig (com va aquest track) i trencant a l’esquerra.

La baixada la vam fer cap al llac del Salterillo i d’ací seguint el camí que porta cap al pla d’Aigualluts (la primera part és comuna al camí que va a la Renclusa fins que trobem les marques del GR que ve de la Vall d’Aran passant per Aigualluts)… el problema és que ens deixa a la part més baixa del pla d’Aigualluts i el pas és a la part final, per la qual cosa vam haver de creuar l’aigua, que també va ser un detall que van agrair els nostres peus.

Marque la ruta com a difícil per la durada; la veritat és que no hi ha cap dificultat tècnica remarcable, tret d’alguna grimpada i desgrimpada… i òbviament el temut Pas de Mahoma que té un passet un pèl complicadet però pel fet de ser exposat i amb molt de pati, probablement es podria passar d’una altra manera sense que fos tan difícil.

Ascensió al Posets 2015-08-29 15:25

Ascensió al Posets per la Ruta Real des del refugi Àngel Orús. Aproximació al refu dissabte 29 d’agost des de l’aparcament d’Espigantosa i atac al cim diumenge 30. És una de les vies clàssiques d’accés al Posets, diuen que la més fàcil i ràpida, no ho sé perquè només he pujat aquesta vegada però sí que va ser una ascensió ràpida… i fàcil. Això sí estàvem molt ben acompanyats i «guiats».

La ruta no presenta cap problema en aquesta època de l’any ja que a la Canal Fonda que és el pas compromès amb neu només quedava alguna congesta fàcilment evitable. Vam fer la pujada xino-xano i sense adonar-nos-en en 3 hores i 20 minuts vam fer cim des del refu. A la baixada les més agosarades van fer la Dent de Llardana que des del coll es presenta imponent.

Marque la ruta de dificultat moderada perquè encara que tècnicament no tinga cap problema cal tenir present que és una ruta d’alta muntanya.

Excursió per la Vall de Salenques 2015-10-25 10:51

Breu passejada per la vall de Salenques aprofitant els últims dies d’enguany per poder veure un paisatge de tardor.

Caminada feta amb companyes-amigues de feina en un bon dia de companyonia… per repetir 😉

Excursió pel Bosc de Gamueta (Zuriza-Linza) 2015-11-01 08:45

Excursió circular pel bosc de Gamueta seguint les marques verdes i grogues que ixen del refugi de Linza… es pot veure al track que el satèl·lit va tardar una estoneta a trobar-me, però no té pèrdua. L’eixida és des de l’extrem nord est de l’aparcament al davant del refugi, seguint les marques i el senyal que hi ha al pal indicador. La part més pesada és al començament, fins assolir l’imponent pas de cavall que hi ha al davant mateix del refu.

La llàstima és que no vam poder fer l’excursió 15 dies abans que ens hauríem trobat la fageda pletòrica… tot i això és un bosc tan bonic que fins i tot amb les fulles al terra és imponent.

Per repetir un altre any al moment adequat… malgrat les més de 3 hores de cotxe que tenim des de Lleida.

Pujada a Pipa 2015-12-26 09:01

Pujada a Pipa el segon dia de Nadal que ha anat molt bé per a eliminar unes quantes toxines d’aquests dies i per a retrobar-me amb uns quants amics i familiars que feia dies que no veia. És una excursioneta molt senzilla que es fa en unes 3 horetes i que permet unes vistes de part de la Plana i del Camp de Morvedre espectaculars. En aquesta ocasió hem baixat per les «cordes», uns passamans que hi ha instal·lats en una zona amb més pendent però que pot salvar-se sense cap problema.

Excursió a la Cova de St Vicent i a l’Arquet de Fondeguilla 2015-12-28 09:35

Excursió facileta que hem fet amb els meus germans i fills des de l’aparcament de St Josep en unes 3 hores, aproximadament.

El camí és facilíssim però molt bonic, ja que la pujada a l’Arquet voreja el barranc tota l’estona i passa per racons molt verds… totalment recomanable.

