Primeres impressions amb la linkat 20.04… virtualitzada

Dins del Projecte d’acceleració de la transformació digital, integrat en el Pla d’Educació Digital de Catalunya, des del Departament d’Educació s’estan lliurant portàtils a tot el professorat (també s’està fent en altres departaments de la Generalitat de Catalunya).
A mi em va arribar dijous passat, 10 de desembre de 2020, i al cap d’uns dies de fer-lo anar vaig compartir les meues primeres impressions a la llista de correu «el termòmetre de les TIC» on hi sóc subscrit. Veient que m’estava esplaiant molt, en acabar vaig pensar que podria servir d’apunt al blog per a deixar constància de tot plegat. Així és que copie tot seguit l’escrit compartit allà:

Hola,
La distopia de la covid sembla haver arribat també als portàtils que ens ha lliurat el departament ja que per tal de poder fer servir la nova linkat 20.04 només hi ha l’opció de fer-ho amb la màquina virtual instal·lada als flamants portàtils corporatius
… dit això, voldria compartir-vos les primeres impressions que m’he endut amb la nova linkat, que vindria a ser el mateix que dir les primeres impressions amb el ThinkBook:
1.- Ja sé que s’ha fet el que s’ha pogut però no puc deixar de reivindicar, de nou, la necessitat de tenir la linkat instal·lada sense haver de passar pel ruindous… avui després de tancar la linkat quan he anat a tancar el tàtil al ruindous li ha pegat per «actualitzar-se», inconvenient que no recordo els anys que no patia. Dit això, també és cert que gràcies a com de «capat» està el ruindous ja hi ha gent interessada a fer anar la linkat (vaig fer propaganda des del minut zero que a linkat es podia fer i desfer a plaer).
2.- Entrant a valorar la linkat 20.04 he de dir que la feina feta em sembla molt bona, com sempre, i el que he fet és el que faig amb tots els ubuntu 20.04 que he fet servir: eliminar els snaps segons la guia trobada a https://techwiser.com/remove-snap-ubuntu/ que és tan senzill com obrir la terminal i seguir aquests dos passos:
sudo rm -rf /var/cache/snapd/
sudo apt autoremove –purge snapd gnome-software-plugin-snap
3.- Un cop eliminats els snaps he reinstal·lat la botiga de programari de gnome (però ja no té els snaps) amb la instrucció:
sudo apt install gnome-software
Aquí cal vigilar perquè si no hem purgat bé els snaps torna a posar-nos la botiga d’ubuntu i continuem amb els snaps (en alguna màquina m’ha passat que he hagut de repetir el procés d’eliminar i reinstal·lar més d’una vegada).
4.- Un cop eliminats els snaps de la botiga he reinstal·lat tot el programari que hi havia (al menys el que a mi m’interessa) a partir dels .deb amb la qual cosa em sento més feliç que un anís 🙂
El primer que he fet és posar el paquet d’«ajustaments de gnome» (gnome-tweak-tools crec que es diu) i fer que els controls de la finestra estiguin a l’esquerra… ja sé que és una mania però és meua i conviu amb mi des de l’ubuntu… ja no recordo quina va ser la primera versió que va passar els botons de tancar, maximitzar i minimitzar de la dreta a l’esquerra.
5.- Una altra cosa que he fet (podria haver-la feta abans del pas anterior) és canviar les fonts de programari per les dels amics de Caliu als quals crec que hem de donar ple suport i amb qui hem de col·laborar tant com puguem.
Ah, se m’oblidava, abans de tot el que he fet és sortir de la sessió i tornar a entrar amb l’escriptori «ubuntu» enlloc del «gnome-2» predeterminat de la linkat
6.- I pel que fa a les impressions, dir que va bastant bé però quan faig servir dues finestres del firefox (una privada) amb unes quantes pestanyes obertes en cadascuna, el telegram-desktop, el nautilus, libreoffice i no sé si alguna altra, les 4 GB de RAM se les menja gairebé totes i swapeja bastant (l’he arribat a veure menjant-se 3 de les 4 GB de memòria d’intercanvi; amb el consegüent soroll del ventilador que això implica. Això, no obstant, no ha implicat una pèrdua de rendiment de la màquina, cosa que també m’ha sobtat molt.
Fins aquí les meues primeres impressions… quines són les vostres? les voleu compartir?
Vista la xapa que he soltat potser la traslladaré a un nou apunt al meu blog que fa molt temps que tinc oblidat 🙂

I fins aquí el correu enviat… després s’ha establert una discussió força interessant 😉

PureOS a l’Slimbook… la tarja wifi, per a variar

Darrerament he tingut instal·lada l’última versió de l’Ubuntu a l’Slimbook per trastejar-la i l’he aguantada fins la festa de presentació d’aquesta versió que ha fet l’equip de la comunitat d’ubuntaires en català a Cervelló, amb una brillant organització per part de la gent de Cervemakers… ara ja hi tinc (des d’ahir diumenge) l’última versió de PureOS, que és una variant de Debian amb entorn d’escriptori Gnome desenvolupada per la gent de Purism (amb un seguit de productes molt interessants).