Camí de muntanya 2014

Diumenge 16 de novembre el Centre Excursionista de Lleida va celebrar la 20a edició del camí de muntanya. Tradicionalment aquesta jornada servia per a recuperar algun camí (o un tros) de les comarques de Ponent que s’havia perdut; però enguany s’ha fet una variant d’aquest concepte. El que s’ha fet és una coŀlaboració amb Ipcena i s’ha fet un cap de setmana de germanor on els del CEL hem acompanyat als companys d’Ipcena a veure dos camins que han recuperat per la cara nord del Montsec en diferents camps de treball.

Vull agrair molt l’acollida que ens han ofert els companys i amics d’Ipcena, especialment el Joan Vàzquez que ens ha acollit al seu aixopluc del Montsec, oferint-nos un arròs amb camagrocs que havia collit el mateix dia… boníssim!

Aixopluc del Joan Vàzquez a prop de Moror que ens va servir d'hotelet ;)

Aixopluc del Joan Vàzquez a prop de Moror que ens va servir d’hotelet (la iŀluminació podria ser millor) 😉

Alguns ens vam trobar a l’hotelet dissabte al vespre per compartir un cap de setmana entranyable, on vam compartir l’estada amb riures i un bon àpat… acompanyat després amb moniatos, moscatell… i la música que ens va oferir el Roger amb la seua guitarra. Vam anar a dormir d’hora i l’endemà ens vam llevar ben d’hora… perquè havíem quedat de començar a caminar a les 8:00, i vam esperar que arribessin més companys que venien de Lleida. Vam acomiadar llavors al Roger perquè havia quedat amb companys per escalar.

Com a prèvia, crec que la banda sonora d’aquest apunt és Zoo, grup que vaig conèixer gràcies a l’Albert i la Raquel.

El camí el vam fer circular amb un desnivell d’una mica més de 1000 m arribant gairebé a Sant Alís i tornant a baixar pel camí recuperat aquest estiu… mentrestant vam haver d’inventar-nos un tros ja que entre el primer tram i el vell camí de la font de la Vesa no hi havia res; el Joan ens va guiar i vam arribar sense problemes a la nostra destinació. Aquesta primera part tenia els trams amb més pendent, després ja no era tan pronunciat.

El grup començant el tros amb més pendent.

El grup començant el tros amb més pendent.

El dia estava ennuvolat i hi ha moltes de les meues fotos que no han quedat gaire bé :(De tant en tant ens reagrupàvem i el Joan ens feia explicacions molt interessants del territori, tant des del punt de vista geològic com botànic… una gran diada ambiental, que ha donat un valor afegit al tradicional camí de muntanya.

El Joan Vàzquez espera el grup per fer una explicació.

El Joan Vàzquez espera el grup per fer una explicació.

A mesura que guanyàvem alçada podíem veure la mar de núvols que cobria la conca de Tremp:

Mar de núvols (boira) cobrint la conca de Tremp.

Mar de núvols (boira) cobrint la conca de Tremp.

I en arribar a dalt de la carena vam poder veure la vall d’Àger més neta, amb una bona vista de l’ermita de Colobor.

Vall d'Àger amb l'ermita de Colobó a baix a l'esquerra.

Vall d’Àger amb l’ermita de Colobó a baix a l’esquerra.

Vam estar una bona estona per la pista que recorre la carena i a prop de Sant Alís vam començar la baixada per retornar al cap d’unes hores al punt de partida.

Vista de la carena del Montsec d'Ares.

Vista de la carena del Montsec d’Ares.

Quan ja havíem baixat molt vam passar per una zona on Ipcena ha aconseguit ajudes per fer una aclarida dels pins amb l’objectiu de regenerar el bosc i ajudar a què predominin les espècies autòctones.

Quan ja érem a prop del punt de partida el Joan Ramon va fer una foto de grup que m’ha deixat compartir ací.

Foto de grup feta pel Joan Ramon Segura (gràcies per deixar-me compartir-la).

Foto de grup feta pel Joan Ramon Segura (gràcies per deixar-me compartir-la).

També podeu veure les fotos de la Gemma Esteve, fetes com les del Joan Ramon amb càmera de fotos… millors que les meues.

Per si us interessa podeu veure i descarregar-vos el track ací; com podeu comprovar, amb una petita errada al començament… fins la propera 😉

Robinhera (3005 m)… a la tercera la vençuda

Com diu la dita: a la tercera va la vençuda, i pel que fa a la meua relació amb el Robinhera així ha estat: després de dos intents frustrats (el primer el 8 de juny després d’una nit sense dormir gaire i el segon el dia 8 de juliol, amb l’Albert que ja vaig comentar al blog) aquesta vegada hem aconseguit fer cim… i sembla que no he estat l’únic que ha necessitat tres intents per aconseguir-ho, la Gemma que és qui em va proposar d’anar-hi també ha necessitat tres intents.

La cosa va anar de la següent manera, dimarts em va trucar la Gemma Esteve per dir-me que el seu cosí Jordi Pons li havia proposat de fer el Robinhera abans de la festa per celebrar que ha fet tots els tresmils dels Pirineus (!!!!). Li vaig explicar que tenia pendent de tornar-hi amb l’Albert Rodríguez i vam quedar tots quatre per anar-hi.

Sortíem de Lleida dissabte 30 d’agost a les 18:00, amb la por que la méteo ens espatllés l’excursió perquè la previsió no era dolenta però empitjorava a mida que passava el temps. Vam quedar de fer un bivac al costat del cotxe a la Plana de Pietramula i que la Gemma agafava una tenda per si plovia. A Lleida feia bo però estava una mica ennuvolat, i vam estar així tot el camí fins que vam arribar gairebé a Bielsa que va començar a ploure, això ens va fer replantejar-nos què fèiem, però en arribar a Parzan ja no plovia i vam decidir pujar cap a la Plana de Pietramula. Pel camí a estones ens plovia i a estones no; i en arribar a l’aparcament que hi ha a l’esplanada de la Borda Brunet vam decidir parar i mirar a veure què tal estava la borda per passar-hi la nit. Vam baixar, es podia obrir i vam veure que estava bastant bé, així que vam decidir que passaríem la nit a la borda… en companyia d’alguns ratolins tal com va pronosticar la Gemma.

 

 

Aquest és l'hotelet on vam passar la nit... molt millor que arriscar-nos a que ens ploguera.

Aquest és l’hotelet on vam passar la nit… molt millor que arriscar-nos a que ens ploguera.

Vam quedar de llevar-nos a les 6:00 per poder començar a caminar a les 7:00, la qual cosa ha estat un gran encert ja que ens ha permés fer la pujada sense que ens toque el Sol fins que ja érem a uns 2700 m, al mig de la Pala Robinhera (un malson de pala pel desnivell que assoleix: 400 m).

 

 

Camí de pujda amb la pala Robinhera al fons.

Camí de pujda amb la pala Robinhera al fons.

Val a dir que és un tresmil senzill i ràpid de fer, però a costa de guanyar alçada ràpidament… és a dir, molt pendent 😦

A mesura que guanyem alçada apareix a l’oest primer els contraforts de la vall de Pineta, i poc després alguns dels cims emblemàtics del massís d’Ordesa, com ara les tres Sorors (Punta de las Olas, pic d’Anyisclo o Soum de Ramond i Mont Perdut), el Dit del Perdut i el Cilindre de Marboré… al davant dels quals s’hi veuen els Boudrimonts (Rabadà i Navarro) i Esparets (gràcies Jordi); i al cap d’una estona (quan ja hem guanyat molta alçada) el Gran Astazu.

Contraforts de la vall de Pineta (és la seua «paret» sud) al fons de la imatge, ja iŀluminats pel Sol.

Contraforts de la vall de Pineta (és la seua «paret» sud) al fons de la imatge, ja iŀluminats pel Sol.

Entre la imatge anterior i la següent hi ha el coll d’Anyisclo. La veritat és que venia molt de gust gaudir d’aquestes vistes… tot i que no eren res comparat amb el que ens esperava després de la pesada pala Robinhera…

Al fons es veuen les tres Sorors (amb els Baudrimonts i el Esparets), el Dit, el Cilindre i més a la dreta el Gran Astazu... quan ja érem a mitja pala Robinhera.