Doncs bé, com era d’esperar ha fallat el reconeixement de la tarja de xarxa sense fils. Però, com sempre, la solució ha estat senzilla i ha consistit a seguir els passos de sempre:

… com sempre, automàgic 😉

 

Pujada a la penya Gratal (1565 m)

Diumenge 8 d’octubre de 2017 vam pujar amb la Lluïsa i la Gemma a la penya Gratal; penyal de 1565 m molt evident quan anem cap al port de Monrepòs des d’Osca.

Comencem a caminar des de l’aparcament que hi ha a la vora de la presa de l’embassament d’Arguis. Creuem la presa i agafem una pista que va pujant molt suaument en direcció oest fins que trobem un pal indicador que ens senyala un corriol en direcció sudoest. Agafem aquest corriol i anem pujant al costat d’uns pals senyaladors d’un gasoducte. El camí agafa cada vegada amb més inclinació i arriba un punt on ens desviem a la dreta (cap a l’oest) per evitar una pujada molt pendent amb una mena de tallafocs que es va fer per a fer passar el gasoducte.

Al cap d’una estoneta de seguir el corriol pel mig del bosc sortim a uns prats que queden en una esplanada, anem a buscar la pista i la resseguim cap a l’esquerra. Al cap d’una estoneta ja veiem la penya Gratal al davant nostre; continuem caminant fins trobar un trencall que ens porta molt dret (tornem a trobar-nos el gasoducte) cap a la penya Gratal. Tornem a trobar-nos la pista i la seguim fins que trobem un trencall que ens fa pujar drets per un trosset molt bonic amb una petita grimpada que ja ens deixa a una esplanada d’on només ens falta la pujada final.

Al cap de 2 hores i mitja, més o menys, assolim el cim de la penya Gratal des d’on tenim unes vistes espectaculars de la part més occidental del Pirineu axial, amb una visió privilegiada del massís d’Ordesa.

La tornada la vam fer baixant directament pel «tallafocs» del gasoducte. Una baixada molt directa però que permet fer una tornada molt ràpida i divertida.

Si voleu podeu descarregar el track d’ací, i teniu més fotos ací.

Pujada al Castell de Castro

Matinal feta en família, amb germans i el nebot més xicotet a un dels pics típics de la Serra d’Espadà. Molt tranquil·la i ràpida, de fet pensàvem que ens costaria més pujar (una hora i mitja)… el problema és la calor que feia, i que hi havia molta calitja i la visibilitat no era gran.

Com pot veure’s a la foto anterior, és una zona de pedra de «rodeno» (com l’anomenem per la zona), pedra típica d’Espadà que s’emprava molt per a fer lloses per a empedrar les cases i després també els jardins, i com a pedra per a esmolar ganivets, tisores i altres estris tallants. També va ser xulo veure que hi ha moltes sureres i que encara es treballen.

A part d’això va ser molt agradable trobar aigua corrent a la zona del bosquet (de sureres, òbviament), amb una quantitat important de falgueres:

… i algun margalló:

En fi, una excursió molt xula per un racó ben bonic del terme de Fondeguilla, al mig de la Serra d’Espadà… només em va saber greu veure que la surera mare, tan imponent fa uns anys, era morta:

El track es pot descarregar des d’ací 😉

Volta al Posets

L’últim cap de setmana de juliol vam fer la volta al Posets, que era una travessa que teníem parlada fa moooooooolts anys i per diferents motius encara no havíem fet. Hem fet la volta en sentit invers a com ho fa la majoria de la gent i no sé si és més pesada o què però és molt bonica. Tal com l’hem feta, començant de Biadós i anant en sentit horaria (Biadós > Estós > Ángel Orús) la segona etapa és la més pesada i l’última té la baixada amb més desnivell (uns 1000 metres des del coll de Grist fins a Biadós).