Al fons es veuen les tres Sorors (amb els Baudrimonts i el Esparets), el Dit, el Cilindre i més a la dreta el Gran Astazu… quan ja érem a mitja pala Robinhera.

… però havíem de continuar avançant i guanyant alçada per tal d’assolir la carena i poc a poc fer cim:

Prova fefaent que al tercer intent he fet cim al Robinhera.

Prova fefaent que al tercer intent he fet cim al Robinhera.

Les vistes des d’aquest cim són espectaculars (darrere meu es pot veure a l’esquerra de la foto el mateix que a la foto anterior, i a la dreta es veu clarament el Vinyamala amb la glacera i a l’esquerra d’aquest el Balaitús), només cal veure la mateixa foto d’abans però sense «espontanis»:

Vista del massís del Perdut a l'esquerra i el Vinyamala al fons a la dreta.

Vista del massís del Perdut a l’esquerra i el Vinyamala al fons a la dreta.

I no es pot obviar l’espectacular visió de la Múnia (3133 m) des del cim del Robinhera:

Espectacular visió de la cara sud de la Múnia des del cim del Robinhera.

Espectacular visió de la cara sud de la Múnia des del cim del Robinhera.

Per acabar una panoràmica que agafa des dels contraforts de Pineta fins a la Múnia:

Panoràmica que recull tots els cims esmentats al llarg de l'apunt.

Panoràmica que recull tots els cims esmentats al llarg de l’apunt.

… i no té les muntanyes de la pano anterior però també és molt digna la que recull des de la Múnia fins els contraforts de Pineta:

Panoràmica que abasta des de la Múnia fins els contraforts de Pineta.

Panoràmica que abasta des de la Múnia fins els contraforts de Pineta.

Res més, això ha estat el relat de l’ascensió (per fi) al Robinhera. El trac és ací, i si voleu veure més fotos, i millors, mireu les de la Gemma ací.

El Turbó (2492 m) des de la Múria

Finalment el passat diumenge 30 de juny  vam fer el Turbó, gràcies a la proposta que va fer la Lluïsa. És un dels cims emblemàtics de les terres de Ponent, ja que és visible des de les carreteres que habitualment emprem per pujar als Pirineus, i feia molt de temps que tenia ganes de pujar-hi; de fet, fa gairebé dos anys que ho vam intentar i no ho vam aconseguir 😦

El Turbó vist des de Campo  (el passat 2 de juny).

El Turbó vist des de Campo (el passat 2 de juny).

Aquesta vegada, en canvi, sí que vam fer cim… i vam ser una bona colla! La veritat és que ens va costar entre 3:30 i 4 hores de pujar, però va pagar la pena, perquè el dia va ser magnífic, amb molt bona visibilitat, la qual cosa ens va permetre tenir unes vistes espectaculars dels cims i massissos més emblemàtics dels Pirineus com pot apreciar-se a les fotos que vam fer. Quan gairebé ja arribàvem al coll que dóna pas a la vall de St. Adrià, vam veure unes flors de neu, va ser l’únic ramet que vam veure, però només per això ja pagava la pena l’esforç fet:

Flor de neu (Leontopodium alpinum) que vam trobar pel camí.

Flor de neu (Leontopodium alpinum) que vam trobar pel camí.

A més, vam poder fer algunes panoràmiques que van quedar la mar de bé, com aquesta des del cim, que permet veure uns quants tresmils, entre els quals els més alts d’aquesta zona, com els que conformen el que  algú ha anomenat ruta dels tres pics (Pocets, Perdiguero i Aneto).

Panoràmica des del cim. S'abasta un bon grapat de tresmils, d'esquerra a dreta, els Eristes, Posets, Perdiguero, Maladetes i Aneto, i massís dels Bessiberris, entre molts altres.

Panoràmica des del cim. S’abasta un bon grapat de tresmils, d’esquerra a dreta, els Eristes, Pocets, Perdiguero, Maladetes i Aneto, i massís dels Bessiberris, entre molts altres.

Després de gaudir de les vistes del cim, vam fer la baixada fins el coll de Porroduno (on es va quedar un grupet de 4-5 persones) i després vam fer el Turbonet, que al costat del Turbó queda una mica marginat però que també mereix ser visitat, si més no per poder copsar la grandiositat del castell del Turbó, que no s’acaba de copsar des d’altres llocs.

Turbonet vist des del Turbó, amb uns quants tresmils al fons.

Turbonet vist des del Turbó, amb uns quants tresmils al fons, i l’Aneto just al darrere.

Al cap de no res ja vam emprendre la baixada, però ara la vam fer directament cap a la Selvapllana per la canaleta del Cornillo, una baixada ben divertida per una canal empinadeta que ens feia desgrimpar en algun punt. Quan vam arribar als cotxes al cap d’unes 7 hores i mitja, ens vam poder refrescar amb l’aigua de la font i la del rierol… i després vam anar a un bar de Castilló de Sos per acabar de refrescar-nos amb una bona cerveseta 🙂

Per cert, si voleu el track de l’excursió el podeu descarregar d’ací; tot i que, com ja m’ha passat alguna vegada, al començament no em troba el satèŀlit i falta el primer tros (per sort, com diu al comentari, el vam poder obtenir l’altra vegada que vam intentar fer aquest impressionant cim).

Estany Cap de Rigüenyo (o Riueno)

Diumenge 8 de juliol vam fer una sortida coŀlectiva del Centre Excursionista de Lleida a l’estany del Cap de Rigüenyo. Va fer de vocal el Josep Farré, junt amb la Regina, i van fer-ho la mar de bé. Van cuidar molt tots els detalls, preocupant-se per tots els que hi vam anar, que a més dels vocals, vam ser el Jaume i la Cristina, el Joan, el Lluís, el Jaume, la Lluïsa, la Gemma, l’Antonio, la Núria, el Carlos i jo. Val a dir que el Josep ens va portar una fitxa plena de detalls divendres al Centre.

Vam sortir diumenge a les 7:00 del Camp d’Esports de Lleida en direcció a la Val d’Aran, vam parar a esmorzar al Pont de Suert, on ja es respirava l’ambient del campionat del món dels SkyGames que aquell dia acabaven a Vilaller amb la Marató i la Mitja Marató de Muntanya… amb el conflicte de les seleccions pel mig. La mitja marató masculina la va guanyar un català però no va poder pujar al podi per no ridiculitzar la selecció espanyola, que estava plena de catalans i de catalanes… però bé, això és un altre tema, amb una clara solució (*). Després d’esmorzar vam continuar el nostre camí fins a l’embassament de Baserca, ja que el camí comença a l’alçada de la presa però a l’altre costat de la carretera, com podeu veure al mapa:

Cap a les 9:30 començàvem a caminar, d’entrada teníem un desnivell important davant nostre, ja que el camí comença guanyant molta alçada per una pista, fins que al cap de poca estona cal agafar un corriol senyalitzat a l’esquerra, al tros que vam anomenar de les 20 corbes. Tota aquesta part era per una fageda imponent, acabada amb un faig ben gros.

Passat aquest punt la vegetació canviava i ara eren pins i avets el que ens envoltaven. Poc després calia creuar el riu de Rigüenyo i al cap de no res desapareixien els arbres i només hi havia prats.

A partir d’aquest punt ens trobàvem amb un paisatge molt més obert i podíem gaudir de vistes més impressionants, arribant a veure el cim del Besiberri Nord, a més d’altres massissos de la zona. També, uns quants circs glacials al mig dels quals hi queden els llacs que volíem veure. Mentrestant, però vam poder gaudir d’un altre tipus de vegetació que en aquella zona es presentava molt ric: les flors. Vam veure una flor de neu (estrany que només en veiéssim una), i algunes orquídies, a més de nerets i altres.