Dijous a la nit vam dormir a Biadós, on hi ha unes vistes magnífiques de la zona… entre altres de la «cresta d’Espades» (vista diürna i nocturna):

Tot i que la nit era tan neta que qualsevol foto quedava bé:

Al matí de divendres vam començar la caminada. La primera etapa comença amb unes vistes impressionants dels Eristes i les Forquetes… i s’intueix el coll de Grist per on passarem l’últim dia de tornada (a l’esquerra de la foto de baix):

Al cap d’una estona s’arriba a la zona d’Anyes Cruzes, amb la seua «aigüeta» característica, on hi havia unes clavellines ben xules:

A partir d’aquest punt comença la pujada al coll de Biadós (o d’Estós), des d’on es poden atacar els Gemelos, i on hi ha una vista espectacular del Perdiguero; el Cap, la Sella, etc. de la Vaca; tota la cresta dels Gourgs Blancs; junt amb el Gias i els Clarabides (al cap d’una estona podrem veure també totes les Maladetes):

Aquesta vista ens acompanyarà tota la baixada, fins que ens endinsem en el bosquet que hi ha poc abans d’arribar al refugi d’Estós, on arribem per dinar (aquesta és l’etapa més curta).

L’endemà ens alcem ben matí perquè tenim l’etapa més dura (i la més llarga), d’Estós a Ángel Orús. Una etapa molt lacustre, començant per l’ibonet de Batisielles (on hem perdut 200 m de desnivell que després haurem de recuperar):

Seguit de l’ibon de Batisielles, el més gran del dia… majestuós:

Després segueix una zona més rocallosa, amb molts llacs xicotets, alguns d’ells colmatats o colmatant-se, fins que arribem al coll de la Plana…

on per fi veurem per primera vegada el Posets, que dóna nom a la ruta i que només és visible des d’aquesta zona:

A partir d’aquest punt fem una baixada sostinguda pràcticament fins el refugi Ángel Orús (que veurem durant gran part del camí)… però fent uns quants flanqueigs que acaben «cansant»… sort que a l’arribada ens espera una bona dutxa i una bona cervesa (no sabria dir quina és millor). Durant l’estona que ens queda fins l’hora de sopar podrem fer trucades i connectar-nos a internet, ja que és l’únic punt del recorregut amb cobertura… 4G!

El tercer i últim dia de la ruta comencem desfent una mica el camí del dia abans fins la cruïlla que va cap a Estós, i seguim el munt de gent que vol pujar el Posets fins el desviament cap a la Canal Fonda… que enguany encara conserva alguna congesta de neu a finals de juliol (a l’esquerra de la foto es veu la Dent de Llardana, tot i que la imatge de «dent» es veu pel camí al Posets, després del coll que hi ha al fons de la imatge):

Seguim el GR i al cap d’una estona arribem a l’ibon de Llardana, probablement el més bonic de tot el recorregut, envoltat de bivacs on la gent que vol fer tota la cresta d’Espades pot fer nit:

Passat el llac hem de continuar una mica més i després girar a la dreta per encarar la pujada (dreta) al coll de Grist des d’on només queda la baixada final fins al refugi de Biadós. Arribats al coll de Grist es pot atacar les Forquetes (dos 3000s que hi ha just al costat), jo ho vaig intentar però vaig desistir (per això trobareu que el track puja cap allà i després fa un xicotet bucle que torna al coll)… això sí, vaig poder gaudir d’una espectacular vista de tota la cresta d’Espades amb el Posets al fons:

Després només ens cal fer la llarga (1000 m de desnivell) baixada (i pendent) fins a creuar el rierol per fer una xicoteta pujada i tornar al camí del primer dia, per desfer-lo una mica i tornar al refugi de Biadós:

La sensació d’alegria quan veiem el refugi… i sobretot quan hi arribem és indescriptible. Paga molt la pena haver fet aquesta ruta per aquest racó dels Pirineus 🙂

Més fotos de la volta a https://www.flickr.com/photos/siscogarcia/sets/72157687041568275

Track de la volta a https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=18931152

 

Llacs de la Múnia o de la Larri

Pujada als llacs de la Múnia un diumenge de juliol (aquest estiu ha estat molt aquàtic) eixint del pla de Pietramula molt aviat perquè la intenció era fer cim a la Múnia però la meua fascitis plantar va decidir boicotar-nos-ho.

L’excursió als llacs paga molt la pena perquè realment són preciosos, a més les aigües són cristal·lines i reflecteixen les muntanyes del voltant donant lloc a imatges molt plàstiques… el que ha de ser una passada és pujar a fer nit a algun dels molts bivacs que hi ha al segon llac (hi ha qui diu que el primer llac és de la Larri i el segon de la Múnia).

A la tornada, a l’alçada del coll de «las Puertas» vam poder veure un ramat molt gran d’ovelles que estaven menjant herba dels (pocs) prats que hi ha per aquestes contrades:

I una mica més endavant podíem gaudir davant nostre del coll d’Anyiscle… un coll amplíssim i superevident:

En fi, que ens hem quedat amb moltes ganes de tornar i de pujar a la Múnia… a veure si aviat podem fer aquest cim. El track es pot descarregar d’ací 😉

Pujada a l’ibon de Cregüenya

Feia molt temps que tenia ganes de pujar a l’ibon de Cregüenya i finalment ho vam poder fer… ara veig que he fet dues eixides seguides a llacs de muntanya, la veritat és que és una experiència molt gratificant, sobretot a l’estiu 😉

És una pujada molt empinada, en uns 4 km lineals pugem 1200 m, però paga molt la pena perquè l’indret és impressionant i les vistes immillorables, ja que l’ambient és molt alpí, i molt variat, començant per una fageda que poc a poc va passant a pineda; al cap d’uns 600 m de pujada s’obre a una esplanada on podem descansar una estona i gaudir d’un rierol tranquil… i agafar forces pel tram final on comencem amb un bosquet de pins per a passar després a un caos de blocs que no deixarem fins arribar a l’ibon.

Comencem trobant-nos el barranc de Cregüenya, amb una cascada espectacular:

que prové del riu que trobem més amunt, a una primera plana on les aigües són tranquil·les, just després d’haver baixat la muralla que ens separa del llac de Cregüenya. La veritat és que aquest racó convida a descansar una estona, i fins i tot a banyar-nos en aquestes aigües:

que recorren tranquil·les tota la plana al·luvial d’aquests prats alpins:

i que ens serveixen de relax abans d’afrontar la pujada de la paret que ens separa del llac:

Quan per fi arribem al llac la vista és impressionant, tant si mirem al propi llac (panoràmica del llac i les muntanyes que l’envolten):

com si ens girem i mirem cap on hem vingut:

Ací podem veure a la part de baix (amagada a la foto) la carretera on ens hem desviat (gairebé pot veure’s el cotxe)… i a la part de dalt la vista és magnífica ja que podem veure des del Posets (i tota la cresta d’Espades) a l’esquerra, fins el Perdiguero i companyia a la dreta… impressionant!

El track és ací 😉

Matinal a les agulles de Labasar i a l’ibon de Plan (o Bassa de la Mora)

Excursió matinal que vam fer eixint del Refugi de Labasar a les agulles de Labasar (unes 2 hores), on vam fer una mossada i vam desfer el camí per a acabar a l’idílic paratge de la Bassa de la Mora (o ibon de Plan), que està molt més bonic a començament de juny que més endavant.

La pujada fins a les agulles de Labasar per la vall de Labasar és molt entretinguda i arribem a un collet des d’on es veu l’Ibonciecho, que és un ibonet relíctic que queda just darrere de les agulles.

Després d’arribar a les agulles vam desfer el camí i vam arribar a la bassa de la Mora o Ibon de Plan… un racó paradisíac al Pirineu.

No em canse mai de tornar a aquest lloc, un dels meus racons preferits del Pirineu.

El track és ací 😉

Ibon de Gorgutes i port de la Glera

Després de la temporada d’esquí de fons, que ha estat llarga però la vaig acabar a començament de març, feia dies que tenia ganes de fer alguna cosa i finalment em vaig decidir per una «matinal» al llac de Gorgutes i al port de la Glera… el que passa és que la vaig fer l’últim dissabte de maig de 2017 i ja feia molta calor.

L’excursió comença al final de la carretera de Benasc a França (sic.), on es pot deixar el cotxe i tot just començar a caminar. Hem començat a caminar i de seguida fa pujada, de manera que hem començat patint; però el paisatge és molt xulo i fa que la pujada siga menys pesada 🙂

A poc de començar trobem una cascada a mà esquerra espectacular, potser a l’estiu no n’és tant però ara era magnífica. A l’alçada dels llaguets de la Solana hem començat a trobar alguna congesta de neu; i a l’alçada del llac de Gorgutes ja n’hi havia bona quantitat, tot i que després marxava. Ens hem posat grampons per precaució, tot i que la gent que venia després ha fet el flanqueig sense (aprofitant les nostres petjades). Al port de la Glera només quedava alguna congesta però a la cara nord sí que en quedava. Hem trobat el que en castellà anomenen la «muga» (pedra que marca el límit fronterer entre els estats espanyol i francès.

És una excursió matinal molt entretinguda que permet veure un racó magnífic del Pirineu aragonès, amb unes bones vistes de la Maladeta; i que està just a dalt de l’Hospital de Benasc:

Esperem tornar-hi alguna altra vegada a l’estiu, a veure quin aspecte té.

Ah, i el track es pot descarregar des d’ací 😉