Flor de neu

Passat aquest tros, ja vam guanyar alçada i vam passar per la cabana de la Font Blanca (en ruïnes) primer, i després per la bassa del mig de Rigüenyo; antic llac que ha quedat colmatat de vegetació, i després de guanyar una mica més d’alçada vam arribar a l’estany del Cap de Rigüenyo, objectiu principal de l’excursió. Allà vam fer una mossada, algunes fotos (la primera d’aquest apunt és d’allà, tot i que en tinc més) i vam continuar pujant una mica més fins arribar-nos al coll de Rigüenyo per poder veure l’estany de Fe… i el cim de Salenques, la vall d’Anglios, i per un altre costat ens quedava una mica lluny el massís de Vallibierna.

Després d’aquest punt, que era el més alt de l’excursió i el més allunyat, vam tornar però fent un petit tomb per poder arribar a l’estany de Rigüenyo, per la qual cosa vam haver de fer un petit flanqueig per una zona de grans blocs i al cap de poca estona vam arribar al coll des d’on podíem veure l’estany de Rigüenyo… on només s’hi va arribar el Carlos.

Allà vam dinar, ens vam estirar una estona, i després vam continuar la baixada… camp a través fins arribar a la cabana de la Font Blanca, on vam desfer el camí que havíem fet al matí. Mentrestant vam gaudir un altre cop amb les flors d’aquells prats, sobretot amb les orquídies.

Després vam tornar a creuar el riu de Rigüenyo, a la zona on es barrejaven els prats i les coníferes. Allà ens vam esperar a què el Josep i l’Antonio investiguessin una potencial cavitat que havien vist des de l’altre costat, però va acabar sent un forat artificial per prospeccions mineres.

Després d’aquesta paradeta, vam tornar a entrar a la fageda i vam continuar baixant les 20 corbes i la pista fins els cotxes.

Arribàvem als cotxes cap a les 16:00 aproximadament, amb molta felicitat per l’excursió que acabàvem de fer i agraint als vocals el gaudi que ens van regalar amb aquesta sortida. La veritat és una sortida per repetir amb família, per exemple.

Per cert, podeu descarregar-vos el track de l’excursió. I si voleu veure imatges impressionants, només cal que mireu les fotos del Carlos… una passada!

(*) EDITO: Acabo de llegir a Vilaweb que han rectificat les classificacions que amagaven la victòria de Catalunya a la mitja Marató dels SkyGames, però Jessed Hernàndez continua sense medalla 😦

Sant Joan a Panticosa, Garmo Negro… i 2 tresmils més

Aquest cap de setmana passat vam anar amb una colla del Centre Excursionista de Lleida a la sortida proposada per la Lluïsa Huguet al Garmo Negro. Ens vam trobar al Camp d’Esports la vocal Lluïsa, la Gemma Esteve, el Raül Cristòbal, el Jordi Timoneda, el Xavi Olivart, el Marcel Batalla i nosaltres, els Garcia-Milián (l’Ona ens va fer el salt i va preferir marxar a Irgo a veure les falles de la Vall de Boí, i la MariaJo i la Pau venien sense intenció de fer cim). Vam sortir cap a Panticosa i cap al refugi de la Casa de Piedra on més tard ens trobaríem amb la resta, el Carles Cortés i la Judit Moncunill (que la pobra estava lesionada i va venir també sense intenció de fer cim), el Jordi Pons i la MariJose, el seu fill Marc i el Paco. Com a anèctoda del viatge cal esmentar que ens vam trobar amb la prova ciclista Quebrantahuesos, amb un munt de participants (vam veure el dorsal 9047). Vam sopar al refu (els guardes s’ho van fer molt bé, pel que diuen els que hi havia abans no eren tan amables ni hospitalaris), i vam anar a fer un tomb pel nou hotel-balneari-restaurant-etc. i aviat a dormir per estar en condicions d’afrontar el cim l’endemà.

Diumenge ens vam llevar a les 6:00 perquè teníem l’esmorzar a les 6:30 i volíem sortir d’hora. Començàvem a caminar cap a les 7:00 i ho vam fer a bon ritme, a molt bon ritme diria jo. Va començar tirant el Raül i jo el vaig seguir, acostumat a anar amb ell a les sortides amb família, però aquesta no ho era una sortida amb família com aviat quedaria demostrat. Abans de la Mallata Baja on acaba el bosquet ja vaig començar a notar que no podria aguantar aquell ritme i vaig passar cap enrere.

El Raül volia fer l’Agulla de Pondiellos (3011 m) que li quedava pendent a la zona i potser per això estava portant aquest ritme. El cas és que a la Mallata Alta ens vam separar i ell se’n va anar cap al coll de Pondiellos a fer l’Agulla i després s’arribaria al Garmo Negro, on ens trobaríem tots. Mentre que nosaltres continuaríem cap al coll de las Argualas i des d’allà faríem el Garmo Negro (3051 m). Vam seguir el nostre camí i vam passar per una zona on quedava una mica de neu, ens vam posar els grampons i vam agafar el piolet i vam passar aquella placa sense cap problema.

Ens vam retrobar al coll i des d’allà ja vam anar cap al cim, per una tartera de grava fina que feia una mica pesada la pujada, però cap a les 11:00 érem a dalt del cim… del primer 3000 del dia.

Jo vaig arribar amb l’últim grup i una mica cansat (com pot veure’s a la foto següent, l’única meua, la resta són de la Lluïsa i del Jordi). Vaig beure una mica i com que els altres cims eren a tocar i em trobava bé vaig decidir intentar-los.

Vam sortir del cim el Jordi Timoneda, el Raül Cristòbal, el Paco, el Marcel Batalla, el Xavi Olivart, el Carles Cortés i jo, buscant la carena cap al coll per fer després la carena que ens portaria als cims Algas (n’hi ha qui diu que en són dos) i Argualas, com pot veure’s a la foto que ens van fer des del Garmo:

Vam «crestejar» una mica, els més valents dues miques, i després vam baixar cap al collet que porta a l’Argualas, cim que vam fer grimpant una estona. Va ser molt divertit i a dalt de tot vam dinar. Ens vam refer una mica i vam tornar cap baix.

La baixada la vam fer primer desgrimpant l’Argualas; des del collet vam baixar cap al centre del petit circ que formen l’Algas i l’Argualas per anar després al coll on ens vam retrobar tot el grup a la pujada.

Llavors vam baixar sense fer servir grampons la pala de neu (bé, el Marcel sí que els va emprar) i vam tornar a agafar el camí de baixada. ens va costar una mica trobar el camí tot i que vèiem on hi havia la bifurcació que havia agafat al matí el Raül cap al coll de Pondiellos, i poc després vam anar baixant per la Mallata Alta, després vindria un tros amb més desnivell per baixar a la Mallata Baja i per aquesta zona més o menys vaig començar a trobar-me malament 😦

A partir d’aquest punt mica en mica vaig anar trobant-me cada cop pitjor, les cames no em responien i de vegades era com si em fes petites «tortes» als genolls. No podia flexionar-los, se’m feien butllofes als peus (estrenava botes semirígides), i cada cop em costava més de caminar. Vaig començar a ser un llast per la resta, que amablement m’anaven esperant de tant en tant, sobre tot el Carles, a qui estic especialment agraït.

Finalment, cap a les 16:00 (jo potser una mica més tard) arribàvem de nou a baix, on ens esperaven unes birres ben fresques a la terrassa del refugi.

Per si us interessa podeu descarregar-vos el track de l’excursió. Hi ha tota la pujada i la baixada fins poc després del desviament que he comentat abans, ja que el mòbil se’m va quedar sense bateria; però la resta és desfer el camí.

Com a conclusió he de dir que la ruta és dureta, al menys per a mi que era el primer cop que encadenava més d’un tresmil, a més amb uns 1400 m de desnivell, cosa que no havia fet mai. Però com es veu a les fotos un cop a dalt paga molt la pena. Com deia la Lluïsa a la fitxa de la sortida, calia estar en forma i jo no ho estava prou.

Un altre cop més!